diumenge, 30 de març de 2008

QUEDAR-SE SOL

Em pregunto si ens quedem sols. M’assabento, fa poc més d’una hora, de la mort de Salvador Escamilla, un dels artífexs de la normalitat lingüística d’aquest país des de la ràdio i la música. Aquesta setmana, la mort de Josep Benet i, fa uns dies, la de Cassià Maria Just, m’han fet pensar en fins a quin punt els homes i les dones de la transició seran recordats com cal. Començant per l’acceptació que en aquest país la transició ha servit de ben poca cosa: els canvis de camisa han estat evidents en més d’un que mereixeran haver passat per la presó en haver fet el joc a la criminalitat feixista que va assotar casa nostra durant gairebé quaranta anys. Ens quedem sols, doncs, quan els qui se’n van no tenen el relleu que mereixeríem. I quan riem les gràcies dels qui han tingut els pocs escrúpols de fatxendejar d’un canvi de bàndol del tot reprobable: no em són simpàtics ni Fabià Estapé ni Martí de Riquer, objecte de monografies, autobiografies o biografies hagiogràfiques i exculpatòries. Això, ultra el molt que poden haver aportat intel.lectualment, més aviat em repugna. Quedar-se, doncs, en el passar pàgina és ultratjar la memòria dels qui, en dates recents, ens han deixat. Els trobarem a faltar.
IL.LUSTRACIÓ: Interior de Vilhelm Hammershoi

diumenge, 2 de març de 2008

CITY LIGHTS A LA UNIVERSITAT

M’agrada, i molt, City Lights. Me n’agraden la forma i el fons. La forma: un títol poètic (Llums de la ciutat… un títol en blanc i negre), un melodrama esquitxat amb esperma de comèdia, que dóna vida a un relat ben construït, endreçat i atemporal. El fons: una faula sobre la bondat humana, sense amagar la crítica social que caracteritza bona part de la filmografia chapliniana.
És un film que projecto sovint als meus estudiants universitaris. No tots hi connecten: els clàsssics generen, d’entrada, incomprensible rebuig. Poc a poc, i exceptuant els qui oposen una fèrria i militant resistència, la comicitat atrapa i la història de la florista cega enamorada d’un rodamon a qui pren per milionari, causa el seu efecte. No crec que acabi sent mai la pel.lícula predilecta dels meus estudiants. Però sí que és una de les meves obres d’art indispensables, d’aquelles que m’enduria a l’illa deserta on mai no aniré a parar.
Projectar City Lights és oferir part de mi, del que sóc, del que penso, del que visc i del que sento.
IL.LUSTRACIÓ: Chaplin Cubist de Fernand Léger.

dissabte, 1 de març de 2008

VERGONYES

Traduïda a l'espanyol com a Buda explotó por vergüenza, Buda az shram foru rikht és la pel.lícula que la joveníssima (encara no té 20 anys) cineasta iraniana Hana Makhmalbaf acaba d'estrenar als cinemes de Barcelona. Una lúcida i aparent senzilla recreació de la por davant del fanatisme religiós del règim taliban. Vergonya i vergonyes, la que hauria de sentir un règim que fa de l'arrogància religiosa motor per difondre la por; vergonya i vergonyes la d'un occident que és qui, d'alguna manera, ho ha permès.
La pel.lícula és valenta perquè, rere la senzillesa, no amaga aquestes vergonyes. La mirada dels infants, impagable, i particularment la de Nikbakth Noruz, la protagonista, transmet la complexitat d'una història narrada al més pur estil d'un Kiarostami o del mateix Mohsen Makhmalbaf, el director d'aquell tresor anomenat El silenci (1997). Hi ha frases terribles, dites amb espontaneïtat però amb una clara intenció de denúncia, com quan Abbas diu als seus companys d'escola que acaben de parar-li una trampa i d'enfonsar-lo al llot: "Quan sigui gran, us mataré".
A tot plegat, s'afegeix el context històric clar i precís: la destrucció, fa uns anys, de les estàtues dels Budes ubicats a les muntanyes d'Afganistan, perpetrada pels talibans. Vergonya i vergonyes.
Il.LUSTRACIÓ: Buda d'Afganistan