dijous, 30 de juliol de 2009

EL PALAU I EL "CAS" MILLET

Fa dies que s’arrossega el “cas Millet”. El Palau de la Música i l’Orfeó català se n’han vist afectats. Tothom sabia que Fèlix Millet tenia un passat delictiu, així com alguns dels membres de la Fundació que presidia. Però semblava un tema tabú, intocable, propi d’un país que blinda per la seva petitesa. La nostra és una terra renyida i teixida de petites misèries que ens fan grans en mediocritats. La rica genialitat arquitectònica de l’edifici de Domènech i Montaner contrasta fatalment amb la pobresa humana de qui n’ha regit la trajectòria els últims anys, per molt que es defensi ara la gestió modèlica (però ultraconservadora, i les programacions dels cicles propis n’han estat bona mostra).
No estic dient que Fèlix Millet sigui culpable de res (presumpció d’innocència obliga), però qui té un passat corre el risc de tornar a caure en els mateixos paranys i en aquest sentit la casa ha fet bé en admetre’n la dimissió. Un equipament de la importància del Palau de la Música no podria estar dirigit per algú amb sospites per part de la justícia, amb passat presidiari inclòs. El que em preocupa ara per ara és la imatge que es pugui donar. Fa una setmana, un bon amic meu, cap de mecenatge d’una altra institució cultural de primer ordre a la ciutat, em deia que el “cas Millet” fa molt de mal al sector. Des de fora, es pot pensar que la cultura en general i la música “clàssica” en particular estan en mans de gàngsters. No ens ho podem permetre. Per això és bo que el futur consorci del Palau i dels membres de la seva Fundació prescindeixin de tot allò que tingui a veure amb l’equip de Millet.
Il.LUSTRACIÓ: Lluernari central del Palau de la Música Catalana. Rigalt i Granell.

dissabte, 25 de juliol de 2009

CULTURA DE MASSES, ENCARA

M’emocionen les manifestacions populars a l’entorn de paradigmes estètics que responen a la (falsa) etiqueta d’”alta cultura”. Fa quinze dies, a l’esplanada del castell de Montjuïc, un miler de persones reia (encara!) de la comicitat de Harold Lloyd escalant un gratacels durant la projecció de L’home mosca. Avui, torno a casa després d’haver conduït la transmissió de Turandot des del Liceu. Engego el televisor i veig el fals directe que, a partir de les deu de la nit (quan al teatre érem al segon entreacte), emet TV3 en connexió amb les pantalles intal.lades al Palau Robert i a la platja de Sant Sebastià, a la Barceloneta. El que emociona no és tant la gent que ha obtingut la invitació per ocupar una de les 2000 cadires a la platja, sinó els qui han dut seient propi o una tovallola i seguir, des de la sorra, l’òpera pucciniana.
L’òpera pot tornar a ser art de masses com ho va ser durant el segle XIX. Al.licients com el “Nessun dorma” que obre el tercer acte (i reviscut fa uns mesos amb el cèlebre vídeo de Josep Guardiola) o la presència de la mediàtica Ainhoa Arteta així semblen avalar-ho.
Que davant de la pantalla on es projectava Harold Lloyd o, avui, Calaf, Liù i Turandot hi hagi públic de totes les edats i condicions i que ho segueixin amb silenci reverencial indica que no tot està perdut, que tot és possible i que hi ha, encara, molta feina per fer.
IL.LUSTRACIÓ: Portada de l'edició de Ricordi de Turandot

diumenge, 19 de juliol de 2009

EL PERDÓ, ISRAEL I ESTEMIROVA

Barcelona, a 15 juliol 2009
Abans d’ahir, R. va venir a sopar a casa. Parlem, entre d’altres coses, del seu recent viatge a Israel, del final de curs a la Universitat, del Pla Bolonya… La cosa havia de tenir (i així va ser) una significació especial. Va ser una vetllada preciosa. Durant la sobretaula, i sempre amb el Beyond the Missouri Sky de Path Metheny i Charlie Haden com a fons musical, vaig demanar-li perdó a R.

Ú
Sempre he cregut en el valor del perdó. En el perdonar set vegades set i set vegades més. El perdó té sentit i valor quan en les raons d’aquell qui el demana hi ha consciència i reconeixement d’haver-se equivocat i quan, des de l’altra banda, l’altre acull la demanda de perdó com una feblesa, com una mostra d’humilitat i de limitació humanes. Però el perdó també té sentit quan qui perdona ho fa amb generositat, mirant més enllà de la falta comesa i donant valor al que uneix o ha unit dues (o més) persones. El sentit de la disculpa, doncs, es va donar entre el meu amic R. i jo. Però, sorprenentment, i després d’haver expressat el que feia que jo demanés perdó, R. també me’l va demanar a mi. Tots dos ens vam reconèixer, finalment, enriquits pels límits de la nostra condició. I vam brindar per la salut d’una amistat renovada i enfortida.
Sovint, i fins i tot entre amics, amants, familiars, amaguem veritats o directament mentim. Les mentides són fruit de la por o de la vergonya per aquelles limitacions, tan (sortosament) humanes. Les mentides volen ser una fugida endavant i aleshores, sense voler-ho, fem mal. Perquè la mentida és una lesió, guarida tan sols per l’autoconeixement, pel reconeixement conscient, per la demanda humil del perdó i per l’escolta de qui volem que ens perdoni. I, és clar, la lesió per la mentida es guareix per la concessió d’aquell perdó.
El que menys esperava era que R. també em demanés perdó per postures ambigües, acomodatícies, que m’han afectat a mi però també a ell i a algú altre, en el marc d’un període d’embogiment, de parèntesi, que vaig obrir (i afortunadament tancar) durant quatre mesos dolorosos, en què jo no era jo. Confesso que el retrobament amb el meu espai natural, però, m’ha centrat de nou. Adonant-me objectivament, amb dolor però sense torturar-me pel que aquest no-jo va provocar, he demanat perdó però sobtadament m’he vist jo també perdonant.

DOS
Introdueixo aquest apunt tan personal perquè considero proper i normal perdonar les ofenses i les esgarrinxades del dia a dia. Però segueixo amb el deute pendent de perdonar actituds com la de dur algú a la tomba per abús de poder o per tirania indòmita. La jornada d’avui acaba amb aquest plantejament i amn aquesta reflexió, després d’haver-me assabentat, per televisió, de dues notícies fastigoses. La primera, que una ONG d’Israel ha fet públiques les confessions de soldats jueus, els quals diuen haver rebut ordres, durant les últimes intervencions a Gaza, de disparar indiscriminadament contra nens, dones i civils. Esperonat per la notícia, llegeixo per Internet que Avi Benayahu, membre d’aquell exèrcit, s’ha afanyat a dir que l’informe és una calúmnia. No, no ho és. Ho dic no pas des de la investigació periodística sinó des de la intuïció sensible d’un ésser humà sensibilitzat i indignat pel dolor dels altres. Quan, el mes de gener, vam sortir al carrer per dir prou a les atrocitats dels militars israelians, ja sabíem què passava. Ara, ha calgut una font oficial per confirmar-ho. On és, doncs, el sentit del perdó si, lluny de reconèixer la culpa, els assassins sostenen que les acusacions són falses? Caldria recordar a Benayahu, però també al govern de Benjamin Netanyahu i a tota la Knèsset, que han estat soldats del propi exèrcit els qui han confessat aquelles atrocitats. Com en una glopada, m’han vingut a la memòria les imatges i les paraules de Vals con Bashir, l’escruixidora pel.lícula d’Ari Folman que vaig veure a finals de febrer: l’actitud perversa de l’exèrcit d’Israel durant el seu “passeig” a Beirut es repeteix ara a Palestina, tot i que la passivitat d’aleshores és ara criminalitat activa. Fins quan? Com i quan podrem perdonar? Israel ha estat modèlica en la seva actitud cap a Alemanya, en aquell (tan humà) “perdonem però no oblidem”. Però el cas és que, precisament, Alemanya ja havia demanat prèviament perdó. Quan i com ho farà Israel?

TRES
La jornada no acaba malament tan sols per aquestes revelacions: rebo el segon cop de puny del mateix telenotícies, quan m’assabento de la mort de Natalia Estemirova, activista pro drets humans a Txetxènia i amiga de la periodista assassinada (aviat farà tres anys) Anna Politkovskaia. De seguida, m’abraono de nou damunt l’ordinador i busco, a internet, coses sobre Estemirova: Ramzan Kadirov, president txetxè (i titella mogut pels fils de Moscou i molt especialment pels del primer ministre Vladimir Putin) sembla que havia amenaçat l’activista txetxena en repetides ocasions.
Sento ràbia, fàstic, impotència i por: por de viure en un món governat per assassins emmascarats sota la ganyota de la política endogàmica, cada cop més al servei d’un mateix i menys al del que de debò dignifica la paraula “política” en el seu sentit etimològic: al servei de la “polis”, de la comunitat, del poble.
I tampoc no crec que això es pugui perdonar si Kadirov, Putin i els sicaris executors de les seves ordres no demanen un perdó convincent. Ens queda, però, el consol que cada cop que mor assassinada una periodista com Politkovskaia o una activista dels drets humans com Estemirova, les seves idees es propaguen, es multipliquen com a mínim per dos.
Politkovskaia, Estemirova i tants altres (com el recentment difunt Vicenç Ferrer) pertanyen a la mena d’éssers humans que no haurien de morir mai i que haurien de néixer cada dia. Perquè tenen la clau per mostrar les limitacions humanes i posar-nos en actitud de perdonar i de posar-los, als qui assenyalen, en actitud de demanar perdó.

QUATRE
Penso, de nou, en el motiu que em feia obrir avui aquest full de dietari: el perdó. En el dia a dia de la seva vida privada, Politkovskaia, Estemirova o els soldats de l’exèrcit israelià haurien demanat perdó per les seves faltes, pels seus errors, per l’embogiment fruit de la passió, la gelosia, de l’ambició professional… de qualsevol cosa que, potser, els hauria fet iracunds, geniüts, potser fins i tot mentiders, cleptòmans, cridaners, malparlats, violents, orgullosos, inamovibles en una opinió no sempre fonamentada… fos com fos, hagués quin hagués estat el seu error, això els fa humans i, per tant, perdonables en les seves misèries. Perdonables perquè segurament també sabien perdonar i demanar perdó.
Però totes aquestes persones han assenyalat recentment els monstres, els qui impedeixen que l’Home (en majúscula) sigui tan sols un ésser amb limitacions. Perquè la ment del tirà, encarnat en el capitost d’un exèrcit, en un dictador, en un primer ministre o en un president corrupte, trenca la utopia i fa emergir la monstruositat.

FINAL
I, tanmateix, sempre hi haurà música que ens aixoplugui. Abans d’ahir, Path Metheny i Charlie Haden. Avui ha estat Schubert i la seva Schöne Müllerin en la veu de Mathias Goerne els qui em fan companyia. I és aleshores quan penso que, malgrat tot, no tot està perdut. Sempre hi haurà un R. a qui perdonar i a qui demanar perdó; sempre hi haurà un soldat anònim disposat a denunciar els abusos comesos per un cos armat; sempre hi haurà les veus de Politkovskaia i d’Estemirova a punt d’assenyalar un monstre parasitant la carcassa d’algú que aparenta ser home (en minúscula).
IL.LUSTRACIÓ: Cendres d'Evard Munch