dimecres, 22 de juny de 2011

FESTA GROSSA A CAN SUBIRÀ

Diumenge a la tarda, mentre una corrua d'indignació s'escolava Via Laietana avall, uns quants celebràvem el 250è aniversari de la cereria Subirà. Fundada per Jacint Galí el 1761 a l'actual carrer de Corders, el 1902 el negoci es va traslladar a l'emplaçament actual del carrer de la Llibeteria, i 37 anys més tard se'n va fer càrrec Paulí Subirà. Avui, el negoci familiar es manté sota la mirada múrria de Jordi Subirà, que amb orgull ha vist com això de l'espelma dóna molt de si.
La música del contrabaix de la Joana i l'arpa de la Marina personificaven la dialèctica entre tradició i noves generacions, que haurien de mantenir viva la flama del negoci. I és que això de l'espelma no és cosa exclusiva de capelletes o rosegaltars: l'espelma com a objecte decoratiu, o com a complement per fer més acollidora una estança de casa nostra. I a can Subirà sempre hi ha l'objecte precís que un busca per a tal o tal altra celebració.
La festa de diumenge va ser un plebiscit en què, entre línies, es podia llegir la voluntat que negocis com aquests haurien de durar, com a mínim, 250 anys més. Ni que sigui per encarar el futur mantenint el que de fet no deixa de ser part substancial del patrimoni de la nostra ciutat.
IL.LUSTRACIÓ: Detall de La Magdalena amb làmpada. Georges de la Tour.

dimecres, 8 de juny de 2011

SEMPRÚN (1923-2011)

Curiós que avui La Vanguardia dediqui tan sols una pàgina a la mort de Jorge Semprún, i que El País destini una desena de fulls per glossar la figura i la personalitat d'una figura tan immensa com incòmoda per a alguns. Fa un parell de mesos devorava el llibre Lealtad y traición. Jorge Semprún y su siglo de Franziska Augstein (Tusquets), interessant volum que repassa la biografia del supervivent més cèlebre de Buchenwald despullant-ne les contradiccions amb permís i amb intervencions del propi biografiat. Una mostra més de l'honestedat d'aquest home, autor d'un llegat amb emotius treballs que, al costat dels de Levi o Amat Piniella, contribueixen a dignificar la literatura concentracionària.
Tinc un record personal lligat a Semprún, quan vaig aconseguir dur-lo a la Facultat de Comunicació Blanquerna l'abril de 1998, coincidint amb l'aparició al mercat de la traducció castellana d'Adieu, vive clarté. La conferència va ser seguida per més de sis-cents alumnes (es va habilitar un circuit tancat de televisió per seguir-la en dues aules plenes a vessar), però el millor va ser el dinar que cinc o sis companys vam fer amb l'autor de L'ecriture ou la vie en un menjador privat del restaurant Quo Vadis. Semprún parlava molt, però escoltava més. Els ulls petits, de mirada viva, resultaven poca cosa sota la majestàtica cabellera blanca d'un home que emetia sons lleugerament rogallosos però musicals analitzant la situació política nacional, estatal, europea o internacional. Jo contenia l'emoció davant d'aquell personatge, supervivent de Buchenwald, i que em va convidar a mantenir-hi relació epistolar. Lamentablement, no ho vaig fer mai. Aquest és un dels tants errors que he comès a la vida. No ho va ser convidar Jorge Semprún, que ahir moria al seu domicili de la parisenca Rue de l'Université, a Saint Germain-des-Près.
IL.LUSTRACIÓ: No som els últims, de Zoran Music