dimecres, 29 de febrer de 2012

CAPTURAR ELS SOMNIS

Dues pel.lícules que competien en això dels Oscar de Hollywood (una cosa que no m'he cregut mai) ens recorden que el cinema no és tan sols una fàbrica, sinó també un giny per capturar els nostres somnis i projectar-los a perpetuïtat: The Artist (Michel Hazanavicius, 2011) i The invention of Hugo Cabret (Martin Scorsese, 2011). Sorprèn, d'una banda, l'èxit de la pel.lícula francesa: muda, en blanc i negre i amb una història simple i linial, que parla de cinema des del cinema: l'èxit i la caiguda d'un actor que, durant la transició cap al cinema parlat, cau en desgràcia abans, esclar, d'un final feliç. Sorprèn perquè, malgrat la fascinació que exerceix la cinta de Hazanavicius, la gent no surt dels cinemes a comprar-se les assequibles edicions en DVD de les pel.lícules de Griffith, Potter, Stroheim, Murnau o Lang que reflecteixen aquella manera de fer pel.lícules. Com en el mite de la caverna de Plató, passa amb The Artist el mateix: ens fixem en la sensibilitat immediata, no en la font que ha donat origen a allò que ens captiva. I tanmateix, The Artist és una pel.lícula altament recomanable, la projecció d'un somriure que durant dues hores ens recorda que el cinema pot seguir sent un gran espectacle.
D'altra banda, el mestre Scorsese recorre a una novel.la de Brian Selznick per parlar del primer (i potser únic, exceptuant Orson Welles) prestidigitador de la pantalla: l'entranyable George Méliès. The invention of Hugo Cabret és un hàbil treball cinematogràfic, un exercici d'estil (com The Artist) que recrea el món de Méliès amb ulls d'ara. I és que una de les principals virtuts de la pel.ícula és convidar-nos a reflexionar sobre com treballaria avui l'autor de Voyage à la lune: pioner com va ser en l'ús de trucatges diversos, de la sincronització musical o del color, avui Méliès filmaria en 3D i retocaria els fotogrames amb sofisticats programes informàtics. D'entrada, sóc reaci a això de les tres dimensions. Els Cinemes Renoir exhibeixen la cinta de Scorsese en 2D, i allà vaig córrer a veure-la. Però la mirada entranyable i vagament nostàlgica de The invention of Hugo Cabret no amaga una reflexió molt seriosa sobre el cinema: per molt tecnificat que estigui, mai no ha de renunciar a ser el que Méliès va voler que fos des del principi, és a dir, el bagul per capturar somnis i il.lusions.
IL.LUSTRACIÓ: Fotograma de Voyage à la lune de Georges Méliès

divendres, 24 de febrer de 2012

EL COS DESTRUÏT

El cos és sagrat. I pot ser una porta oberta a la festa, però també a l'infern i a les seves infàmies en una mena d'acció ritualitzada que pot acabar sent letal. Shame és una pel.lícula que parla d'un cos sense ànima, el de Brandon, un addicte al sexe magistralment interpretat per Michael Fassbender en la tercera pel.lícula del britànic Steve McQueen (Londres, 1969)
Shame és una pel.lícula que despulla i que et fa sentir nu. Allunyada dels paràmetres de l'erotisme o de la pornografia, no deixa de mostrar obertament els cossos a punt per a aquella sacralització: el pla inicial mostra un Brandon jacent, púdicament cobert per un llençol que amaga una mà que viatja a les regions genitals, a punt per iniciar una aventura que culmina, cap al final, amb el trio amb dues prostitutes. És en aquell pla terrible, acompanyat pels tristos compassos de Harry Escott, quan entenem que McQueen parla de la soledat de l'individu ofegat en el marasme de la ciutat contemporània, que aliena uns individus refugiats en el sexe compulsiu i en la música de J.S. Bach. Brandon ho ha entès una estona abans, quan escolta Sissy, la seva germana, cantant en un club novaiorquès una magistral i lentíssima versió de "New York, New York" res a veure amb el glamour desenfadat d'un Frank Sinatra o d'una Liza Minnelli.
Pudorosa en la seva nuesa, bruta en la seva netedat, impúdica en la seva contundència, Shame és una obra mestra del cinema contemporani. Ningú no se l'hauria de perdre, tot i ser una pel.lícula que fa mal. Perquè parla del cos, dels seus tresors i de la seva inmundícia. Als cinemes Verdi, si us plau, i sempre en V.O.
IL.LUSTRACIÓ: Fotograma de Shame (Steve McQueen, 2011)

dimarts, 14 de febrer de 2012

SANT VALENTÍ LÍQUID

"L'amor em fa fàstic!" fa dir Mercè Rodoreda a la protagonista d'Aloma al principi de la novel.la. Certament, l'amor pot ser fastigós quan és motiu de comercialització, sigui avui o, en el cas de Catalunya, la diada de Sant Jordi. L'anomenat "dia dels enamorats" és una estupidesa flagrant inventada, com el dia del Pare o de la Mare, per El Corte Inglés.
Se m'ha acudit que podria ser avui que compartís la recent lectura d'Amor líquido de l'infal.lible Zygmunt Bauman. Un volum, com diu el seu subtítol, sobre la fragilitat dels vincles humans en una època en què la comunicació ràpida i instantània converteix també algunes relacions en ràpides i instantànies, amb obsolescència programada, com alguns electrodomèstics, precisament per manca real de comunicació entre les persones que presumiblement s'estimen.

Per això, en aquests temps allunyats de la visió sòlida i solidificada de la vida, passem de l'amor al desamor sense haver après, de debò, a estimar. I per això no funcionen ni una cosa ni l'altra. Què haurem fet tan malament?

Diu Bauman que "l'amor és proper a la transcendència; és tan sols un altre nom de l'impuls creatiu i, per tant, està carregat de riscos, ja que tota creació ignora sempre quin serà el seu producte final". És possible, per tant, que la incapacitat d'estimar estigui en la difícil assumpció de riscos per al futur, en la por al compromís i, per tant, en no voler (o no poder) estimar per sedimentació, sinó per compartimentació. O de voler estimar en base a satisfaccions immediates, quan de vegades aquestes satisfaccions requereixen paciència, crear pòsit i tenir clar que, com diu Bauman, "el camí que ens du a buscar una rosa sense espines està sempre present i és de difícil resistència".

Tinc la sort de tenir avis. I m'entendreix veure'ls, cada cop que es fiquen a l'ascensor de casa seva, fent-se un petó als llavis amb aquell deix de picardia propi de les primeres vegades: això converteix els meus avis, ancians, en perennement joves. Perquè sempre han volgut una cosa: envellir junts, i fer-ho amb la "humilitat i el coratge" (Bauman) que implica tot acte d'estimació. Els meus avis s'estimen per sedimentació, és a dir per acumulació de vivències i d'experiències, algunes doloroses i d'altres de ben felices. I amb la sòlida -i no pas líquida- convicció que, malgrat tot, val la pena compartir, estimar i deixar-se estimar. Perquè és quan ens deixem estimar que ens estimem a nosaltres mateixos i quan saciem també la necessitat d'estimar de qui tenim abnegadament al costat.

IL.LUSTRACIÓ: Interior de Vermeer

dimecres, 8 de febrer de 2012

TÀPIES: DIÀLEG AMB LA MATÈRIA

Potser caigui en els quatre tòpics de sempre -els que es repeteixen aquests dies als papers- per parlar d'Antoni Tàpies. Voldria, en tot cas, evitar-los. Però no renuncio a evocar el resultat que em produïa l'obra de l'artista recentment desaparegut: em feia sentir petit.
Tàpies tenia la virtut de dialogar amb la matèria i de fer-t'hi implicar. Opinadors, crítics, tertulians, tafaners i torracollons diversos estan dient i publicant que l'obra de Tàpies era difícil d'entendre., tot i que per salvar les naus s'omplen la boca amb això de la catalanitat universal.
Potser sí que era difícil d'entendre. De fet, i quan feia l'últim curs d'Història de l'Art, la millor lliçó que va impartir-me un professor (ja traspassat) va ser que calia renunciar a entendre l'obra de Tàpies. L'home es va quedar tan ample, sense donar-nos alternativa. a una afirmació tan contundent. Anys més tard, vaig arribar a la conclusió que gràcies a l'experiència estètica (sigui la que sigui) un es reconeix en l'obra d'art. Però l'obra que renuncia a la forma mimètica ajuda molt més al (re)coneixement. I és que aquell diàleg amb la matèria que caracteritza les teles de Tàpies és el resultat de la recerca de l'essencial. Un essencial que es tradueix en la voluntat de fer de l'objecte quotidià un camí per arribar al transcendent. I és en aquest camí quan un s'empetiteix i com un es (re)coneix.
IL.LUSTRACIÓ: Creu sobre gris XCVIII. Antoni Tàpies.