Em pregunto si ens quedem sols. M’assabento, fa poc més d’una hora, de la mort de Salvador Escamilla, un dels artífexs de la normalitat lingüística d’aquest país des de la ràdio i la música. Aquesta setmana, la mort de Josep Benet i, fa uns dies, la de Cassià Maria Just, m’han fet pensar en fins a quin punt els homes i les dones de la transició seran recordats com cal. Començant per l’acceptació que en aquest país la transició ha servit de ben poca cosa: els canvis de camisa han estat evidents en més d’un que mereixeran haver passat per la presó en haver fet el joc a la criminalitat feixista que va assotar casa nostra durant gairebé quaranta anys. Ens quedem sols, doncs, quan els qui se’n van no tenen el relleu que mereixeríem. I quan riem les gràcies dels qui han tingut els pocs escrúpols de fatxendejar d’un canvi de bàndol del tot reprobable: no em són simpàtics ni Fabià Estapé ni Martí de Riquer, objecte de monografies, autobiografies o biografies hagiogràfiques i exculpatòries. Això, ultra el molt que poden haver aportat intel.lectualment, més aviat IL.LUSTRACIÓ: Interior de Vilhelm Hammershoi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada