Que consti que sóc enemic acèrrim de la violència. I que els governants de països democràtics em mereixen tota mena de respecte en nom del poble que els ha escollit. Òbviament, aquest respecte no el sento cap a monarques o dictadors, imposats "per la gràcia de Déu" o per circumstàncies menys gracioses, que me'ls fan del tot menyspreables.
El cas de la "sabatada" a Bush, però, té un component grotesc i que, lluny del simbolisme que implica en un país musulmà, personalment aplaudeixo. La “política” intervencionista de Bush a l'Irak va ser tan nefasta que no mereixia res més baix que un parell de sabates llançades en pròpia cara, com qui es desprèn d'allò més superflu perquè no hi ha res més indigne. Llançar allò que acaba sent per llençar, heus aquí la gràcia de la cosa.
Ahir, Al Zaidi sortia de la base militar d’Al Muthada, a Bagdad, on havia estat reclòs, condemnat en un primer moment a tres anys però amb una pena reduïda a nou mesos per bona conducta. Montazer al Zaidi té el meu respecte i admiració i de grat li enviaria un parell de sabates, bones, de pell girada, perquè les dugui posades el dia que es retrobi amb els seus per celebrar la seva llibertat. A Bush li deixaria la brossa restant del sopar d’ahir i tot el meu menyspreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada