divendres, 25 de setembre de 2009

L'OCCIDENT DE FRITZ STERN

Llegit Occident al segle XX, assaig a partir d’unes conferències de Fritz Stern que ha publicat Arcadia. Inspirat en la frase que Václav Havel va pronunciar quan va sortir del calabós per presidir l’antiga Txecoslovàquia (“Viure en la veritat”), Stern repassa la passada centúria amb un deix d’optimisme. Reclama humilitat davant del pes d’Europa en els conflictes com el que ell anomena la “Segona Guerra dels Trenta Anys” referint-se a les dues guerres mundials. En aquest sentit, és interessant que Stern recordi que “Va ser l’Exèrcit Roig –i en això cal insistir una vegada i una altra, en particular als Estats Units-, qui va vèncer finalment la Wehrmacht” (p. 44). Deutor de la memòria històrica, l’assagista –que va néixer a Alemanya tot i residir actualment als Estats Units, no s’està de reivindicar, per entendre la capacitat destructiva i reconstructiva d’Occident, el record de les atrocitats comeses, tant del Gulag com de l’Holocaust: “Em fa la impressió que aquesta inhumanitat cau cada vegada més en l’oblit o bé es redueix a clixés; tot amb tot, els historiadors tenen el deure no tan sols de mantenir viva la memòria d’aquestes infàmies, sinó d’investigar i descriure què es podia arribar a saber durant la guerra d’aquests crims, i quan” (p. 54). I pensar que hi ha qui diu estar fart que sempre recordem les imatges d’Auschwitz, Treblinka o Bergen-Belsen! O qui minimitza els crims de Stalin! Efectivament, la memòria ha de persistir i s’ha de transmetre als nostres descendents, deixebles, alumnes o fins i tot membres d’una mateixa generació, massa blindats en l’arrogància de la ignorància militant.
Tanmateix, Stern es mostra massa aferrat a la idea que el model de la recuperació dels valors occidentals es troba en la “lluita per la llibertat dels pobles de l’Europa de l’est” (p. 80). Tot i que poc després dedica unes pàgines al vergonyant conflicte dels Balcans, l’assagista em sembla massa condescendent amb el “mal necessari” que va representar la Guerra Freda. Caldria recordar que la fi no sempre ha de justificar els mitjans (el recent cas de Guantánamo és prou significatiu), per bé que el maquievalisme sembli haver estat moneda de canvi dels governs occidentals. El principi de Stern podria comprendre’s si aquell hagués estat el punt de partença d’Oswald Spengler (a qui, per cert, Stern no cita), perquè La decadència d’Occident és de 1923, quan moltes de les salvatjades del nostre món encara no s’havien comès. Però em sorprèn que Stern mostri escletxes de comprensió cap als “límits migrats” (p. 93) d’algunes de les reformes empreses dins de la Unió Soviètica. És evident que va molt més enllà, i que aquella lluita dels pobles eslaus és aplaudida precisament per la desvinculació de la URSS, però en el fons a Stern li falta més severitat crítica.
No obstant això, el volum és una lúcida reflexió analítica sobre un substrat de la nostra cultura que ha estat tan triomfant com delirant, tan creatiu com autodestructiu, tan fascinant com repugnant. Cal, en tot cas, prendre’n bona nota per repetir el bo i millor que hem tingut i segellar per sempre la caixa de Pandora dels nostres mals.
IL.LUSTRACIÓ: New York de Judith Dazzio

1 comentari:

Anònim ha dit...

Molt bé Jaume: Crec que sempre s'han de recordar tots els horrors passats, però no amb sed de venjança, que molts en diuen justícia, sinó amb la idea de que allò no es pot repetir mai més, i sobre tot, que la veritat dels fets sigui respectada i mai manipulada.
Amicalment. Mariàngels