dimarts, 21 de setembre de 2010

LLIBRES A LA TAULETA DE NIT

Se m’acumulen llibres a la tauleta de nit, alguns separats fa molt de temps de les lleixes de la meva biblioteca. M’entretinc a mirar-los: Beber de cine de José Luis Garci; la biografia de Sade de Maurice Lever; una Marina Tsevaeva les Confessions de la qual se’m van fer, a la meitat del volum, impossibles de seguir llegint; La novela de la ópera de Franz Werfel. Aquests llibres resten aturats, expectants, frisosos que els obri per acabar-los o per abordar-ne la lectura des del principi. D’altres, com el volum amb la poesia completa de Vinyoli, formen part de la lectura diària, sistemàtica però escassa i escollida, i que respon a un ritual fix i que no vull deixar de practicar. Tres o quatre –màxim cinc- poemes cada nit, llegits en veu alta, alguns d’ells seleccionats amb un senyal fet a llapis, per a una futura relectura: “La vida/ val només per moments/ inesperats d’intensa/ felicitat que no podem/ fer nostra del tot/ ni retenir-la gaire estona”. (“L’ocell negre”, a Ara que és tard).

Vinyoli és un mestre de la paraula feta artifici. No és tant el sentit com la música de les seves paraules el que escolto, poc abans d’arrecerar-me en la foscor d’una nit inevitable i que m’aboca al descans quan ja no puc més i els ulls se’m tanquen, mentre els records del dia esdevenen boira.

IL.LUSTRACIÓ: Llibre de Kells (Trinity College, Dublin)

dilluns, 26 de juliol de 2010

BARCELÓ A BARCELONA

L’exposició al Caixafòrum sobre Miquel Barceló és el complement just i continuista de l’altra exposició dedicada al pintor mallorquí, i que es pot veure al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Aquesta explica la formació i presa de consciència artística, mentre que la de Caixafòrum, més extensa, col.loca Barceló al punt de partença de la seva consolidació, a partir de la Documenta de Kassel (1982).

M’interessa, de fa molts anys, el pintor de Felanitx per la seva capacitat d’interrelacionar la idea amb la matèria i de plasmar-ho en teles suggerents, dinàmiques, agressives, líriques, sorprenents. Equilibri esperit-matèria, que servia per definir l’art clàssic segons Hegel: Barceló és un clàssic, però? Vejam, els grumolls de pasta pictòrica s’entossudeixen a romandre a la tela, desafiant la tradició però sense renunciar-hi, com si Barceló no volgués bandejar la concreció i el reconeixement de les formes. No és una pintura il.lusionista (o il.lusòria), però sí altament suggerent per la invitació a anar endevinant, aquí i allà, el que a primera vista pot semblar un caos sense rumb i sense sentit.

IL.LUSTRACIÓ: La solitud organitzativa (Miquel Barceló)

diumenge, 11 de juliol de 2010

EMMAGATZEMAR LA MORT

Podria començar parlant de la manifestació d’ahir, en què molts vam demanar ser lliures per decidir com i què volem ser. Però la data d’avui és rellevant per recordar un dels darrers signes de barbàrie europea, com si després de la descoberta dels camps d’extermini nazis no haguéssim après la lliçó: la fàbrica de Potocari és testimoni de la matança de Srebrenica, perpetrada a 8000 bosnis musulmans per una Sèrbia que no tan sols no ha demanat perdó, sinó que esresisteix a lliurar Mladic a la justícia internacional i a sobre –són imatges d’avui a la televisió- abraça l’esposa de Karadzic.

Les imatges de l’enterrament de les restes de cadàvers identificats tenen la càrrega pròpia de situacions com aquestes i que remeten als episodis més obscurs de la nostra història. Però el que m’inquieta més de tot plegat és el tractament “industrial” a què són sotmeses les despulles dels bosnis massacrats. Identificades les restes, es col.loquen en bosses de plàstic i són literalment emmagatzemades a les caixes que, tal dia com avui, són enterrades a les tombes disposades per a l’ocasió. Consola, en tot cas, pensar que poc a poc els familiars de les víctimes poden enterrar els seus morts. Tanmateix, cap d’elles no reposarà en pau fins que no s’identifiquin tots els cossos i fins que els culpalbles no paguin com cal la seva criminalitat.

Il.LUSTRACIÓ: Ajax i Cassandra. Terracotta (390-360 a.C.)

dimarts, 6 de juliol de 2010

AVUI FA 25 ANYS

Avui és 6 de juliol. Fa exactament 25 anys jo en tenia 15, a punt de fer-ne 16. Tal dia com avui recordo que era de colònies a un poble d'Osona. A Barcelona, Lluís Llach omplia el Camp Nou. Maremar, que havia sortit recentment, era el darrer àlbum per al segell Ariola abans del concepte electrònic del disc Astres que sortiria al cap d'un parell d'anys.
Aquell concert fa ser un plebiscit. Jo no vaig poder-hi anar perquè era amb els meus amics a la casa de colònies de Santa Maria de Corcó. Vam enyorar no anar al Camp Nou i vam suplir-ho castigant les nostres guitarres a cops d'acords mal esgarrapats. Érem xiruquers, dúiem "macuto" i crèiem que crèiem en un Déu que crèiem d'esquerres.
Avui, sé que Déu no és ni de dretes ni d'esquerres, senzillament perquè crec que no hi crec. Però voldria seguint creure en un país, per bé que la consciència crítica sembli callada pel pes d'una política esdevinguda burocràcia. 25 anys després d'aquell concert al Camp Nou, enyoro en Llach, en Raimon, l'Ovidi Montllor, en Pau Riba o en Quico Pi de la Serra. Intento endevinar què pensarien (l'Ovidi se'n deu fotre des de vés a saber on) en aquests dies en què la voluntat d'un poble ha quedat com aquell "julivert meu" de què parla la cançó popular. No sé si aniran a la manifestació de dissabte i, d'anar-hi, seran un més en la massa anònima. Potser per això, per aquest anonimat a què hem rellegat aquelles veus crítiques, els trobo a faltar. Ja no me'n recordo de tocar la guitarra, però segueixo necessitant que algú canti, amb veu de cop de puny, "No és això, companys, no és això". O, millor: "Diguem no".
Il.LUSTRACIÓ: Vol d'ocell. Joan Miró

dimecres, 9 de juny de 2010

PUJOL FA 80 ANYS

Sóc dels qui mai no vaig votar (ni tinc intenció de fer-ho ara) CiU. Sóc dels qui he rigut amb les dues versions de l'Ubú a mans d'Albert Boadella i Els Joglars i les seves descarnades mordacitats. Sóc dels qui he defugit sempre qualsevol mostra externa de nacionalisme amb regust folclòric. Però sóc dels qui, com deia Espriu, "He mirat aquesta terra", de vegades amb la música d'en Raimon.
Avui sento tristor pel que vivim a casa nostra. Per la crisi que ens assota, i no em refereixo a l'econòmica i laboral (que també em preocupa) sinó per la crisi ideològica i de valors. Sóc dels qui, no havent votat mai CiU, enyoro Jordi Pujol. Admiro aquest home, la seva obra, el seu compromís i el seu amor insubornable. Amb no pocs errors, els més de vint anys de Pujol al poder han tanmateix estat del millor que li podia passar a aquest país. Els seus dos volums de memòries, que he devorat quan els he tingut a les mans, revelen l'honestedat d'un home que creu en el que fa, tot i que no sempre ho fa bé.
Aquell seny que tant ens defineix; aquell sentit comú que és el menys comú dels sentits; aquell pragmatisme resolutiu; aquella voluntat de servei, de ser-hi sempre i a tot arreu (de vegades, certament, com aquell pare que renya els seus fills) han estat marca de la casa quan Pujol ha ocupat la màxima poltrona de poder d'aquest país nostre, tan ric i tan miserable a la vegada.

Avui em sumo a les felicitacions que han plogut al President Pujol. I ho faig de cor. L'entrevista que avui ha fet Josep Cuní a Jordi Pujol m'ha fet pensar que no tot està perdut. Malgrat tot. President, no li puc dir que en faci vuitanta més, però sí li puc demanar que no mori mai.
IL.LUSTRACIÓ: Terra de gegants. Fotografia de Sergi Monsegur

dijous, 22 d’abril de 2010

SAMARANCH I EL FEIXISME

Aquests dies en què tant es defensa Baltasar Garzón en pro de la seva exoneració com a imputat pels casos de prevaricació cap al franquisme, no deixa de sorprendre que els qui abans d'ahir es manifestaven a favor del jutge, ahir i avui fan lloances adreçades a Juan Antonio Samaranch. D'hipòcrites en aquest país en som molt, i exercim magistralment la professió del mirar sempre a l'altra banda.
Samaranch va ser un home llest, però aprofitat i pocavergonya. Mai no va ni demanar perdó per la seva connivència amb el franquisme, ni tan sols va justificar la seva pertinença a un estament controlat amb mà criminal. Això el fa còmplice de la barbàrie: no cal tenir les mans tacades de sang, ni tan sols ser un lladre per ser assenyalat com a col.laborador en el delicte. N'hi ha prou amb saber que s'ha col.laborat activament i amb convenciment en un context en què torturadors i assassins manaven i regien amb mà de ferro els destins d'un país massacrat i trinxat.
Es parla ara de Samaranch en relació als Jocs Olímpics de Barcelona: tan sols ell va ser-ne principal artífex? Fins i tot si fos així (cosa que dubto), oblidarem el seu passat feixista? Francament, divuit anys després de l'eufòria olímpica, penso que hauríem pogut passar sense aquells Jocs. Així, ningú no es sentiria obligat a besar la mà d'un personatge tan execrable i que la (des)memòria d'aquest país gaiebé ha convertit en heroi.
Ahir i avui sento fàstic, molt de fàstic. Voldria deixar de llegir durant uns quants dies els diaris, les pàgines web i els telenotícies i deixar d'escoltar la ràdio, per no sentir parlar d'aquest personatge tan negre de la nostra trista història.
Il.LUSTRACIÓ: Il primo libro del fascista

diumenge, 4 d’abril de 2010

NÀPOLS: CRÒNICA D'UN VIATGE (i 4)

Una cosa és el viatge en si mateix, la visita i el gaudi dels espais recorreguts, i una altra el factor humà que l’acompanya. I, en el cas d’Itàlia en general i d’aquesta zona en particular, aquest factor humà és decisiu per a la conprensió d’una gent i d’un país.

El primer que cal fer en qualsevol ciutat italiana és demanar informació i contrastar-la. I fer-ho en funció del que diuen les guies o del que t’hagi explicat algun informant. El més lògic és que aquesta segona informació corrobori o confirmi la primera, però en aquesta terra això no passa, al contrari: un es pot trobar amb tres, quatre o cinc tipus d’informació diversa. Tan sols el sentit comú –que aquí es tradueix per tirar pel dret- o l’implorar clemència després de tanta informació diferent, permet arribar al lloc desitjat o trobar el que un buscava. L’italià del sud és amable, obert i parlador, però no està per servir el viatger. Li plau, això sí, entrar-hi en conversa, regalar-se les orelles amb el cant a les virtuts d’aquesta terra i les seves riqueses humanes i naturals. I poca cosa més.

L’italià del sud té aparença de sorrut, sembla dur (ho és) i vol ser pragmàtic, però sempre acaba embolicant la troca, encara que al final se n’acaba sortint. I això és metonímic perquè representa la manera de fer d’Itàlia, que converteix les eleccions en un autèntic carnaval. El caos del país es tradueix en l’apocal.líptic trànsit de ciutats com Nàpols: girs sobtats en carrils contra direcció, velocitats vertiginoses en carrers estrets, tres individus circulant dalt d’una moto i en direcció prohibida, marxes enrere de dos o tres quilòmetres… i el paper passiu, merament ornamental, dels semàfors i dels passos zebra formen part del que a Roma tan sols és anunciació i que a Nàpols esdevé veritable epifania. Integrar-se a Nàpols consisteix precisament en comportar-se com un napolità a l’hora d’enfrontar-se al trànsit quan s’és vianant -no crec que mai m’atreveixi a llogar un cotxe i circular en aquesta ciutat. Aquest comportament es basa en atravessar quan es vulgui i per on es vulgui, mirant tan sols de reüll el vehicle que aparentment se t’abraona. Ni cas. No s’han de donar mostres de temor, espant o prudència. Al contrari, cal atravessar amb parsimonios i displicent arrogància per amples carrers i àmplies avingudes atestades de trànsit. Aquest és el baptisme que et fa ciutadà de ple dret a la Campània.

IL.LUSTRACIÓ: Piazza del Plebiscito

divendres, 2 d’abril de 2010

NÀPOLS: CRÒNICA D'UN VIATGE (3)

A banda de la bellesa de les pintures al fresc, molt semblants a les de la veïna Pompeia, Ercolano fascina pel seu estat de conservació, superior al de la ciutat veïna, per bé que aquesta sigui molt més gran i que estigui més excavada: d’Ercolano tan sols s’ha tret a la llum un 25% i la resta serà difícil que s’excavi, per manca de fons que financiïn la recerca. La qualitat de les construccions de la ciutat es visibilitza a l’interior de les cases, botigues, termes o gimnassos. Un té la sensació d’envair una intimitat que no li pertany, un espai aliè pel que no hem demanat permís per entrar. Moltes de les cases semblen talment espais deixats momentàniament per algú que hagi penjat a la porta el rètol de “ara torno”. Amb quin dret, doncs, exercim el voyeurisme? La crònica de la catàstrofe volcànica del 79 d.C. esfereeix pel factor sorpresa que va assotar Ercolano, a diferència del que va passar a Pompeia, molt més prolongat però igualment devastador. En una de les cases, els motlles de tres esquelets (un adolescent de quinze anys i un home i una dona d’uns vint) revelen, per la seva postura, el sofriment curt però intens de qui va morir per l’alta temperatura de l’aire després de l’erupció del proper Vesuvi. Paradoxalment, i com si no haguessin escarmentat dels seus antecessors, els actuals habitants d’Ercolano viuen molt més enganxats al volcà, com si busquessin la protecció d’un pare que, quan s’enfada molt, pot arribar a devorar les seves criatures amb una força i voracitat saturnianes. L’ascensió a la base del cràter es fa per una carretera que serpenteja entre una vegetació canviant, rica i que paradoxalment és un esclat de vida a la falda d’una muntanya que sovint ha escopit foc i tota mena de gasos tòxics. La carretera acaba a la zona d’aparcament i a les taquilles des d’on es pot pujar al cràter. El bastó ofert gentilment a l’entrada s’agraeix i resulta molt útil per a una ascensió amb un desnivell d’uns 300 metres i que es fa per un camí en ziga-zaga, rocós i polsos i amb pedres volcàniques poroses i de formes variades. Al cim, la vista del cràter impressiona. Les fumaroles aquí i allà ajuden a entendre que el Vesuvi és un gegant no pas mort sinó que dorm, un colós que en qualsevol moment pot reivindicar el seu dret a existir, a emprenyar-se i a escopir foc i rius de lava. La natura és atzarosa i capriciosa i el Vesuvi n’és una bona mostra.
Il:LUSTRACIÓ: Pintura de la seu dels Augustals (Ercolano)

dijous, 1 d’abril de 2010

NÀPOLS: CRÒNICA D'UN VIATGE (II)

El caràcter senyorial i dominador de Nàpols roman, com a testimoni mut, a tres residències o edificacions de caràcter reial i militar: el Castello dell’ovo, el Castel Nuovo i el Palau Reial. Castel Nuovo és una edificació d’origen medieval, i testimoni del poder de la corona aragonesa. La petja catalana i mallorquina es veu en algunes solucions arquitectòniques com l’escala d’estil català (de cargol) o la radialitat de volta estelada de la Sala de’Baroni, dissenyada pel mallorquí Guillem Sagrera.

Molt a la vora hi ha la impressionant Piazza del Plebiscito, on dos edificis es reparteixen a parts iguals el poder terrenal i diví, respectivament el Palau Reial i l’església de San Francesco di Paola. Aquesta última és una còpia engrandida del Panteó de Roma, però sense la gràcia d’aquest últim. Davant per davant, el Palau Reial testifica el pas dels Borbons per la capital de la Campània. La conservació és moderadament acceptable, i algunes dependències romanen actualment tancades per obres de restauració. L’àmplia i majestuosa escala de l’entrada és una invitació a la sumptuositat, però el saló de ball o la sala del tron revelen que el poder és efímer per molt que s’extengui a terres, mars i continents sencers. “Sic transit gloria mundi”, que deien els antics.

Segons la llegenda, Castel dell’ovo, que segons la llegenda està construït sobre un ou que encara mai ningú no ha trobat i sobre el que el poeta Virgili va dir que menter no es trenqui la ciutat serà eterna. L’edifici és una bona mostra d’arquitectura militar, sense més curiositat que ser una de les construccions més emblemàtiques de Nàpols. Dues parelles de nuvis locals s’hi feien fotogrfies, acompanyats d’un estol de familiara que semblaven extrets d’una comèdia d’Edoardo de Filippo.

Un passeig pels carrerons emblanquinats de Santa Lucia permet retrobar-se amb el Nàpols autèntic, en el marc d’un antic barri de pescadors. La peculiar llengua i els seus girs d’aquesta banda d’Itàlia esdevenen música en boca dels qui habiten els empinats i vells carrers d’un barri que baixa fins al port nàutic, on diversos restaurants ofereixen àpats suculents a preus escandalosament mòdics.

La perillositat del Quartiere Spagnuolo (els carrers adjacents a la Via Toledo) no és tal a plena llum del dia i si es té la prudència d’anar amb les mans a les butxaques, no deixant veure ni la càmera fotogràfica ni els plànols de la ciutat, que revelarien ser un estrany i una temptació per als carteristes i lladregots. En tot cas, aquests són carrers que farien impensable una passejada nocturna.
IL.LUSTRACIÓ: Voltes de la Sala de'Baroni (Guillem Sagrera), al Castel Nuovo

dimecres, 31 de març de 2010

NÀPOLS: CRÒNICA D'UN VIATGE (I)

De viatge a Nàpols, l’espectacle comença a l’aeroport, per la manera com el contingent de mascles napolitans ha pujat a l’avió. El napolità és caradura, maleducat, escandalós, irònic, simpàtic, tafaner i vitalista. Sembla estar de tornada de tot, com si de debò tot li fos igual. I la ciutat, la vesuviana capital de la Campània, respira aquesta inèrcia displicent. Nàpols està morta per fora, però viva per dins. Tot cau a trossos, com a reflex d’una decadència que ha anat molt ràpida, després de l’esplendorosa vida que els Borbons van donar a la ciutat, posteriorment a mans de Bonaparte com a capital de la breu República Partenopea. Ara, Nàpols és un pàl.lid reflex d’una riquesa tan fantasmagòrica com alguns dels carrers de Spaccanapoli quan, de nit, desafien el vianant, talment una gola animal.
Nàpols on va néixer Pulcinella i que va tenir en Totò la seva cara més moderna. El napolità segueix sent avui un Pulcinella, burleta i que es salta tota norma o codi conductual per erigir-se en un personatge aïllat enmig d’una Itàlia que també s’ensorra però que a determinats llocs (la Llombardia o la Toscana, per exemple) intenta dissimular la seva finitud. A Nàpols, en canvi, no: tot és autèntic i natural, fins i tot quan veus tres individus en una moto, sense casc i circulant a tot drap en direcció contrària per un carrer estret.
Com a símbol de la ciutat, Pulcinella és aprofitat per artesans de la fusta i la ceràmica, però també pels avariciosos portaveus del kitsch de souvenir. Als antípodes d’aquella màscara grotesca i burleta, hi ha la presència d’una religiositat que obre clarament les portes a la superstició, amb el cúmul de capelletes i altars en miniatura que poblen els vetustos carrers de Spaccanapoli, Santa Lucia i Capodimonte, uns barris (com la ciutat) obstinats en la seva decadència. A Spaccanapoli, la bella vellesa de la ciutat s’encarna en els carrers Tribunali, Benedetto Croce, Nilo o San Gregorio Armeno (ple d’artesans pessebristes), places com la Dante, Bellini, Gesù Nuovo o San Domenico Maggiore o esglésies com la Catedral, el Convent de Santa Chiara o la capella privada de Sansevero, amb el Crist jacent esculpit amb una finor que emociona gràcies al traç sensible de Giuseppe Sammartino, que el va esculpir el 1753, en ple esplendor de la ciutat.
Nàpols sembla viure un autèntic autisme temporal, no fent cas al pas dels anys, de les dècades i dels segles. L’esplèndor borbònic és avui de cartró pedra, com la llotja reial del (d’altra banda magnífic) Teatro San Carlo. Fora, la ciutat cau a trossos i es descompon enmig de piles d’escombraries i d’un trànsit rodat absolutament boig, aliè a qualsevol normativa i ratllant el delicte de manera continuada i reiterada.
IL.LUSTRACIÓ: Crist jacent de Giuseppe Sammartino

dissabte, 6 de març de 2010

"LA CINTA BLANCA" COM A OBRA D'ART

Sovint explico als meus estudiants d’Estètica que l’obra d’art té valor estètic, independentment de si agrada o no. Considero obres sensacionals, referencials, necessàries i amb indiscutible valor estètic (això vol dir sensorial-sensual) quadres com el Saturn de Goya,el Gernika de Picasso o les teles de Pollock; pel.lícules com Salò de Pasolini; òperes com Electra de Richard Strauss o Lulu de Berg. Però objectivament és evident que cap d’aquestes obres no pretenen plasmar ni comunicar cap ideal de bellesa. En conseqüència, l’obra d’art no té perquè ser bella (ni agradable als sentits) i si la bellesa és allò que produeix plaer i la lletjor allò que produeix dolor, les obres citades poden ser considerades objectivament lletges, sense que això els tregui valor estètic i, menys encara, capacitat comunicativa.

Fa setmanes, diria que més d’un mes, que vaig veure La cinta blanca i fins ara no havia trobat un moment per escriure'n quatre ratlles. Com moltes de les pel.lícules de Haneke, produeix aquesta desagradable sensació, amb el seu cru retrat d’una innocència, la infantil, que esdevé sagnant i premonitòria dels horrors i la foscor a què es veuria sotmesa l’Alemanya posterior a la República de Weimar i durant tota la Segona Guerra Mundial. La tesi de Haneke és clara: la disciplina fèrria i aixoplugada en principis inamovible i la violència física com a mitjancera per inculcar aquella disciplina, acaba generant efectes contraris i, per tant, monstres amb aparença d’éssers humans. Això va ser el nazisme i Haneke, sense explicitar-ho, ho narra de manera fina, impecable però també implacable i sense pietat, com és propi en pel.lícules a l’estil de Funny Games, La pianista o Caché. Fa uns 30 anys, Bergman va dirigir L’ou de la serp, títol prou definitori del que volia reflectir aquell film fallit. Haneke pren el relleu amb una plàstica que remet al Bergman més ascètic, però també a la d’un Dreyer al llarg d’una pel.lícula esfereïdora, d’incalculable valor estètic, necessària, però que no pot agradar per la seva càrrega violenta i el seu desagradable guió.

Perquè una obra d’art sigui vàlida, ha de tenir funció social i, indiscutiblement, la cinta (mai millor dit) de Haneke la té, i de quina manera.

Il:LUSTRACIÓ: Saturn de Goya

dissabte, 2 de gener de 2010

ROSTRES

Durant un trajecte als FGC, contemplo l’individu que tinc assegut al davant. Tot i que dissimulo, no deixo de mirar-lo, per a distant familiaritat de la seva cara: em sona a algú, imprecís, però segur. Mentre el miro, busco a l’arxiu visual de la meva memòria. Finalment, trobo la justa correspondència: aquest home és la viva reencarnació de Harry Langdon. Un adult en la pell d’un nen, talment el còmic nord-americà: aquest és el meu company de viatge cap al Vallès. ¿Poden, els individus, encarnar-se eternament en el temps? Hi ha rostres immortals, tipus o arquetipus fixos que es repeteixen “sine die”?

¿Tan poderosa és l’ombra de Langdon, que me la trobo embotida en la pell d’aquest home que mira com escric aquestes ratlles, sense saber que és ell qui me les inspira? ¿Coneixerà, ni que sigui de nom, Harry Langdon o n’haurà vist algunes de les seves sensacionals comèdies?

Si hi haguessin rostres immortals, seria divertit pensar que el venedor de fruita i verdures del mercat on compro cada setmana té el mateix rostre que Juli Cèsar; o que aquell estudiant universitari té les faccions de Lord Byron; o que la veïna de dalt és clavada a Joana d’Arc; o que el conductor malàrit que em dóna un cop pel darrere quan estic aturat davant d’un semàfor té la mateixa cara que Euclides. Seria sensacional saber-ho.

Dies més tard, a la magnífica exposició sobre Miquel Utrillo comissariada per Vinyet Panyella a l’Edifici Miramar de Sitges, em quedo amb el bellíssim rostre de Suzanne Valadon, companya d’Utrillo durant la seva estada a París i amant –entre d’altres- d’Éric Satie. Hi ha rostres que semblen seguir escrutant qui els mira, ni que sigui des d’una fotografia o des d’una pintura. La de Valadon és la cara d’una dona de vida intensa, de fortíssima personalitat, voluntariosa i ambiciosa a la vegada, conscient de l’encant de la seva feminitat i al mateix temps amb aquell deix de fragilitat al fons dels ulls que no deixa de commoure. Heus aquí com, de resultes d’una exposició monogràfica dedicada a un individu, surts amb la sensació d’haver-ne conegut o de sentir-te captivat o interessat per un altre.

Contemplo i m’acompanya, mentre escric aquestes ratlles, el retrat a llapis i sanguina que Utrillo va fer de Suzanne Valadon el 1891. El coll, llarg, dreça un cap gran, presidit per una tofa de cabells mal recollits però que atorguen una personalitat innegable. Els ulls miren, abstrets i absents, cap avall, col.locats com estan enmig d’un nas de forma gràcil i acabat en punta. Els llavis són prims i estan tancats, potser contenint una ràbia acumulada per la impotència de no saber el rumb que prendria la vida d’aquesta dona. El quadre s’acaba a l’alçada de l’inici del braç, sota les espatlles, i una mica per damunt d’uns pits que deurien ser petits, a jutjar per alguna fotografia inclosa al mateix catàleg de l’exposició. En definitiva, el de Valadon és un rostre que captiva, atrau i commou a la vegada des de la nit del temps en què va ser pintat o fotografiat. I desvetlla la impossibilitat de no poder sondejar-ne els misteris, ni tan sols d’escatir què s’amagava darrere d’un personatge absolutament singular.

IL.LUSTRACIÓ: Retrat de Suzanne Valadon. Miquel Utrillo