diumenge, 29 d’abril de 2012

GUARDIOLA, PEP

No, no m'agrada el futbol i no he estat mai un seguidor del Barça. Sense viure-ho sentimentalment, sí que sento l'equip com a quelcom substancial a la meva ciutat i al meu país. I m'he alegrat dels seus èxits, especialment els darrers anys. Fins i tot escolto (o sento) ocasionalment les transmissions d'en Puyal per Catalunya Ràdio mentre feinejo per la cuina alguns vespres o alguns diumenges a la tarda, quan cuino per a la setmana que comença. I he anat al Camp Nou en comptadíssimes ocasions quan algú m'hi ha convidat. Tot plegat, però, ni em fa aficionat al futbol ni seguidor del Barça, com es pot comprovar.
Però el cas de Pep Guardiola és a part. Perquè transcendeix l'esport com a activitat lúdico-festiva. L'entrenador de Sampedor personifica un fenomen que es dóna poques vegades en un context social i cultural determinat. Guardiola aplega en un sol individu voluntat de fer la feina ben feta, passió i capacitat per comunicar-ho als qui té al seu costat. Amb exigència i amb rigor, però sense renunciar a la passió pel que fa, Guardiola ha sabut crear un sentiment de pertinença i un sentit de joc entès com a treball col.lectiu. I també ha estat capaç d'atenuar els egos propis d'onze mascles xutant una pilota, sense renunciar als millors. I és que aquests darrers anys, el terreny de joc ha estat un exhibidor de mestres absoluts en això de tenir una esfèrica entre les cames. Els millors per al millor i per a una afició de les millors del món. D'això ens en podem sentir ben orgullosos.
Sé que amb aquest post no dic res de nou al que aquests dies han reflectit els papers, les ràdios i les televisions. Però m'ha vingut de gust dir-hi la meva, especialment tenint en compte que aquest és un àmbit en què sóc del tot profà. I potser també perquè sospito que el Barça és de les poques coses que anaven bé en aquest país i que fomentaven la poca il.lusió que ens queda davant de contextos de crisi que van més enllà de circumstàncies purament econòmiques. La pregunta, doncs, s'obre a la incertesa, tant en el terreny de joc com fora. Alerta, doncs, amb el component opiaci que té el futbol com a manifestació innòcua per a les catarsis col.lectives. Perquè l'esport no fa més que ser un succedani, un placebo que resulta inútil més enllà del que es cou sobre la gespa d'un estadi. Perquè... i ara, què?
IL.LUSTRACIÓ: Sardana. Pablo Picasso

dimarts, 10 d’abril de 2012

CÀNONS

Al final de la impagable Manhattan, Isaac (el personatge que interpreta Woody Allen) s’estira al sofà i es pregunta per què la vida mereix ser viscuda. I n’enumera alguns dels motius: “Groucho Marx i Willie Mays; i el segon moviment de la Simfonia Júpiter; i la gravació de Potatohead blues per Louis Armstrong; i les pel.lícules sueques; i L’educació sentimental de Flaubert; i Marlon Brando, Frank Sinatra, les esplèndides pomes i peres de Cézanne, els crancs de Sam Wo, i el rostre de Tracy”. Aquesta declaració de principis, del tot canònica, és una invitació a la vida, perquè en evocar el rostre de Tracy (l’amant adolescent) Isaac s’atura, s’alça i surt per encalçar la jove que es disposa a viatjar a Europa.
He pensat sovint en aquesta escena. I he intentat, jo també, fer la llista dels motius pels quals val la pena viure. Alguns es repeteixen constantment, mentre que d'altres canvien en funció de la mutabilitat del temps, de la vida i de les seves circumstàncies. El problema, és clar, rau en el concepte de cànon, tan variable i al mateix temps tan necessari, com una mena d'inventari que elaborem en el nostre dia a dia: avui és això el que ens convé i desitgem, demà serà una altra cosa... Tot plegat ens converteix en individus assedegats de referents però, al mateix temps, víctimes d'una perenne insatisfacció.

El personatge que encarna Woody Allen en la pràctica totalitat de la seva filmografia és el d'un etern insatisfet a la recerca d'una utopia, d'un ideal impossible; però també el d'un narcisista compulsiu, permanentment instal.lat en l'adolescència del voler-ho tot i voler-ho ara, per quedar-se, al final sense res. Quantes vegades tenim el rostre de Tracy a tocar i no hi donem valor! Quants cops perseguim l'ideal projectat en base a estructures mentals complexes, sense fixar-nos que tenim al costat la senzillesa del gest pur i espontani, la rialla gratuïta, de qui tan sols hi és pel plaer de ser-hi! Que fàcil és construir-se quimeres i que difícil és constatar que hi hem de renunciar, sobretot quan ens adonem que aleshores ja no tenim ni tan sols el rostre de Tracy, per tornar-li el somriure que ens havia regalat!

IL.LUSTRACIÓ: Manhattan (Woody Allen, 1979)

dijous, 5 d’abril de 2012

DIES DE PASSIÓ

Tot i no ser creient, m'agraden les ritualitzacions i les litúrgies que tenen a veure amb el meu jo cultural. I, malgrat haver estat educat en un context catòlic, sento el luteranisme com un cosí-germà, sobretot gràcies al cinema dels "meus" Bergman i Dreyer i, és clar, a la música de Johann Sebastian Bach. Per això, cada any ritualitzo aquests dies de Setmana Santa amb l'audició de la Passió segons sant Mateu del músic d'Eisenach. Enguany, tocava fer-ho un cop més al Palau de la Música Catalana amb un dels millors directors de l'obra com és Philippe Herreweghe, davant del Collegium Vocale de Gant. Una versió ascètica, austera, de contenció dramàtica latent, com escau a la tradició protestant; impecablement llegida, tocada i cantada, i amb el millor Evangelista del moment, un pletòric Marc Padmore.
A aquest blog no destino cap espai a la crítica musical, i per tant m'abstindré d'escriure la valoració que he fet en un altre context. Tan sols volia incidir en la importància d'aquella ritualització, a la que podria haver contribuït la imaginativa performance videoartística de Bill Viola en un altre context -i sense la maleducada resposta d'un sector de públic-, a punt de començar la primera o segona part de l'obra de Bach interpretada ahir al Palau i abans d'ahir a L'Atlàntida de Vic.
Molt més que una obra sacra o directament religiosa, la Passió segons sant Mateu és el relat d'un drama humà i que pot ser el de qualsevol ésser proper o llunyà que desvetlli en nosaltres un mínim de pietat o de compassió: Bach escriu les millors tres hores de música que podríem dedicar a algú proper a la mort i conscient de la seva fi imminent. És clar que també intervé la confessió i la fe sincera que el cantor de Sant Tomàs de Leipzig professava de manera insubornable, i que va saber plasmar en aquest moment crucial de la història musical d'Occident.
IL.LUSTRACIÓ: Emergence. Bill Viola.