diumenge, 29 de novembre de 2009

YUKi & NINA

Yuki & Nina és un treball impecable i bicèfal de Nobuhiro Suwa i Hippolyte Girardot. La càrrega poètica de la pel.lícula s’uneix a un guió hàbil, construït a base de línies mestres que van teixint un tapís sòlid, emotiu, d’eficàcia dramàtica indiscutible i que es va anar filmant de manera més o menys improvisada per facilitar el treball interpretatiu de Noë Sampy, la nena protagonista, que encarna el paper de Yuki. Una mena d’Ana Torrent a la francesa (i a la japonesa), deliciosa en totes les seves intervencions.
Pel.lícules com aquesta et recorden que no tot està perdut, i que el cinema encara viu de la gratuïtat d’oferir dosis de generositat, sense esperar res a canvi de marchandising o taquillatge. Un film bonic perquè sí, de la mateixa manera que s’estima perquè sí, sense buscar causes, processos o efectes.
De vegades, el cinema esdevé una declaració d’amor a si mateix i als qui en deuen part de la raó de ser: el públic. Ahir a la tarda, com a espectador, em vaig sentir molt estimat gràcies al talent, la sensibilitat i la generosa delicadesa de Girardot i Suwa.
IL.LUSTRACIÓ: Fotograma de Yuki & Nina

diumenge, 15 de novembre de 2009

LLIBRES, ICONES I CRISIS

Dissabte de sessió doble de cinema (matí i migdia) als Icària. Tarda de llibres a La Central, on adquireixo l'edició castellana de la Histoire de ma vie de Giacomo Casanova traduïda per Mauro Armiño a Atalanta. La inversió (120 euros) val la pena, en tot cas per a la meva biblioteca que recull i acull diversos volums sobre els llibertins del segle XVIII. L'edició d'Atalanta potser ocuparà un altre lloc, en una cambra que no és l'estudi: disposat com estic a una lectura diària de cadascun dels seus capítols, optaré per la lectura paral.lela i bilingüe, juntament amb l'edició, en tres volums, que vaig adquirir fa anys publicada per Robert Laffont i en el francès original i peculiar del Chevalier de Seingalt.
Badant i remenant per la llibreria, fullejant volums que mai no adquiriré ni llegiré, topo amb un volum recent sobre l'actual crisi econòmica. A la portada hi ha un fotograma de la cèlebre seqüència de Safety Last -aquí la coneixem com a L'home mosca- en què el personatge interpretat per Harold Lloyd penja de les agulles d’un rellotge, al capdamunt d’un gratacels novaiorquès. Tal és el poder icònic del cinema. I fins i tot el poder per relativitzar, mitjançant una imatge tan prodigada, quelcom tan seriós com la crisi que encara ens afecta. De fet, quan Fred C. Newmeyer i Sam Taylor van rodar la pel.lícula (1923), faltaven sis anys per la desfeta de Wall Street, i no sé si el 1929 els hauria fet gràcia il.lustrar aquella crisi amb la simpàtica imatge de l'actor de les ulleres passant-les magres escalant l'edifici... tan sols per impressionar la seva xicota.
IL.LUSTRACIÓ: The safety last (Fred C. Newmayer, Sam Taylor, 1923)

dilluns, 26 d’octubre de 2009

KARADZIC I EL TEMPS

Radovan Karadzic demana temps. El mateix que no va concedir a les víctimes a les que, entre 1992 i 1995, va arrabassar la vida. Avui, Srebrenica equival al mateix horror d’Auschwitz o la Sibèria. Milosevic, Mladic (pendent de captura) i Karadzic pertanyen a la mateixa infracategoria que Hitler o Stalin en matèria de massacre i genocidi. Tornar mal per mal mai. Però sí posar les coses al seu lloc. Karadzic mereix un judici just, però està clar que la justícia no pot encegar-se en una defensa davant de fets consumats com el setge de Sarajevo durant més de 40 mesos o la “matança de Srebrenica” a Potocari, on l’onze de juliol de 1995 es va cometre una de les massacres que pitjor exemplifiquen el com i el perquè de la condició humana, tan limitada.

Veure Karadzic com un perturbat mental o com un monstre és rebaixar-ne la responsabilitat. Al contrari, tant ell com Mladic o Milosevic personifiquen el fanatisme cec però conscient, la maldat mateixa en el context d’un dels pitjors desastres de finals de segle XX com van ser els conflictes als Balcans en general i la guerra a l’antiga Iugoslàvia en particular.

El Tribunal Internacional de L’Haia no pot ni ha de badar. Milosevic va morir abans de ser sentenciat. Mladic continua amagat en un lloc que dubto que sigui tan desconegut com diuen. I Karadzic mereix el càstig pels crims comesos. Crim i càstig, en definitiva, en la mesura d’un temps que ha de marcar i consensuar un tribunal, mai un assassí.

IL.LUSTRACIÓ: Goradze (Joe Sacco)

divendres, 23 d’octubre de 2009

EL NOBEL A OBAMA

Quatre ratlles sobre la concessió del Nobel de la Pau a Barack Obama. D’haver escrit quelcom al respecte quan va sortir la notícia a la premsa, hauria pogut caure en la demagògia de recordar que Obama presideix un país d’estats federats, en alguns dels quals s’aplica la pena de mort; o de fer memòria d’altres Nobel de la pau que fan caure la cara de vergonya, com ara Kissinger, Begin o Arafat; o de fer el llistat d’homes i dones molt més mereixedors del premi, a l’estil de Pau Casals, Gandhi, Vicenç Ferrer o Elisabeth Eidenbenz.

Em centraré, ni que sigui breument, en la precipitació d’un premi concedit, penso, sense reflexionar. Potser hi ha pressa en reconèixer Obama com l’esperança “blanca” (valgui la ironia) en un món sense la unilateralitat dels Bush; com una mà que s’estén a un món hostil. Però Obama encara ha de demostrar el què i com val. De moment, sembla anar per bon camí, tot i que el darrer atemptat a l’Iran, confús i d’autoria incerta, fa témer el pitjor i apunta a una mena de terrorisme d’estat al més pur estil de la CIA.

Ara, caldrà esperar i veure la successió dels fets en matèria internacional. De moment, és bo no ser ingenu i no deixar-se dur per l’entusiasme. S’haurà de deixar temps a Obama observant-lo de la vora, però no es premia ningú per alguna cosa que (encara) no ha fet, per molt que ho hagi promès i per molt que n’endevinem les bones intencions.

Il.LUSTRACIÓ: La ronde (Pablo Picasso)

dilluns, 28 de setembre de 2009

MANIFEST PEL PALAU

Fa mesos penjava un post a l'entorn del "cas" Millet. Parlava de presumpció d'innocència malgrat la fama gangsteril d'aquest personatge. Ara, havent-se inculpat ell mateix, ja podem dir directament que és un lladre. Però advertia que deixessin en pau el Palau i la seva música. Per tal de retornar als orígens fundacionals de la "casa dels cants" (com en deia Joan Maragall), un col.lectiu de professionals hem presentat avui el manifest que us adjunto. Des d'aquí el meu reconeixement i agraïment a la Mònica Pagès, impulsora i mare de la iniciativa.
Us deixo l'enllaç
http://saacie.notlong.com

divendres, 25 de setembre de 2009

L'OCCIDENT DE FRITZ STERN

Llegit Occident al segle XX, assaig a partir d’unes conferències de Fritz Stern que ha publicat Arcadia. Inspirat en la frase que Václav Havel va pronunciar quan va sortir del calabós per presidir l’antiga Txecoslovàquia (“Viure en la veritat”), Stern repassa la passada centúria amb un deix d’optimisme. Reclama humilitat davant del pes d’Europa en els conflictes com el que ell anomena la “Segona Guerra dels Trenta Anys” referint-se a les dues guerres mundials. En aquest sentit, és interessant que Stern recordi que “Va ser l’Exèrcit Roig –i en això cal insistir una vegada i una altra, en particular als Estats Units-, qui va vèncer finalment la Wehrmacht” (p. 44). Deutor de la memòria històrica, l’assagista –que va néixer a Alemanya tot i residir actualment als Estats Units, no s’està de reivindicar, per entendre la capacitat destructiva i reconstructiva d’Occident, el record de les atrocitats comeses, tant del Gulag com de l’Holocaust: “Em fa la impressió que aquesta inhumanitat cau cada vegada més en l’oblit o bé es redueix a clixés; tot amb tot, els historiadors tenen el deure no tan sols de mantenir viva la memòria d’aquestes infàmies, sinó d’investigar i descriure què es podia arribar a saber durant la guerra d’aquests crims, i quan” (p. 54). I pensar que hi ha qui diu estar fart que sempre recordem les imatges d’Auschwitz, Treblinka o Bergen-Belsen! O qui minimitza els crims de Stalin! Efectivament, la memòria ha de persistir i s’ha de transmetre als nostres descendents, deixebles, alumnes o fins i tot membres d’una mateixa generació, massa blindats en l’arrogància de la ignorància militant.
Tanmateix, Stern es mostra massa aferrat a la idea que el model de la recuperació dels valors occidentals es troba en la “lluita per la llibertat dels pobles de l’Europa de l’est” (p. 80). Tot i que poc després dedica unes pàgines al vergonyant conflicte dels Balcans, l’assagista em sembla massa condescendent amb el “mal necessari” que va representar la Guerra Freda. Caldria recordar que la fi no sempre ha de justificar els mitjans (el recent cas de Guantánamo és prou significatiu), per bé que el maquievalisme sembli haver estat moneda de canvi dels governs occidentals. El principi de Stern podria comprendre’s si aquell hagués estat el punt de partença d’Oswald Spengler (a qui, per cert, Stern no cita), perquè La decadència d’Occident és de 1923, quan moltes de les salvatjades del nostre món encara no s’havien comès. Però em sorprèn que Stern mostri escletxes de comprensió cap als “límits migrats” (p. 93) d’algunes de les reformes empreses dins de la Unió Soviètica. És evident que va molt més enllà, i que aquella lluita dels pobles eslaus és aplaudida precisament per la desvinculació de la URSS, però en el fons a Stern li falta més severitat crítica.
No obstant això, el volum és una lúcida reflexió analítica sobre un substrat de la nostra cultura que ha estat tan triomfant com delirant, tan creatiu com autodestructiu, tan fascinant com repugnant. Cal, en tot cas, prendre’n bona nota per repetir el bo i millor que hem tingut i segellar per sempre la caixa de Pandora dels nostres mals.
IL.LUSTRACIÓ: New York de Judith Dazzio

dimecres, 16 de setembre de 2009

LES SABATES DE MONTAZER

Montazer Al Zaidi és un home que té totes les meves simpaties. El 14 de desembre del 2008 es va despatxar a gust llançant a l'aleshores president dels Estats Units, George W, Bush, les seves sabates, durant una roda de premsa a Bagdad.

Que consti que sóc enemic acèrrim de la violència. I que els governants de països democràtics em mereixen tota mena de respecte en nom del poble que els ha escollit. Òbviament, aquest respecte no el sento cap a monarques o dictadors, imposats "per la gràcia de Déu" o per circumstàncies menys gracioses, que me'ls fan del tot menyspreables.

El cas de la "sabatada" a Bush, però, té un component grotesc i que, lluny del simbolisme que implica en un país musulmà, personalment aplaudeixo. La “política” intervencionista de Bush a l'Irak va ser tan nefasta que no mereixia res més baix que un parell de sabates llançades en pròpia cara, com qui es desprèn d'allò més superflu perquè no hi ha res més indigne. Llançar allò que acaba sent per llençar, heus aquí la gràcia de la cosa.

Ahir, Al Zaidi sortia de la base militar d’Al Muthada, a Bagdad, on havia estat reclòs, condemnat en un primer moment a tres anys però amb una pena reduïda a nou mesos per bona conducta. Montazer al Zaidi té el meu respecte i admiració i de grat li enviaria un parell de sabates, bones, de pell girada, perquè les dugui posades el dia que es retrobi amb els seus per celebrar la seva llibertat. A Bush li deixaria la brossa restant del sopar d’ahir i tot el meu menyspreu.

IL.LUSTRACIÓ: Un parell de sabates, de Vincent Van Gogh

dissabte, 5 de setembre de 2009

EL PAPER DE L'EXÈRCIT

Llegeixo, al suplement de cultura de Le Monde del 4 de setembre, la ressenya que Thomas Wieder dedica a la traducció de Die Wehrmacht. Feindbilder, Vernichtungskrieg. Legenden, és a dir Les crimes de la Wehmacht en l’edició francesa de Perrin. El llibre, escrit per l’historiador Wolfram Wette, recorda i demostra el paper criminal de l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial, desmentint així les exculpacions de què va ser objecte la Wehrmacht, ja que les culpes i els crims es van carregar a d’altres cossos com ara les SS o la Gestapo.
La imatge noble del militar, de l’exèrcit, sempre m’ha semblat vomitiva. Em sorprèn que la Wehrmacht, exèrcit pertanyent a una Alemanya embogida, s’hagués volgut veure lliure de culpa. Senzillament perquè tot soldat que es presti a ser-ho em sembla un criminal. Detesto profundament els exèrcits i el seu paper. Considero un insult (i un contrasentit) que es parli de “missió de pau” per referir-se a una acció militar: ¿quina mena de pau és la del bombardeig, aquesta setmana, dels exèrcits de l’OTAN a l’Afganistan amb un resultat tan esfereïdor com el de gairebé cent persones mortes? Els exèrcits sempre els han format criminals a petita i gran escala i per tant els suposats “codis d’honor” de la classe soldadesca són en si mateixos una terrible paradoxa, perquè no hi ha honor en matar, per molt que es defensin interessos suposadament legítims. Si hi ha d’haver exèrcits, tan sols haurien d’estar rellegats a tasques de salvament i de rescat. Però arriscar la vida pròpia estant disposat a llevar la dels altres és i serà sempre un crim.
Tan criminal, doncs, és la Wehrmacht com l’exèrcit dels Estats Units, d’Anglaterra, de França, d’Itàlia o del Japó durant la Segona Guerra Mundial; tan infectes són els cascos blaus (minso paper el que van fer als Balcans a finals del segle XX) com els legionaris de les forces armades espanyoles; tan vergonyós és formar part de l’anomenada classe militar com ostentar força i poder pel fet de saber funcionar una arma, ja sigui blanca o de foc. Nascuts, en definitiva, per matar.
IL.LUSTRACIÓ: Historias de la puta mili, d'Ivá.

diumenge, 30 d’agost de 2009

PARADOXA I PORNOGRAFIA: "ANTICRIST" DE LARS VON TRIER

Fa vuit dies que vaig veure Anticrist, l’última pel.lícula de Lars von Trier. I fins ara no m’havia atrevit a escriure’n res. Tanmateix, les seves imatges, paraules, crits i murmuris m’han anat perseguint al llarg d’una setmana que se m’ha fet (pel film i per altres raons) força estranya.
Abans que res, reconec que Anticrist és una obra mestra. El pròleg i l’epíleg demostren que el danès és un dels directors d’ofici que fan de la seva feina una invitació al desvetllament dels sentits. La terrible bellesa del muntatge del pròleg, amorosit pel “Lascia ch’io pianga” del Rinaldo de Händel n’és una bona mostra, perquè Von Trier encisa l’espectador amb allò més paorós (un nen morint) acompanyat d’allò més bell (la música). Hi ha, encara una altra invitació: la del davallament a l’infern de la mà d’un artista que ha viscut també dos anys llargs d’immersió en un infern personal.
Aquesta és, penso, part de la contradicció i part del problema de Von Trier: ha fet una pel.lícula per a si mateix, no per als altres, exorcitzant els propis fantasmes i no tant convidant l’espectador a una autocomplaença que resultaria buida sense conèixer les circumstàncies que envolten la gestació de la cinta. És justament aquest caràcter infernal, nu d’artificis (malgrat el component fantasmagòric de la posada en escena) el que converteix Anticrist en una pel.lícula que podria ser de terror però que l’opció personal del director converteix en pornogràfica.
No estic, d’entrada, en contra de la pornografia, tot i que no en faig ús. Entenc, no obstant això, la pornografia des de diferents vessants. Un, el més habitual, és el de la pornografia utilitària, amb finalitats masturbatòries, i centrada tan sols en l’exhibició pura (¡?!) i dura d’una genitalitat hiperbòlica. L’altre, menys explorada, és el vessant de la pornografia exhibida amb la voluntat de desvetllar la consciència a partir dels excessos, mostrant-se de manera tan impúdica com la pornografia genital. És el que fa Sade en els seus relats i amb una presa de consciència sobre la vida ja ressenyada en aquest bloc; és el mateix que havia fet, també, Pasolini amb la impossible i tanmateix necessària Salò (justament a partir de Sade); i és el que fa Lars von Trier a Anticrist.
No he cregut mai en les obres d’art amb finalitats ornamentals. Si no té funció social, l’obra d’art resulta estèril i, per tant, inútil. Anticrist és una obra d’art que té en la seva forma però no en el fons la seva funció social. La forma parteix, precisament, de la pornografia, del mostrar de manera impúdica l’infern de Von Trier: el realitzador danès ha mirat dintre seu i ens obliga a mirar amb ell. I el que veiem repugna, molesta, commou i resulta necessari per endinsar-nos en la casuística del monstre que duem dins i que, en moments concrets de la nostra vida, pot emergir a l’exterior, amb força i amb impietosa i contumaç violència. Tant se val, aleshores, que la violència es canalitzi a través de l’autoablació de clítoris, del sexe compulsiu o d’agredir la parella. Sang i semen no pas fruit de l’amor sinó de l’obsessiva pregunta sobre el perquè de les coses. Excés a partir de la incomprensió de la realitat i revolta contra un passat que no podem canviar. Lluita estèril, al capdavall, que tan sols pot purificar el foc que crema un cos que hem estimat però al que hem hagut de llevar la vida per tal de sobreviure. Terrible.
I, tanmateix, em pregunto on és la funció social de la pel.lícula en el moment en què aquesta s’erigeix en autoteràpia per al director. ¿Té algun interès contemplar l’infern personal i subjectiu d’un artista? Òbviament, les preguntes queden sense resposta, perquè Anticrist és, com el Bergman de Crits i murmuris, Persona o El silenci, una pregunta que queda a l’aire, una paradoxa genial, una obra bella i repugnant alhora, que s’ha de veure tot i que sovint apartem la mirada de la pantalla.
Potser la paradoxa sigui l’element clau, fundacional, per fer de l’obra d’art una obra mestra. Encara que la seva funció social estigui, en el cas que ens ocupa, molt més en la forma i molt menys en el fons. Un fons que són les intencions de l’artista que hi ha darrere.
IL.LUSTRACIÓ: El crit d'Edvard Munch

diumenge, 16 d’agost de 2009

UN POBLE QUE LLEGEIX

A uns quinze quilòmetres al nord de Carcassona en direcció a Toulouse es troba a Montolieu, una població-llibreria, petita en extensió i reduïda en demografia i amb escassos serveis. Però té, a banda de la sincera i gens artificial bellesa que també es troba en pobles de la Provença, quinze llibreries de vell on es venen i compren llibres. La presència francòfona és un fet i són habituals els llibres de còmic, de religió, d’esoterisme i de cuina, però les joies de la corona són les edicions rares o les primeres edicions. La literatura francesa i/o en francès està ben representada per les edicions de Fayard i Gallimard, en tota mena de formats. Les quinze llibreries són de mides diferents i l’interès que susciten en el visitant és lògicament variable, en funció de les preferències que es tinguin. Però per damunt de tot hi ha l’obsessió bibliòfila que permet saciar la set de triar, remenar, fullejar o dialogar amb el llibreter el que dóna un encís especial a Montelieu, una de les escasses “població-llibreria” de la vella Europa com ara Redu (Bèlgica), Bredevoort (Holanda), Fjaerland (Noruega), Haye-on-Wye (Gal.les) o Urueña (Espanya), a més d’Albalate de las Nogueras, del qual parla Javier Rioyo en el seu blog en el moment de passar a net aquestes ratlles.
Establiments com aquests asseguren la permanència del llibre com a objecte preciós, que no es destrueix sinó que es transforma passant de mans en mans i de generació en generació.Montelieu testifica una vegada més la riquesa cultural de França. Aquest és, encara, un poble que llegeix. I un poble que llegeix perpetua la seva memòria i assegura la seva salut per a molts anys.
IL.LUSTRACIÓ: Llibreria de Montelieu. Foto: Agència Teide.

dimarts, 11 d’agost de 2009

VIATGE AL COR DE LA PROVENÇA (i II): POBLES I POBLETS. AVINYÓ

La Plaça des Albertas, a Aix-en-Provence, continua sent el meu racó predilecte des que vaig estar per primera vegada en aquesta petita gran ciutat de la Provença, immobilitzada en un temps que el seu festival en general, i Mozart en particular, han contribuït a fer deliciosa. Després, és clar, la globalització hi ha fet la resta, i ara no és estrany veure el “toc” provençal en negocis estúpids que s’han escampat arreu d’Europa. Però la veritable Provença segueix sent la d’Aix i els seus racons, les seves places tancades amb edificis bastits amb la caracterítica pedra groga d’aquestes contrades.
Les carreteres de la regió permeten recórrer departaments com el Luberon, l’amabilitat dels paisatges del qual està esquitxada per plàtans, figueres, pins, pollancres i alguna alzina, com a paradigmes de la vegetació mediterrània, a la que s’uneixen les vinyes ordenades, els camps de blat i l’espígol que floreix entre finals de maig i juliol. L’espectacle, doncs, és visual i olfactiu, i es complementa amb el cant de les cigales.
Eguilles, Lourmarin, Bonnieux, Lacoste, Oppède le Vieux, Ménerbes i d’altres pobles mereixen una aturada. El turisme silenciós, selecte i amant de buscar (i trobar) l’excel.lència dels instants aturats, es dilueix a Gordes, població relativament propera a Avinyó i al límit del Luberon, a les portes del departament de Vaucluse. Té la seva gràcia, però es nota en excés que la disposició urbanística i les atraccions de la població estan pensades per a l’efecte immediat en el passavolant. Una mica com, a Vaucluse, Fontaine de Vaucluse, al costat de L’Isle-sur-la-Sorgue. Si el primer es veu envaït per la massa, la segona vil.la és molt més tranquil.la. Coneguda com a Venècia de la Provença pels seus amables canals, el passeig revela una vil.la calmosa i amb tres llibreries, una d’elles de vell. França és un país culte: que en una població petita com L’Isle-sur-la-Sorgue tingui una llibreria amb volums de la Pléyade o amb exemplars d’El violí d’Auschwitz de Maria Àngels Anglada traduït al francès n’és una bona mostra.
Per la seva banda, Avinyó és una ciutat pontifical. Vull dir que preserva la majestuositat del seu passat com a seu papal. És clar, han passat decennis, segles, i Avinyó ha viscut també les seves etapes decadents. Però preserva la majestàtica força del poder dels summes pontífexs que hi van viure el segle XIV a través dels murs rectilinis, aparentment inexpugnables, del seu palau-fortalesa, amb més trets militars que no pas de cultura humanista. La visita no emociona, però és interessant.
Avinyó convida a perdre’s pels carrers adjacents al seu centre històric, una “cité” envoltada de muralla. Hi ha botigues i comerços que, lluny d’exhibir els “souvenirs” prototípics, fan de la ciutat una interessant capital (en aquest cas del departament de Vaucluse), amb tota mena d’ofertes per a tot tipus de demanda.
Saint-Rémy de Provence és una mena d’Aix en petit. Situada a pocs quilòmetres d’Avinyó, la població demostra una vegada més que la Provença és una de les terres més genuïnament delicades de França i potser fins i tot del planeta. Tot està ben col.locat, però la gràcia rau en el fet que aquesta netedat en la disposició dels carrers, de les plantes, dels objectes… sembla ser filla de l’atzarosa casualitat… si és que l’atzar, existeix.
IL.LUSTRACIÓ: Place des Albertas, Aix-en-Provence

diumenge, 9 d’agost de 2009

VIATGE AL COR DE LA PROVENÇA (I): EL FANTASMA DE SADE

Sempre amb distàncies que no superen els quinze quilòmetres, els diferents pobles amb interès de la zona del Luberon, obliguen a fer aturades més o menys llargues, depenent dels interessos del visitant o dels al.licients d’una o altra vil.la. Lacoste, per exemple, és un poble presidit per les ruïnes d’un castell en estat de restauració paulatina a càrrec del dissenyador Pierre Cardin, que l’ha adquirit recentment i on es celebra un festival musical i teatral durant els mesos de juliol i agost. Si el castell (que no es visita) és cèlebre per alguna cosa es deu al fet que hi va viure i celebrar alguns dels seus rituals sexuals el Marquès de Sade, una estàtua del qual ocupa la tribuna superior de l’esplanada que dóna accés a l’edifici. Considerat infame per a uns i model de llibertat per a d’altres, personalment sempre he sentit una distant simpatia per l’autor de Justine. En el fons, crec que ni el “diví” marquès no es deuria prendre seriosament les novel.litzacions de les seves activitats sexuals. El pamflet llibertari ubicat al bell mig de La filosofia del tocador i alguns dels passatges de la inacabada Les 120 jornades de Sodoma sempre m’han semblat autèntics revulsius sòcio-intel.lectuals d’un home que mai no va acceptar les convencions del seu temps, ni els de l’antic règim ni els de la Revolució Francesa. En part, per això Sade va acabar els seus dies en un manicomi-presó, apartat de tothom com algú indesitjable socialment parlant. Lacoste i el seu castell no fan més que evocar-ne el fantasma.
IL.LUSTRACIÓ: Monument al Marquès de Sade. Lacoste (Provença, França)

dijous, 30 de juliol de 2009

EL PALAU I EL "CAS" MILLET

Fa dies que s’arrossega el “cas Millet”. El Palau de la Música i l’Orfeó català se n’han vist afectats. Tothom sabia que Fèlix Millet tenia un passat delictiu, així com alguns dels membres de la Fundació que presidia. Però semblava un tema tabú, intocable, propi d’un país que blinda per la seva petitesa. La nostra és una terra renyida i teixida de petites misèries que ens fan grans en mediocritats. La rica genialitat arquitectònica de l’edifici de Domènech i Montaner contrasta fatalment amb la pobresa humana de qui n’ha regit la trajectòria els últims anys, per molt que es defensi ara la gestió modèlica (però ultraconservadora, i les programacions dels cicles propis n’han estat bona mostra).
No estic dient que Fèlix Millet sigui culpable de res (presumpció d’innocència obliga), però qui té un passat corre el risc de tornar a caure en els mateixos paranys i en aquest sentit la casa ha fet bé en admetre’n la dimissió. Un equipament de la importància del Palau de la Música no podria estar dirigit per algú amb sospites per part de la justícia, amb passat presidiari inclòs. El que em preocupa ara per ara és la imatge que es pugui donar. Fa una setmana, un bon amic meu, cap de mecenatge d’una altra institució cultural de primer ordre a la ciutat, em deia que el “cas Millet” fa molt de mal al sector. Des de fora, es pot pensar que la cultura en general i la música “clàssica” en particular estan en mans de gàngsters. No ens ho podem permetre. Per això és bo que el futur consorci del Palau i dels membres de la seva Fundació prescindeixin de tot allò que tingui a veure amb l’equip de Millet.
Il.LUSTRACIÓ: Lluernari central del Palau de la Música Catalana. Rigalt i Granell.

dissabte, 25 de juliol de 2009

CULTURA DE MASSES, ENCARA

M’emocionen les manifestacions populars a l’entorn de paradigmes estètics que responen a la (falsa) etiqueta d’”alta cultura”. Fa quinze dies, a l’esplanada del castell de Montjuïc, un miler de persones reia (encara!) de la comicitat de Harold Lloyd escalant un gratacels durant la projecció de L’home mosca. Avui, torno a casa després d’haver conduït la transmissió de Turandot des del Liceu. Engego el televisor i veig el fals directe que, a partir de les deu de la nit (quan al teatre érem al segon entreacte), emet TV3 en connexió amb les pantalles intal.lades al Palau Robert i a la platja de Sant Sebastià, a la Barceloneta. El que emociona no és tant la gent que ha obtingut la invitació per ocupar una de les 2000 cadires a la platja, sinó els qui han dut seient propi o una tovallola i seguir, des de la sorra, l’òpera pucciniana.
L’òpera pot tornar a ser art de masses com ho va ser durant el segle XIX. Al.licients com el “Nessun dorma” que obre el tercer acte (i reviscut fa uns mesos amb el cèlebre vídeo de Josep Guardiola) o la presència de la mediàtica Ainhoa Arteta així semblen avalar-ho.
Que davant de la pantalla on es projectava Harold Lloyd o, avui, Calaf, Liù i Turandot hi hagi públic de totes les edats i condicions i que ho segueixin amb silenci reverencial indica que no tot està perdut, que tot és possible i que hi ha, encara, molta feina per fer.
IL.LUSTRACIÓ: Portada de l'edició de Ricordi de Turandot

diumenge, 19 de juliol de 2009

EL PERDÓ, ISRAEL I ESTEMIROVA

Barcelona, a 15 juliol 2009
Abans d’ahir, R. va venir a sopar a casa. Parlem, entre d’altres coses, del seu recent viatge a Israel, del final de curs a la Universitat, del Pla Bolonya… La cosa havia de tenir (i així va ser) una significació especial. Va ser una vetllada preciosa. Durant la sobretaula, i sempre amb el Beyond the Missouri Sky de Path Metheny i Charlie Haden com a fons musical, vaig demanar-li perdó a R.

Ú
Sempre he cregut en el valor del perdó. En el perdonar set vegades set i set vegades més. El perdó té sentit i valor quan en les raons d’aquell qui el demana hi ha consciència i reconeixement d’haver-se equivocat i quan, des de l’altra banda, l’altre acull la demanda de perdó com una feblesa, com una mostra d’humilitat i de limitació humanes. Però el perdó també té sentit quan qui perdona ho fa amb generositat, mirant més enllà de la falta comesa i donant valor al que uneix o ha unit dues (o més) persones. El sentit de la disculpa, doncs, es va donar entre el meu amic R. i jo. Però, sorprenentment, i després d’haver expressat el que feia que jo demanés perdó, R. també me’l va demanar a mi. Tots dos ens vam reconèixer, finalment, enriquits pels límits de la nostra condició. I vam brindar per la salut d’una amistat renovada i enfortida.
Sovint, i fins i tot entre amics, amants, familiars, amaguem veritats o directament mentim. Les mentides són fruit de la por o de la vergonya per aquelles limitacions, tan (sortosament) humanes. Les mentides volen ser una fugida endavant i aleshores, sense voler-ho, fem mal. Perquè la mentida és una lesió, guarida tan sols per l’autoconeixement, pel reconeixement conscient, per la demanda humil del perdó i per l’escolta de qui volem que ens perdoni. I, és clar, la lesió per la mentida es guareix per la concessió d’aquell perdó.
El que menys esperava era que R. també em demanés perdó per postures ambigües, acomodatícies, que m’han afectat a mi però també a ell i a algú altre, en el marc d’un període d’embogiment, de parèntesi, que vaig obrir (i afortunadament tancar) durant quatre mesos dolorosos, en què jo no era jo. Confesso que el retrobament amb el meu espai natural, però, m’ha centrat de nou. Adonant-me objectivament, amb dolor però sense torturar-me pel que aquest no-jo va provocar, he demanat perdó però sobtadament m’he vist jo també perdonant.

DOS
Introdueixo aquest apunt tan personal perquè considero proper i normal perdonar les ofenses i les esgarrinxades del dia a dia. Però segueixo amb el deute pendent de perdonar actituds com la de dur algú a la tomba per abús de poder o per tirania indòmita. La jornada d’avui acaba amb aquest plantejament i amn aquesta reflexió, després d’haver-me assabentat, per televisió, de dues notícies fastigoses. La primera, que una ONG d’Israel ha fet públiques les confessions de soldats jueus, els quals diuen haver rebut ordres, durant les últimes intervencions a Gaza, de disparar indiscriminadament contra nens, dones i civils. Esperonat per la notícia, llegeixo per Internet que Avi Benayahu, membre d’aquell exèrcit, s’ha afanyat a dir que l’informe és una calúmnia. No, no ho és. Ho dic no pas des de la investigació periodística sinó des de la intuïció sensible d’un ésser humà sensibilitzat i indignat pel dolor dels altres. Quan, el mes de gener, vam sortir al carrer per dir prou a les atrocitats dels militars israelians, ja sabíem què passava. Ara, ha calgut una font oficial per confirmar-ho. On és, doncs, el sentit del perdó si, lluny de reconèixer la culpa, els assassins sostenen que les acusacions són falses? Caldria recordar a Benayahu, però també al govern de Benjamin Netanyahu i a tota la Knèsset, que han estat soldats del propi exèrcit els qui han confessat aquelles atrocitats. Com en una glopada, m’han vingut a la memòria les imatges i les paraules de Vals con Bashir, l’escruixidora pel.lícula d’Ari Folman que vaig veure a finals de febrer: l’actitud perversa de l’exèrcit d’Israel durant el seu “passeig” a Beirut es repeteix ara a Palestina, tot i que la passivitat d’aleshores és ara criminalitat activa. Fins quan? Com i quan podrem perdonar? Israel ha estat modèlica en la seva actitud cap a Alemanya, en aquell (tan humà) “perdonem però no oblidem”. Però el cas és que, precisament, Alemanya ja havia demanat prèviament perdó. Quan i com ho farà Israel?

TRES
La jornada no acaba malament tan sols per aquestes revelacions: rebo el segon cop de puny del mateix telenotícies, quan m’assabento de la mort de Natalia Estemirova, activista pro drets humans a Txetxènia i amiga de la periodista assassinada (aviat farà tres anys) Anna Politkovskaia. De seguida, m’abraono de nou damunt l’ordinador i busco, a internet, coses sobre Estemirova: Ramzan Kadirov, president txetxè (i titella mogut pels fils de Moscou i molt especialment pels del primer ministre Vladimir Putin) sembla que havia amenaçat l’activista txetxena en repetides ocasions.
Sento ràbia, fàstic, impotència i por: por de viure en un món governat per assassins emmascarats sota la ganyota de la política endogàmica, cada cop més al servei d’un mateix i menys al del que de debò dignifica la paraula “política” en el seu sentit etimològic: al servei de la “polis”, de la comunitat, del poble.
I tampoc no crec que això es pugui perdonar si Kadirov, Putin i els sicaris executors de les seves ordres no demanen un perdó convincent. Ens queda, però, el consol que cada cop que mor assassinada una periodista com Politkovskaia o una activista dels drets humans com Estemirova, les seves idees es propaguen, es multipliquen com a mínim per dos.
Politkovskaia, Estemirova i tants altres (com el recentment difunt Vicenç Ferrer) pertanyen a la mena d’éssers humans que no haurien de morir mai i que haurien de néixer cada dia. Perquè tenen la clau per mostrar les limitacions humanes i posar-nos en actitud de perdonar i de posar-los, als qui assenyalen, en actitud de demanar perdó.

QUATRE
Penso, de nou, en el motiu que em feia obrir avui aquest full de dietari: el perdó. En el dia a dia de la seva vida privada, Politkovskaia, Estemirova o els soldats de l’exèrcit israelià haurien demanat perdó per les seves faltes, pels seus errors, per l’embogiment fruit de la passió, la gelosia, de l’ambició professional… de qualsevol cosa que, potser, els hauria fet iracunds, geniüts, potser fins i tot mentiders, cleptòmans, cridaners, malparlats, violents, orgullosos, inamovibles en una opinió no sempre fonamentada… fos com fos, hagués quin hagués estat el seu error, això els fa humans i, per tant, perdonables en les seves misèries. Perdonables perquè segurament també sabien perdonar i demanar perdó.
Però totes aquestes persones han assenyalat recentment els monstres, els qui impedeixen que l’Home (en majúscula) sigui tan sols un ésser amb limitacions. Perquè la ment del tirà, encarnat en el capitost d’un exèrcit, en un dictador, en un primer ministre o en un president corrupte, trenca la utopia i fa emergir la monstruositat.

FINAL
I, tanmateix, sempre hi haurà música que ens aixoplugui. Abans d’ahir, Path Metheny i Charlie Haden. Avui ha estat Schubert i la seva Schöne Müllerin en la veu de Mathias Goerne els qui em fan companyia. I és aleshores quan penso que, malgrat tot, no tot està perdut. Sempre hi haurà un R. a qui perdonar i a qui demanar perdó; sempre hi haurà un soldat anònim disposat a denunciar els abusos comesos per un cos armat; sempre hi haurà les veus de Politkovskaia i d’Estemirova a punt d’assenyalar un monstre parasitant la carcassa d’algú que aparenta ser home (en minúscula).
IL.LUSTRACIÓ: Cendres d'Evard Munch