L'ÈPICA D'UNES MEMÒRIES

Llegit, gairebé d’una tirada, el primer volum de les Memòries de Jordi Pujol. El gran encert de Manuel Cuyàs, el transcriptor, és deixar endevinar en cadascuna de les paraules de l’expresident de la Generalitat el seu to, les seves inflexions… i fins i tot la seva gestualitat a l’hora d’explicar les coses. Hi ha una èpica molt meritoria, que demostra com es forja la consciència política d’un individu d’”eina i feina”. Pujol es confessa fill d’en Florenci i la Maria i, de fet, el llibre acaba amb la mort del primer. Entremig, hi ha un bon tros d’història d’aquest país petit i mal avingut. És clar que Jordi Pujol calla moltes coses, no acaba d’anar a fons amb personatges que han format part (incòmoda?) del seu paisatge. Més enllà, però, que jo no simpatitzi amb Convergència i Unió i que no hagi votat mai aquest partit, el volum (espero amb frisança el segon) desvetlla el com i el perquè d’un patriota i un català de pedra picada, desacomplexat i, en ocasions, conscient dels seus errors… però també orgullós dels seus encerts.
IL.LUSTRACIÓ: Paisatge de capvespre de Modest Urgell