diumenge, 10 de febrer de 2008

PEL:LÍCULES QUE PARLEN

(Article inèdit, 2004)

Hi ha pel.lícules que produeixen efectes semblants als de l’enamorament, com quan un sent la inaprehensible voluntat de perseguir alguna cosa que s’esmuny, tot i desitjar-la posseir i contemplar en la seva totalitat. Una pel.lícula parlada (Um filme falado) de Manoel de Oliveira (2003) deixa aquest pòsit d’eterna insatisfacció i de desig permanent, com una melodia infinita de Richard Strauss.

El cineasta portuguès, que tenia noranta-sis anys quan la va dirigir reflexiona, amb les seves imatges, sobre la paraula i els seus contextos fundacionals en aquest Occident que s’apaga com un estel fugaç: la Marsella fundada pels grecs, la Pompeia enterrada sota la lava del Vesuvi, l’Atenes de Sòfocles i Fídies, l’Egipte faraònic i la Constantinopla/Estambul de Santa Sofia. Una reflexió feta des de la modèstia de qui se sent encara deutor de moltes coses, malgrat haver viscut tants anys com, pràcticament, el cinema.
Des de la senzillesa de la pregunta que una nena fa a la seva mare (“I què és cultura?”), Oliveira no dóna respostes sinó que suggereix i convida a preguntar i a preguntar-se: el pla congelat de John Malkovich al final de la pel.lícula, amb la llum de l’explosió del vaixell projectada a la seva cara atònita, ens convida a preguntar-nos: per què?
Al llarg de noranta escassos minuts de metratge assistim al viatge que realitza Rosa Maria (Leonor Silveira), una jove professora d’història, per retrobar-se amb el seu marit a Bombai. L’acompanya la seva filla, una nena de poc menys de sis anys. Des de la Lisboa atlàntica, Rosa Maria es submergeix en allò que només coneix pels llibres i va a la recerca dels espais fundacionals. Però el viatge de Rosa Maria també és testamentari, com si volgués transmetre el llegat que veuen els seus ulls a la seva filla. La senzillesa dels diàlegs podria fer pensar en un guió empastat d’evidències més o menys previsibles: aquí rau la gràcia d’Una pel.lícula parlada. Perquè, més que mai, hi ha una revindicació de la paraula. Oliveira en té prou amb un pressupost mig, un guió senzill i, això sí, la complicitat d’uns espectadors que s’han de deixar dur, moguts per la fe en allò que de debò val la pena: escoltar.
El títol de la pel.lícula no enganya i és tan evident com dir, per exemple: “una pel.lícula en color”. A Oliveira li interessa que es retingui la paraula, fonamental per a l’enteniment. Per això la faula de les tres actrius (Sandrelli, Papas, Deneuve) parlant cadascuna en la seva llengua (italià, grec i francès) resulta altament suggerent, davant del capità Malkovich, nord-americà d’origen però que sempre ha volgut mantenir-se al marge de l’imperialisme de l’altra banda de l’Atlàntic.
Tornem, però, a les tres dones, que personifiquen tres etapes clau de la cultura occidental: el classicisme (Irene Papas), el renaixement (Stefania Sandrelli) i la revolució francesa (Catherine Deneuve). Les tres parlen el seu idioma i s’entenen, perquè s’escolten. I callen quan Irene Papas canta una antiga cançó en aquell grec que només els grecs parlen i canten, però que tothom pot entendre: no en va la nostra cultura ho deu tot a l’extingida Grècia de segles pretèrits.
Però Una pel.lícula parlada no és un “blockbuster” consolador de diumenges a la tarda: al final apareix, abrupta, la impossibilitat de la continuació, i el vaixell s’erigeix aleshores com a metàfora de l’últim reducte de la cultura occidental, que ha fet una última visita als llocs d’origen. I és aleshores quan apareix la pregunta, les preguntes. Oliveira ens ha dut fins al mig del mar. Ara és l’espectador qui haurà de continuar fent-se preguntes i trobant (si pot) les respectives respostes.
IL.LUSTRACIÓ: RAFAL OLBINSKI PER AL PÒSTER D'ELEKTRA DE RICHARD STRAUSS (1995)



Cap comentari: