diumenge, 30 d’agost de 2009

PARADOXA I PORNOGRAFIA: "ANTICRIST" DE LARS VON TRIER

Fa vuit dies que vaig veure Anticrist, l’última pel.lícula de Lars von Trier. I fins ara no m’havia atrevit a escriure’n res. Tanmateix, les seves imatges, paraules, crits i murmuris m’han anat perseguint al llarg d’una setmana que se m’ha fet (pel film i per altres raons) força estranya.
Abans que res, reconec que Anticrist és una obra mestra. El pròleg i l’epíleg demostren que el danès és un dels directors d’ofici que fan de la seva feina una invitació al desvetllament dels sentits. La terrible bellesa del muntatge del pròleg, amorosit pel “Lascia ch’io pianga” del Rinaldo de Händel n’és una bona mostra, perquè Von Trier encisa l’espectador amb allò més paorós (un nen morint) acompanyat d’allò més bell (la música). Hi ha, encara una altra invitació: la del davallament a l’infern de la mà d’un artista que ha viscut també dos anys llargs d’immersió en un infern personal.
Aquesta és, penso, part de la contradicció i part del problema de Von Trier: ha fet una pel.lícula per a si mateix, no per als altres, exorcitzant els propis fantasmes i no tant convidant l’espectador a una autocomplaença que resultaria buida sense conèixer les circumstàncies que envolten la gestació de la cinta. És justament aquest caràcter infernal, nu d’artificis (malgrat el component fantasmagòric de la posada en escena) el que converteix Anticrist en una pel.lícula que podria ser de terror però que l’opció personal del director converteix en pornogràfica.
No estic, d’entrada, en contra de la pornografia, tot i que no en faig ús. Entenc, no obstant això, la pornografia des de diferents vessants. Un, el més habitual, és el de la pornografia utilitària, amb finalitats masturbatòries, i centrada tan sols en l’exhibició pura (¡?!) i dura d’una genitalitat hiperbòlica. L’altre, menys explorada, és el vessant de la pornografia exhibida amb la voluntat de desvetllar la consciència a partir dels excessos, mostrant-se de manera tan impúdica com la pornografia genital. És el que fa Sade en els seus relats i amb una presa de consciència sobre la vida ja ressenyada en aquest bloc; és el mateix que havia fet, també, Pasolini amb la impossible i tanmateix necessària Salò (justament a partir de Sade); i és el que fa Lars von Trier a Anticrist.
No he cregut mai en les obres d’art amb finalitats ornamentals. Si no té funció social, l’obra d’art resulta estèril i, per tant, inútil. Anticrist és una obra d’art que té en la seva forma però no en el fons la seva funció social. La forma parteix, precisament, de la pornografia, del mostrar de manera impúdica l’infern de Von Trier: el realitzador danès ha mirat dintre seu i ens obliga a mirar amb ell. I el que veiem repugna, molesta, commou i resulta necessari per endinsar-nos en la casuística del monstre que duem dins i que, en moments concrets de la nostra vida, pot emergir a l’exterior, amb força i amb impietosa i contumaç violència. Tant se val, aleshores, que la violència es canalitzi a través de l’autoablació de clítoris, del sexe compulsiu o d’agredir la parella. Sang i semen no pas fruit de l’amor sinó de l’obsessiva pregunta sobre el perquè de les coses. Excés a partir de la incomprensió de la realitat i revolta contra un passat que no podem canviar. Lluita estèril, al capdavall, que tan sols pot purificar el foc que crema un cos que hem estimat però al que hem hagut de llevar la vida per tal de sobreviure. Terrible.
I, tanmateix, em pregunto on és la funció social de la pel.lícula en el moment en què aquesta s’erigeix en autoteràpia per al director. ¿Té algun interès contemplar l’infern personal i subjectiu d’un artista? Òbviament, les preguntes queden sense resposta, perquè Anticrist és, com el Bergman de Crits i murmuris, Persona o El silenci, una pregunta que queda a l’aire, una paradoxa genial, una obra bella i repugnant alhora, que s’ha de veure tot i que sovint apartem la mirada de la pantalla.
Potser la paradoxa sigui l’element clau, fundacional, per fer de l’obra d’art una obra mestra. Encara que la seva funció social estigui, en el cas que ens ocupa, molt més en la forma i molt menys en el fons. Un fons que són les intencions de l’artista que hi ha darrere.
IL.LUSTRACIÓ: El crit d'Edvard Munch

diumenge, 16 d’agost de 2009

UN POBLE QUE LLEGEIX

A uns quinze quilòmetres al nord de Carcassona en direcció a Toulouse es troba a Montolieu, una població-llibreria, petita en extensió i reduïda en demografia i amb escassos serveis. Però té, a banda de la sincera i gens artificial bellesa que també es troba en pobles de la Provença, quinze llibreries de vell on es venen i compren llibres. La presència francòfona és un fet i són habituals els llibres de còmic, de religió, d’esoterisme i de cuina, però les joies de la corona són les edicions rares o les primeres edicions. La literatura francesa i/o en francès està ben representada per les edicions de Fayard i Gallimard, en tota mena de formats. Les quinze llibreries són de mides diferents i l’interès que susciten en el visitant és lògicament variable, en funció de les preferències que es tinguin. Però per damunt de tot hi ha l’obsessió bibliòfila que permet saciar la set de triar, remenar, fullejar o dialogar amb el llibreter el que dóna un encís especial a Montelieu, una de les escasses “població-llibreria” de la vella Europa com ara Redu (Bèlgica), Bredevoort (Holanda), Fjaerland (Noruega), Haye-on-Wye (Gal.les) o Urueña (Espanya), a més d’Albalate de las Nogueras, del qual parla Javier Rioyo en el seu blog en el moment de passar a net aquestes ratlles.
Establiments com aquests asseguren la permanència del llibre com a objecte preciós, que no es destrueix sinó que es transforma passant de mans en mans i de generació en generació.Montelieu testifica una vegada més la riquesa cultural de França. Aquest és, encara, un poble que llegeix. I un poble que llegeix perpetua la seva memòria i assegura la seva salut per a molts anys.
IL.LUSTRACIÓ: Llibreria de Montelieu. Foto: Agència Teide.

dimarts, 11 d’agost de 2009

VIATGE AL COR DE LA PROVENÇA (i II): POBLES I POBLETS. AVINYÓ

La Plaça des Albertas, a Aix-en-Provence, continua sent el meu racó predilecte des que vaig estar per primera vegada en aquesta petita gran ciutat de la Provença, immobilitzada en un temps que el seu festival en general, i Mozart en particular, han contribuït a fer deliciosa. Després, és clar, la globalització hi ha fet la resta, i ara no és estrany veure el “toc” provençal en negocis estúpids que s’han escampat arreu d’Europa. Però la veritable Provença segueix sent la d’Aix i els seus racons, les seves places tancades amb edificis bastits amb la caracterítica pedra groga d’aquestes contrades.
Les carreteres de la regió permeten recórrer departaments com el Luberon, l’amabilitat dels paisatges del qual està esquitxada per plàtans, figueres, pins, pollancres i alguna alzina, com a paradigmes de la vegetació mediterrània, a la que s’uneixen les vinyes ordenades, els camps de blat i l’espígol que floreix entre finals de maig i juliol. L’espectacle, doncs, és visual i olfactiu, i es complementa amb el cant de les cigales.
Eguilles, Lourmarin, Bonnieux, Lacoste, Oppède le Vieux, Ménerbes i d’altres pobles mereixen una aturada. El turisme silenciós, selecte i amant de buscar (i trobar) l’excel.lència dels instants aturats, es dilueix a Gordes, població relativament propera a Avinyó i al límit del Luberon, a les portes del departament de Vaucluse. Té la seva gràcia, però es nota en excés que la disposició urbanística i les atraccions de la població estan pensades per a l’efecte immediat en el passavolant. Una mica com, a Vaucluse, Fontaine de Vaucluse, al costat de L’Isle-sur-la-Sorgue. Si el primer es veu envaït per la massa, la segona vil.la és molt més tranquil.la. Coneguda com a Venècia de la Provença pels seus amables canals, el passeig revela una vil.la calmosa i amb tres llibreries, una d’elles de vell. França és un país culte: que en una població petita com L’Isle-sur-la-Sorgue tingui una llibreria amb volums de la Pléyade o amb exemplars d’El violí d’Auschwitz de Maria Àngels Anglada traduït al francès n’és una bona mostra.
Per la seva banda, Avinyó és una ciutat pontifical. Vull dir que preserva la majestuositat del seu passat com a seu papal. És clar, han passat decennis, segles, i Avinyó ha viscut també les seves etapes decadents. Però preserva la majestàtica força del poder dels summes pontífexs que hi van viure el segle XIV a través dels murs rectilinis, aparentment inexpugnables, del seu palau-fortalesa, amb més trets militars que no pas de cultura humanista. La visita no emociona, però és interessant.
Avinyó convida a perdre’s pels carrers adjacents al seu centre històric, una “cité” envoltada de muralla. Hi ha botigues i comerços que, lluny d’exhibir els “souvenirs” prototípics, fan de la ciutat una interessant capital (en aquest cas del departament de Vaucluse), amb tota mena d’ofertes per a tot tipus de demanda.
Saint-Rémy de Provence és una mena d’Aix en petit. Situada a pocs quilòmetres d’Avinyó, la població demostra una vegada més que la Provença és una de les terres més genuïnament delicades de França i potser fins i tot del planeta. Tot està ben col.locat, però la gràcia rau en el fet que aquesta netedat en la disposició dels carrers, de les plantes, dels objectes… sembla ser filla de l’atzarosa casualitat… si és que l’atzar, existeix.
IL.LUSTRACIÓ: Place des Albertas, Aix-en-Provence

diumenge, 9 d’agost de 2009

VIATGE AL COR DE LA PROVENÇA (I): EL FANTASMA DE SADE

Sempre amb distàncies que no superen els quinze quilòmetres, els diferents pobles amb interès de la zona del Luberon, obliguen a fer aturades més o menys llargues, depenent dels interessos del visitant o dels al.licients d’una o altra vil.la. Lacoste, per exemple, és un poble presidit per les ruïnes d’un castell en estat de restauració paulatina a càrrec del dissenyador Pierre Cardin, que l’ha adquirit recentment i on es celebra un festival musical i teatral durant els mesos de juliol i agost. Si el castell (que no es visita) és cèlebre per alguna cosa es deu al fet que hi va viure i celebrar alguns dels seus rituals sexuals el Marquès de Sade, una estàtua del qual ocupa la tribuna superior de l’esplanada que dóna accés a l’edifici. Considerat infame per a uns i model de llibertat per a d’altres, personalment sempre he sentit una distant simpatia per l’autor de Justine. En el fons, crec que ni el “diví” marquès no es deuria prendre seriosament les novel.litzacions de les seves activitats sexuals. El pamflet llibertari ubicat al bell mig de La filosofia del tocador i alguns dels passatges de la inacabada Les 120 jornades de Sodoma sempre m’han semblat autèntics revulsius sòcio-intel.lectuals d’un home que mai no va acceptar les convencions del seu temps, ni els de l’antic règim ni els de la Revolució Francesa. En part, per això Sade va acabar els seus dies en un manicomi-presó, apartat de tothom com algú indesitjable socialment parlant. Lacoste i el seu castell no fan més que evocar-ne el fantasma.
IL.LUSTRACIÓ: Monument al Marquès de Sade. Lacoste (Provença, França)