dijous, 1 d’abril de 2010

NÀPOLS: CRÒNICA D'UN VIATGE (II)

El caràcter senyorial i dominador de Nàpols roman, com a testimoni mut, a tres residències o edificacions de caràcter reial i militar: el Castello dell’ovo, el Castel Nuovo i el Palau Reial. Castel Nuovo és una edificació d’origen medieval, i testimoni del poder de la corona aragonesa. La petja catalana i mallorquina es veu en algunes solucions arquitectòniques com l’escala d’estil català (de cargol) o la radialitat de volta estelada de la Sala de’Baroni, dissenyada pel mallorquí Guillem Sagrera.

Molt a la vora hi ha la impressionant Piazza del Plebiscito, on dos edificis es reparteixen a parts iguals el poder terrenal i diví, respectivament el Palau Reial i l’església de San Francesco di Paola. Aquesta última és una còpia engrandida del Panteó de Roma, però sense la gràcia d’aquest últim. Davant per davant, el Palau Reial testifica el pas dels Borbons per la capital de la Campània. La conservació és moderadament acceptable, i algunes dependències romanen actualment tancades per obres de restauració. L’àmplia i majestuosa escala de l’entrada és una invitació a la sumptuositat, però el saló de ball o la sala del tron revelen que el poder és efímer per molt que s’extengui a terres, mars i continents sencers. “Sic transit gloria mundi”, que deien els antics.

Segons la llegenda, Castel dell’ovo, que segons la llegenda està construït sobre un ou que encara mai ningú no ha trobat i sobre el que el poeta Virgili va dir que menter no es trenqui la ciutat serà eterna. L’edifici és una bona mostra d’arquitectura militar, sense més curiositat que ser una de les construccions més emblemàtiques de Nàpols. Dues parelles de nuvis locals s’hi feien fotogrfies, acompanyats d’un estol de familiara que semblaven extrets d’una comèdia d’Edoardo de Filippo.

Un passeig pels carrerons emblanquinats de Santa Lucia permet retrobar-se amb el Nàpols autèntic, en el marc d’un antic barri de pescadors. La peculiar llengua i els seus girs d’aquesta banda d’Itàlia esdevenen música en boca dels qui habiten els empinats i vells carrers d’un barri que baixa fins al port nàutic, on diversos restaurants ofereixen àpats suculents a preus escandalosament mòdics.

La perillositat del Quartiere Spagnuolo (els carrers adjacents a la Via Toledo) no és tal a plena llum del dia i si es té la prudència d’anar amb les mans a les butxaques, no deixant veure ni la càmera fotogràfica ni els plànols de la ciutat, que revelarien ser un estrany i una temptació per als carteristes i lladregots. En tot cas, aquests són carrers que farien impensable una passejada nocturna.
IL.LUSTRACIÓ: Voltes de la Sala de'Baroni (Guillem Sagrera), al Castel Nuovo

Cap comentari: