dilluns, 19 de maig de 2008

LA PARADOXA CINEMATOGRÀFICA

El cinema ha entrat de ple en la voràgine de la paradoxa: mentre a Cannes tothom estava pendent de com de bé li escau el barret d’Indiana Jones a Harrison Ford, un modest però discursivament contundent pel.lícula d’Alberto Morais feia estada al Verdi Park del barri de Gràcia, a Barcelona. Un lugar en el cine parla d’un cinema sofrent, però no agònic: el que uneix el Rossellini de Roma città aperta amb la poesia visual de Víctor Erice; el que revela l’ombra de Pasolini inspirant la mirada de Theo Angelopoulos davant dels paisatges boirosos fronterers entre Grècia i Macedònia. És cert que algunes solucions gramaticals de la pel.lícula de Morais (com el travelling que ens apropa a la platja d’Ostia on va morir assassinat Pasolini) ja les va desvetllar Nanni Moretti a Caro diario. Però no és menys cert que el cinema reinventa a força de reinventar-se. Indiana Jones va reinventar les aventures clàssiques que els nostres pares veien en sales amb sessió doble i No-Do. I el jove Alberto Morais reinventa a partir del discurs sòlid d’un cinema guerriller. L’alternativa –i la paradoxa- estan servides. I el cinema, per molt que pesi als postmoderns, segueix viu si aconsegueix desvetllar emocions ben narrades o reflexions ben argumentades.
IL:LUSTRACIÓ: pasolini mort. Pintura anònima. Penjada a noisebside.blogspot.com