dimarts, 6 de juliol de 2010

AVUI FA 25 ANYS

Avui és 6 de juliol. Fa exactament 25 anys jo en tenia 15, a punt de fer-ne 16. Tal dia com avui recordo que era de colònies a un poble d'Osona. A Barcelona, Lluís Llach omplia el Camp Nou. Maremar, que havia sortit recentment, era el darrer àlbum per al segell Ariola abans del concepte electrònic del disc Astres que sortiria al cap d'un parell d'anys.
Aquell concert fa ser un plebiscit. Jo no vaig poder-hi anar perquè era amb els meus amics a la casa de colònies de Santa Maria de Corcó. Vam enyorar no anar al Camp Nou i vam suplir-ho castigant les nostres guitarres a cops d'acords mal esgarrapats. Érem xiruquers, dúiem "macuto" i crèiem que crèiem en un Déu que crèiem d'esquerres.
Avui, sé que Déu no és ni de dretes ni d'esquerres, senzillament perquè crec que no hi crec. Però voldria seguint creure en un país, per bé que la consciència crítica sembli callada pel pes d'una política esdevinguda burocràcia. 25 anys després d'aquell concert al Camp Nou, enyoro en Llach, en Raimon, l'Ovidi Montllor, en Pau Riba o en Quico Pi de la Serra. Intento endevinar què pensarien (l'Ovidi se'n deu fotre des de vés a saber on) en aquests dies en què la voluntat d'un poble ha quedat com aquell "julivert meu" de què parla la cançó popular. No sé si aniran a la manifestació de dissabte i, d'anar-hi, seran un més en la massa anònima. Potser per això, per aquest anonimat a què hem rellegat aquelles veus crítiques, els trobo a faltar. Ja no me'n recordo de tocar la guitarra, però segueixo necessitant que algú canti, amb veu de cop de puny, "No és això, companys, no és això". O, millor: "Diguem no".
Il.LUSTRACIÓ: Vol d'ocell. Joan Miró

5 comentaris:

Ester ha dit...

M'agrada, Jaume!!!! Sí senyor!!! Cal que ens manifestem i que no baixem la guàrdia!!! per respecte a tots aquells que es van mantenir, parlant en veu alta i sense cap por. Manifestant unes idees que també eren les nostres i que ens han fet sentir orgullosos de ser catalans i de viure a Catalunya!!!!

sànset i utnoa ha dit...

És el primer escrit que et llegeixo, i et puc assegurar que et seguiré llegint.

Recordo aquell dia de fa 25 anys. Jo era ben petit i estava mirant a la TV el concert amb els meus pares (ell va arribar a tocar amb el mestre). El vam gravar en super-8. Fa un parell d'anys vaig aconseguir rescatar-lo i passar-lo a format AVI. Des d'aquell dia, sempre ve amb mi.

Jo també els enyoro, i tant!

*Sànset*

David ha dit...

Jo també hi era a l’Esquirol rascant la guitarra. Què maques eren les noies de la colla! En Llach era molt més que un cantant, en Puyal era molt més que un periodista, en Mozart era un desconegut que aviat veuríem en forma d’Amadeus... Trobo a faltar precisament això: que les coses siguin més del que són. La il.lusió ens empeny a viure. Si les coses són el que són i prou, no hi ha il.lusió. Per això vull que en Guardiola sigui més que un entrenador, que l’Anna Roig i l’hombre de ton chien siguin més que un grup de música, que l’Enric Casassas sigui més que un poeta... però és el que hi ha.

Bel ha dit...

Radigales, jo hi era (a que em tens enveja?)
Bel

Bel ha dit...

Radigales, jo hi era (a que em tens enveja?)
bel