L’exposició al Caixafòrum sobre Miquel Barceló és el complement just i continuista de l’altra exposició dedicada al pintor mallorquí, i que es pot veure al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Aquesta explica la formació i presa de consciència artística, mentre que la de Caixafòrum, més extensa, col.loca Barceló al punt de partença de la seva consolidació, a partir de la Documenta de Kassel (1982). M’interessa, de fa molts anys, el pintor de Felanitx per la seva capacitat d’interrelacionar la idea amb la matèria i de plasmar-ho en teles suggerents, dinàmiques, agressives, líriques, sorprenents. Equilibri esperit-matèria, que servia per definir l’art clàssic segons Hegel: Barceló és un clàssic, però? Vejam, els grumolls de pasta pictòrica s’entossudeixen a romandre a la tela, desafiant la tradició però sense renunciar-hi, com si Barceló no volgués bandejar la concreció i el reconeixement de les formes. No és una pintura il.lusionista (o il.lusòria), però sí altament suggerent per la invitació a anar endevinant, aquí i allà, el que a primera vista pot semblar un caos sense rumb i sense sentit.
IL.LUSTRACIÓ: La solitud organitzativa (Miquel Barceló)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada