dissabte, 5 de setembre de 2009

EL PAPER DE L'EXÈRCIT

Llegeixo, al suplement de cultura de Le Monde del 4 de setembre, la ressenya que Thomas Wieder dedica a la traducció de Die Wehrmacht. Feindbilder, Vernichtungskrieg. Legenden, és a dir Les crimes de la Wehmacht en l’edició francesa de Perrin. El llibre, escrit per l’historiador Wolfram Wette, recorda i demostra el paper criminal de l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial, desmentint així les exculpacions de què va ser objecte la Wehrmacht, ja que les culpes i els crims es van carregar a d’altres cossos com ara les SS o la Gestapo.
La imatge noble del militar, de l’exèrcit, sempre m’ha semblat vomitiva. Em sorprèn que la Wehrmacht, exèrcit pertanyent a una Alemanya embogida, s’hagués volgut veure lliure de culpa. Senzillament perquè tot soldat que es presti a ser-ho em sembla un criminal. Detesto profundament els exèrcits i el seu paper. Considero un insult (i un contrasentit) que es parli de “missió de pau” per referir-se a una acció militar: ¿quina mena de pau és la del bombardeig, aquesta setmana, dels exèrcits de l’OTAN a l’Afganistan amb un resultat tan esfereïdor com el de gairebé cent persones mortes? Els exèrcits sempre els han format criminals a petita i gran escala i per tant els suposats “codis d’honor” de la classe soldadesca són en si mateixos una terrible paradoxa, perquè no hi ha honor en matar, per molt que es defensin interessos suposadament legítims. Si hi ha d’haver exèrcits, tan sols haurien d’estar rellegats a tasques de salvament i de rescat. Però arriscar la vida pròpia estant disposat a llevar la dels altres és i serà sempre un crim.
Tan criminal, doncs, és la Wehrmacht com l’exèrcit dels Estats Units, d’Anglaterra, de França, d’Itàlia o del Japó durant la Segona Guerra Mundial; tan infectes són els cascos blaus (minso paper el que van fer als Balcans a finals del segle XX) com els legionaris de les forces armades espanyoles; tan vergonyós és formar part de l’anomenada classe militar com ostentar força i poder pel fet de saber funcionar una arma, ja sigui blanca o de foc. Nascuts, en definitiva, per matar.
IL.LUSTRACIÓ: Historias de la puta mili, d'Ivá.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Contundent el teu articlet... van haver-hi uns temps en què paraules com les teves es consideraven "injúries a l'exèrcit" i per menys d'això et feien un consell de guerra i anaves a la presó. Afortunadament, ara es poden dir les coses pel seu nom. M'agrada que sigui així i que puguis fer-ho. No canviïs mai!
Dani

Anònim ha dit...

Ara, que incorporar-se a l'exèrcit és una qüestió voluntària, tens tota la raó. En èpoques en que no podies refusar l'allistament sinó pagaves amb penes de presó o, en cas de guerra, amb la vida, ja és un acte heròic que no es pot exigir a tothom.
Un vell pacifista com Lanza del Vasto deia que per ser eficients els exèrcits exigien virtuts dels seus soldats: disciplna, amor a la pàtria, bona preparació. Eren exèrcits en gran part formats per bons pares de família i gent honesta en la seva vida civil. Un exèrcit de borratxos, drogats i malfactors no aconseguiria grans victòries... Ara, que hem vist les facècies de les tropes d'ocupació de l'Afganistan i veiem el que fan...potser per això perden (sense cap ganes que guanyin)... Les grans desgràcies les fan els anomenats "justos" no pas els quinquis o els malfactors que si fn víctimes són unes quantes no pas milers o milions. JM