diumenge, 29 de novembre de 2009

YUKi & NINA

Yuki & Nina és un treball impecable i bicèfal de Nobuhiro Suwa i Hippolyte Girardot. La càrrega poètica de la pel.lícula s’uneix a un guió hàbil, construït a base de línies mestres que van teixint un tapís sòlid, emotiu, d’eficàcia dramàtica indiscutible i que es va anar filmant de manera més o menys improvisada per facilitar el treball interpretatiu de Noë Sampy, la nena protagonista, que encarna el paper de Yuki. Una mena d’Ana Torrent a la francesa (i a la japonesa), deliciosa en totes les seves intervencions.
Pel.lícules com aquesta et recorden que no tot està perdut, i que el cinema encara viu de la gratuïtat d’oferir dosis de generositat, sense esperar res a canvi de marchandising o taquillatge. Un film bonic perquè sí, de la mateixa manera que s’estima perquè sí, sense buscar causes, processos o efectes.
De vegades, el cinema esdevé una declaració d’amor a si mateix i als qui en deuen part de la raó de ser: el públic. Ahir a la tarda, com a espectador, em vaig sentir molt estimat gràcies al talent, la sensibilitat i la generosa delicadesa de Girardot i Suwa.
IL.LUSTRACIÓ: Fotograma de Yuki & Nina

diumenge, 15 de novembre de 2009

LLIBRES, ICONES I CRISIS

Dissabte de sessió doble de cinema (matí i migdia) als Icària. Tarda de llibres a La Central, on adquireixo l'edició castellana de la Histoire de ma vie de Giacomo Casanova traduïda per Mauro Armiño a Atalanta. La inversió (120 euros) val la pena, en tot cas per a la meva biblioteca que recull i acull diversos volums sobre els llibertins del segle XVIII. L'edició d'Atalanta potser ocuparà un altre lloc, en una cambra que no és l'estudi: disposat com estic a una lectura diària de cadascun dels seus capítols, optaré per la lectura paral.lela i bilingüe, juntament amb l'edició, en tres volums, que vaig adquirir fa anys publicada per Robert Laffont i en el francès original i peculiar del Chevalier de Seingalt.
Badant i remenant per la llibreria, fullejant volums que mai no adquiriré ni llegiré, topo amb un volum recent sobre l'actual crisi econòmica. A la portada hi ha un fotograma de la cèlebre seqüència de Safety Last -aquí la coneixem com a L'home mosca- en què el personatge interpretat per Harold Lloyd penja de les agulles d’un rellotge, al capdamunt d’un gratacels novaiorquès. Tal és el poder icònic del cinema. I fins i tot el poder per relativitzar, mitjançant una imatge tan prodigada, quelcom tan seriós com la crisi que encara ens afecta. De fet, quan Fred C. Newmeyer i Sam Taylor van rodar la pel.lícula (1923), faltaven sis anys per la desfeta de Wall Street, i no sé si el 1929 els hauria fet gràcia il.lustrar aquella crisi amb la simpàtica imatge de l'actor de les ulleres passant-les magres escalant l'edifici... tan sols per impressionar la seva xicota.
IL.LUSTRACIÓ: The safety last (Fred C. Newmayer, Sam Taylor, 1923)