dilluns, 19 de maig de 2008

LA PARADOXA CINEMATOGRÀFICA

El cinema ha entrat de ple en la voràgine de la paradoxa: mentre a Cannes tothom estava pendent de com de bé li escau el barret d’Indiana Jones a Harrison Ford, un modest però discursivament contundent pel.lícula d’Alberto Morais feia estada al Verdi Park del barri de Gràcia, a Barcelona. Un lugar en el cine parla d’un cinema sofrent, però no agònic: el que uneix el Rossellini de Roma città aperta amb la poesia visual de Víctor Erice; el que revela l’ombra de Pasolini inspirant la mirada de Theo Angelopoulos davant dels paisatges boirosos fronterers entre Grècia i Macedònia. És cert que algunes solucions gramaticals de la pel.lícula de Morais (com el travelling que ens apropa a la platja d’Ostia on va morir assassinat Pasolini) ja les va desvetllar Nanni Moretti a Caro diario. Però no és menys cert que el cinema reinventa a força de reinventar-se. Indiana Jones va reinventar les aventures clàssiques que els nostres pares veien en sales amb sessió doble i No-Do. I el jove Alberto Morais reinventa a partir del discurs sòlid d’un cinema guerriller. L’alternativa –i la paradoxa- estan servides. I el cinema, per molt que pesi als postmoderns, segueix viu si aconsegueix desvetllar emocions ben narrades o reflexions ben argumentades.
IL:LUSTRACIÓ: pasolini mort. Pintura anònima. Penjada a noisebside.blogspot.com

dimarts, 8 d’abril de 2008

L'ÈPICA D'UNES MEMÒRIES

Llegit, gairebé d’una tirada, el primer volum de les Memòries de Jordi Pujol. El gran encert de Manuel Cuyàs, el transcriptor, és deixar endevinar en cadascuna de les paraules de l’expresident de la Generalitat el seu to, les seves inflexions… i fins i tot la seva gestualitat a l’hora d’explicar les coses. Hi ha una èpica molt meritoria, que demostra com es forja la consciència política d’un individu d’”eina i feina”. Pujol es confessa fill d’en Florenci i la Maria i, de fet, el llibre acaba amb la mort del primer. Entremig, hi ha un bon tros d’història d’aquest país petit i mal avingut. És clar que Jordi Pujol calla moltes coses, no acaba d’anar a fons amb personatges que han format part (incòmoda?) del seu paisatge. Més enllà, però, que jo no simpatitzi amb Convergència i Unió i que no hagi votat mai aquest partit, el volum (espero amb frisança el segon) desvetlla el com i el perquè d’un patriota i un català de pedra picada, desacomplexat i, en ocasions, conscient dels seus errors… però també orgullós dels seus encerts.
IL.LUSTRACIÓ: Paisatge de capvespre de Modest Urgell

dijous, 3 d’abril de 2008

(S)AVIS

Quan la mediocritat sembla oferir-se, impúdica, com una puta vella, a una banda i l’altra de la pantalla televisiva, és extraordinari comprovar que no tot està perdut. (S)avis és un gran programa, si no sempre en la factura, sí almenys en les intencions. Potser era relativament fàcil posar-se l’audiència a la butxaca entrevistant Vicenç Ferrer. Tampoc els esforços de la jove periodista que l’entrevistava no van aconseguir que oblidéssim que li falta molta experiència. Però el cert és que davant la saviesa d’un (s)avi com Ferrer qualsevol queda empetitit. Espero molt d’un espai com aquest, que Canal 33 ofereix els dimecres de les deu a les onze de la nit. Ni que sigui per reflectir-nos, des de l’acord o des de la polèmica, en les paraules dels qui, per la seva condició d’ancians, ens passen la mà per la cara. Cal no oblidar que en èpoques no tan pretèrites l’ancianitat era garantia de coneixements superiors sobre l’assignatura de la vida.
ILLUSTRACIÓ: L’escola d’Atenes de Rafael

diumenge, 30 de març de 2008

QUEDAR-SE SOL

Em pregunto si ens quedem sols. M’assabento, fa poc més d’una hora, de la mort de Salvador Escamilla, un dels artífexs de la normalitat lingüística d’aquest país des de la ràdio i la música. Aquesta setmana, la mort de Josep Benet i, fa uns dies, la de Cassià Maria Just, m’han fet pensar en fins a quin punt els homes i les dones de la transició seran recordats com cal. Començant per l’acceptació que en aquest país la transició ha servit de ben poca cosa: els canvis de camisa han estat evidents en més d’un que mereixeran haver passat per la presó en haver fet el joc a la criminalitat feixista que va assotar casa nostra durant gairebé quaranta anys. Ens quedem sols, doncs, quan els qui se’n van no tenen el relleu que mereixeríem. I quan riem les gràcies dels qui han tingut els pocs escrúpols de fatxendejar d’un canvi de bàndol del tot reprobable: no em són simpàtics ni Fabià Estapé ni Martí de Riquer, objecte de monografies, autobiografies o biografies hagiogràfiques i exculpatòries. Això, ultra el molt que poden haver aportat intel.lectualment, més aviat em repugna. Quedar-se, doncs, en el passar pàgina és ultratjar la memòria dels qui, en dates recents, ens han deixat. Els trobarem a faltar.
IL.LUSTRACIÓ: Interior de Vilhelm Hammershoi

diumenge, 2 de març de 2008

CITY LIGHTS A LA UNIVERSITAT

M’agrada, i molt, City Lights. Me n’agraden la forma i el fons. La forma: un títol poètic (Llums de la ciutat… un títol en blanc i negre), un melodrama esquitxat amb esperma de comèdia, que dóna vida a un relat ben construït, endreçat i atemporal. El fons: una faula sobre la bondat humana, sense amagar la crítica social que caracteritza bona part de la filmografia chapliniana.
És un film que projecto sovint als meus estudiants universitaris. No tots hi connecten: els clàsssics generen, d’entrada, incomprensible rebuig. Poc a poc, i exceptuant els qui oposen una fèrria i militant resistència, la comicitat atrapa i la història de la florista cega enamorada d’un rodamon a qui pren per milionari, causa el seu efecte. No crec que acabi sent mai la pel.lícula predilecta dels meus estudiants. Però sí que és una de les meves obres d’art indispensables, d’aquelles que m’enduria a l’illa deserta on mai no aniré a parar.
Projectar City Lights és oferir part de mi, del que sóc, del que penso, del que visc i del que sento.
IL.LUSTRACIÓ: Chaplin Cubist de Fernand Léger.

dissabte, 1 de març de 2008

VERGONYES

Traduïda a l'espanyol com a Buda explotó por vergüenza, Buda az shram foru rikht és la pel.lícula que la joveníssima (encara no té 20 anys) cineasta iraniana Hana Makhmalbaf acaba d'estrenar als cinemes de Barcelona. Una lúcida i aparent senzilla recreació de la por davant del fanatisme religiós del règim taliban. Vergonya i vergonyes, la que hauria de sentir un règim que fa de l'arrogància religiosa motor per difondre la por; vergonya i vergonyes la d'un occident que és qui, d'alguna manera, ho ha permès.
La pel.lícula és valenta perquè, rere la senzillesa, no amaga aquestes vergonyes. La mirada dels infants, impagable, i particularment la de Nikbakth Noruz, la protagonista, transmet la complexitat d'una història narrada al més pur estil d'un Kiarostami o del mateix Mohsen Makhmalbaf, el director d'aquell tresor anomenat El silenci (1997). Hi ha frases terribles, dites amb espontaneïtat però amb una clara intenció de denúncia, com quan Abbas diu als seus companys d'escola que acaben de parar-li una trampa i d'enfonsar-lo al llot: "Quan sigui gran, us mataré".
A tot plegat, s'afegeix el context històric clar i precís: la destrucció, fa uns anys, de les estàtues dels Budes ubicats a les muntanyes d'Afganistan, perpetrada pels talibans. Vergonya i vergonyes.
Il.LUSTRACIÓ: Buda d'Afganistan

diumenge, 17 de febrer de 2008

AMICS DE KOSOVO

La província sèrbia de Kosovo proclama avui la seva independència. Militant com sóc de la causa de l’autodeterminació, no puc fer més que compartir la celebració dels albanokosovars per aquest triomf. 
Amb tot, em reservo dosis d’escepticisme. En primer lloc, perquè les convulsions balcàniques dels últims quinze anys han deixat massa reguerons de sang com a preu per a la desmembració de l’antiga Iugoslàvia. Esperem, doncs, que els antecedents de Croàcia i Bòsnia (o fins i tot els albanokosovars de fa vuit anys) no es repeteixin ara amb la minoria sèrbia que es queda a Kosovo.
El segon (i potser més preocupant) ingredient del meu escepticisme és la presència continuada de banderes nord-americanes que aquests dies he vist, acompanyant la bandera amb l’àliga bicèfala albanesa: Georg Bush ha dit que “Amèrica” és amiga de Kosovo. Deixant de banda la prepotència de qui creu que parla d’un país com si fos un continent, és preocupant que algú com Estats Units estengui la mà. Bàsicament perquè ningú (i menys els Estats Units) dóna a canvi de res. I el preu a pagar seria, en el cas de Kosovo, molt alt, atesa la negativa de Rússia a reconèixer-ne la independència. El nou país, doncs, pot esdevenir excusa perfecta per als Estats Units per a nous enfrontaments de caire geoestratègic enfront de Rússia, després de la lava encara no del tot solidificada de la Guerra Freda. Per no parlar d’interessos ocults que donin cobertura a comportaments mafiosos que poden fer acte de presència a Kosovo si el nou govern no vetlla per la transparència i per fer front a una superpotència que més val tenir com a saludada o coneguda més que no pas com a amiga de l’ànima.

IL.LUSTRACIÓ: Peace on Earth de Pablo Picasso

divendres, 15 de febrer de 2008

PORS

Por al terrorisme fanàtic. Por als jutges que, parapetats en termes pretesament constitucionals, deslegitimen opcions per a l’autodeterminació basca. Por d’una Sèrbia i una Rússia que no volen que Kosovo exercexi l’última conseqüència d’aquella autodeterminació. Por d’una església inetgralment retrògrada, formada per bisbes reticents als signes dels temps, i que pot fer tornar capellanesca una societat que hauria de ser cada cop més laica, conquerint el terreny tantes vegades trepitjat de la llibertat individual. Ens parlen de pors i ens infonen pors. Però no hem de tenir-ne i cal plantar cara, amb arguments cada cop més políticament incorrectes. No hem de tenir por al nu i l'hem d'exercir vindicant la mateixa sensualitat amb què Cranach pintava la seva Venus, ara covardament retirada del metro de Londres.

IL.LUSTRACIÓ: Venus de Cranach. La que tant molesta a la directora dels transports púb(l)ics de la capital anglesa

diumenge, 10 de febrer de 2008

PEL:LÍCULES QUE PARLEN

(Article inèdit, 2004)

Hi ha pel.lícules que produeixen efectes semblants als de l’enamorament, com quan un sent la inaprehensible voluntat de perseguir alguna cosa que s’esmuny, tot i desitjar-la posseir i contemplar en la seva totalitat. Una pel.lícula parlada (Um filme falado) de Manoel de Oliveira (2003) deixa aquest pòsit d’eterna insatisfacció i de desig permanent, com una melodia infinita de Richard Strauss.

El cineasta portuguès, que tenia noranta-sis anys quan la va dirigir reflexiona, amb les seves imatges, sobre la paraula i els seus contextos fundacionals en aquest Occident que s’apaga com un estel fugaç: la Marsella fundada pels grecs, la Pompeia enterrada sota la lava del Vesuvi, l’Atenes de Sòfocles i Fídies, l’Egipte faraònic i la Constantinopla/Estambul de Santa Sofia. Una reflexió feta des de la modèstia de qui se sent encara deutor de moltes coses, malgrat haver viscut tants anys com, pràcticament, el cinema.
Des de la senzillesa de la pregunta que una nena fa a la seva mare (“I què és cultura?”), Oliveira no dóna respostes sinó que suggereix i convida a preguntar i a preguntar-se: el pla congelat de John Malkovich al final de la pel.lícula, amb la llum de l’explosió del vaixell projectada a la seva cara atònita, ens convida a preguntar-nos: per què?
Al llarg de noranta escassos minuts de metratge assistim al viatge que realitza Rosa Maria (Leonor Silveira), una jove professora d’història, per retrobar-se amb el seu marit a Bombai. L’acompanya la seva filla, una nena de poc menys de sis anys. Des de la Lisboa atlàntica, Rosa Maria es submergeix en allò que només coneix pels llibres i va a la recerca dels espais fundacionals. Però el viatge de Rosa Maria també és testamentari, com si volgués transmetre el llegat que veuen els seus ulls a la seva filla. La senzillesa dels diàlegs podria fer pensar en un guió empastat d’evidències més o menys previsibles: aquí rau la gràcia d’Una pel.lícula parlada. Perquè, més que mai, hi ha una revindicació de la paraula. Oliveira en té prou amb un pressupost mig, un guió senzill i, això sí, la complicitat d’uns espectadors que s’han de deixar dur, moguts per la fe en allò que de debò val la pena: escoltar.
El títol de la pel.lícula no enganya i és tan evident com dir, per exemple: “una pel.lícula en color”. A Oliveira li interessa que es retingui la paraula, fonamental per a l’enteniment. Per això la faula de les tres actrius (Sandrelli, Papas, Deneuve) parlant cadascuna en la seva llengua (italià, grec i francès) resulta altament suggerent, davant del capità Malkovich, nord-americà d’origen però que sempre ha volgut mantenir-se al marge de l’imperialisme de l’altra banda de l’Atlàntic.
Tornem, però, a les tres dones, que personifiquen tres etapes clau de la cultura occidental: el classicisme (Irene Papas), el renaixement (Stefania Sandrelli) i la revolució francesa (Catherine Deneuve). Les tres parlen el seu idioma i s’entenen, perquè s’escolten. I callen quan Irene Papas canta una antiga cançó en aquell grec que només els grecs parlen i canten, però que tothom pot entendre: no en va la nostra cultura ho deu tot a l’extingida Grècia de segles pretèrits.
Però Una pel.lícula parlada no és un “blockbuster” consolador de diumenges a la tarda: al final apareix, abrupta, la impossibilitat de la continuació, i el vaixell s’erigeix aleshores com a metàfora de l’últim reducte de la cultura occidental, que ha fet una última visita als llocs d’origen. I és aleshores quan apareix la pregunta, les preguntes. Oliveira ens ha dut fins al mig del mar. Ara és l’espectador qui haurà de continuar fent-se preguntes i trobant (si pot) les respectives respostes.
IL.LUSTRACIÓ: RAFAL OLBINSKI PER AL PÒSTER D'ELEKTRA DE RICHARD STRAUSS (1995)



LLAMPADES D'ABSOLUTISME

L’article “Una Europa que disfraza su apariencia” que signa Bernard Cassen al número de febrer del 2008 de Le Monde Diplomatique alerta sobre el sistema antidemocràtic de la Unió Europea que, parapetada entre la xacra de l’ultraliberalisme i el sistema defensiu de cara al monopoli de les polítiques dels Estats Units, seria rebutjada de ple en cas que la pròpia Unió volgués annexionar-s’hi. Paradoxa irònica i lamentable constatatació que l’absolutisme, erradicat a la fi de l’Antic Règim, s’imposa en una nova forma de “Nou Règim”.
Vivim, efectivament, una nova dictadura que, allunyada de les formes estètiques dels totalitarismes que van malmetre l’Europa de la primera meitat del segle XX, en manté la morfologia ètica. El rebuig del Tractat Constitucional Europeu, el 2005, avala les tesis de la ciutadania, ignorada sistemàticament per les mans invisibles que semblen regir els destins de la UE. Unes mans que juguen al “tot pel poble però sense el poble” propi de “reis sol” que semblaven haver-se extingit per sempre. Lamentablement, les seves llampades encara brillen en un horitzó incert.

IL.LUSTRACIÓ: L'ENTERRAMENT D'OSKAR PANIZZA (George Grosz, 1917-18)