dimecres, 31 de març de 2010

NÀPOLS: CRÒNICA D'UN VIATGE (I)

De viatge a Nàpols, l’espectacle comença a l’aeroport, per la manera com el contingent de mascles napolitans ha pujat a l’avió. El napolità és caradura, maleducat, escandalós, irònic, simpàtic, tafaner i vitalista. Sembla estar de tornada de tot, com si de debò tot li fos igual. I la ciutat, la vesuviana capital de la Campània, respira aquesta inèrcia displicent. Nàpols està morta per fora, però viva per dins. Tot cau a trossos, com a reflex d’una decadència que ha anat molt ràpida, després de l’esplendorosa vida que els Borbons van donar a la ciutat, posteriorment a mans de Bonaparte com a capital de la breu República Partenopea. Ara, Nàpols és un pàl.lid reflex d’una riquesa tan fantasmagòrica com alguns dels carrers de Spaccanapoli quan, de nit, desafien el vianant, talment una gola animal.
Nàpols on va néixer Pulcinella i que va tenir en Totò la seva cara més moderna. El napolità segueix sent avui un Pulcinella, burleta i que es salta tota norma o codi conductual per erigir-se en un personatge aïllat enmig d’una Itàlia que també s’ensorra però que a determinats llocs (la Llombardia o la Toscana, per exemple) intenta dissimular la seva finitud. A Nàpols, en canvi, no: tot és autèntic i natural, fins i tot quan veus tres individus en una moto, sense casc i circulant a tot drap en direcció contrària per un carrer estret.
Com a símbol de la ciutat, Pulcinella és aprofitat per artesans de la fusta i la ceràmica, però també pels avariciosos portaveus del kitsch de souvenir. Als antípodes d’aquella màscara grotesca i burleta, hi ha la presència d’una religiositat que obre clarament les portes a la superstició, amb el cúmul de capelletes i altars en miniatura que poblen els vetustos carrers de Spaccanapoli, Santa Lucia i Capodimonte, uns barris (com la ciutat) obstinats en la seva decadència. A Spaccanapoli, la bella vellesa de la ciutat s’encarna en els carrers Tribunali, Benedetto Croce, Nilo o San Gregorio Armeno (ple d’artesans pessebristes), places com la Dante, Bellini, Gesù Nuovo o San Domenico Maggiore o esglésies com la Catedral, el Convent de Santa Chiara o la capella privada de Sansevero, amb el Crist jacent esculpit amb una finor que emociona gràcies al traç sensible de Giuseppe Sammartino, que el va esculpir el 1753, en ple esplendor de la ciutat.
Nàpols sembla viure un autèntic autisme temporal, no fent cas al pas dels anys, de les dècades i dels segles. L’esplèndor borbònic és avui de cartró pedra, com la llotja reial del (d’altra banda magnífic) Teatro San Carlo. Fora, la ciutat cau a trossos i es descompon enmig de piles d’escombraries i d’un trànsit rodat absolutament boig, aliè a qualsevol normativa i ratllant el delicte de manera continuada i reiterada.
IL.LUSTRACIÓ: Crist jacent de Giuseppe Sammartino

dissabte, 6 de març de 2010

"LA CINTA BLANCA" COM A OBRA D'ART

Sovint explico als meus estudiants d’Estètica que l’obra d’art té valor estètic, independentment de si agrada o no. Considero obres sensacionals, referencials, necessàries i amb indiscutible valor estètic (això vol dir sensorial-sensual) quadres com el Saturn de Goya,el Gernika de Picasso o les teles de Pollock; pel.lícules com Salò de Pasolini; òperes com Electra de Richard Strauss o Lulu de Berg. Però objectivament és evident que cap d’aquestes obres no pretenen plasmar ni comunicar cap ideal de bellesa. En conseqüència, l’obra d’art no té perquè ser bella (ni agradable als sentits) i si la bellesa és allò que produeix plaer i la lletjor allò que produeix dolor, les obres citades poden ser considerades objectivament lletges, sense que això els tregui valor estètic i, menys encara, capacitat comunicativa.

Fa setmanes, diria que més d’un mes, que vaig veure La cinta blanca i fins ara no havia trobat un moment per escriure'n quatre ratlles. Com moltes de les pel.lícules de Haneke, produeix aquesta desagradable sensació, amb el seu cru retrat d’una innocència, la infantil, que esdevé sagnant i premonitòria dels horrors i la foscor a què es veuria sotmesa l’Alemanya posterior a la República de Weimar i durant tota la Segona Guerra Mundial. La tesi de Haneke és clara: la disciplina fèrria i aixoplugada en principis inamovible i la violència física com a mitjancera per inculcar aquella disciplina, acaba generant efectes contraris i, per tant, monstres amb aparença d’éssers humans. Això va ser el nazisme i Haneke, sense explicitar-ho, ho narra de manera fina, impecable però també implacable i sense pietat, com és propi en pel.lícules a l’estil de Funny Games, La pianista o Caché. Fa uns 30 anys, Bergman va dirigir L’ou de la serp, títol prou definitori del que volia reflectir aquell film fallit. Haneke pren el relleu amb una plàstica que remet al Bergman més ascètic, però també a la d’un Dreyer al llarg d’una pel.lícula esfereïdora, d’incalculable valor estètic, necessària, però que no pot agradar per la seva càrrega violenta i el seu desagradable guió.

Perquè una obra d’art sigui vàlida, ha de tenir funció social i, indiscutiblement, la cinta (mai millor dit) de Haneke la té, i de quina manera.

Il:LUSTRACIÓ: Saturn de Goya