diumenge, 30 d’agost de 2009

PARADOXA I PORNOGRAFIA: "ANTICRIST" DE LARS VON TRIER

Fa vuit dies que vaig veure Anticrist, l’última pel.lícula de Lars von Trier. I fins ara no m’havia atrevit a escriure’n res. Tanmateix, les seves imatges, paraules, crits i murmuris m’han anat perseguint al llarg d’una setmana que se m’ha fet (pel film i per altres raons) força estranya.
Abans que res, reconec que Anticrist és una obra mestra. El pròleg i l’epíleg demostren que el danès és un dels directors d’ofici que fan de la seva feina una invitació al desvetllament dels sentits. La terrible bellesa del muntatge del pròleg, amorosit pel “Lascia ch’io pianga” del Rinaldo de Händel n’és una bona mostra, perquè Von Trier encisa l’espectador amb allò més paorós (un nen morint) acompanyat d’allò més bell (la música). Hi ha, encara una altra invitació: la del davallament a l’infern de la mà d’un artista que ha viscut també dos anys llargs d’immersió en un infern personal.
Aquesta és, penso, part de la contradicció i part del problema de Von Trier: ha fet una pel.lícula per a si mateix, no per als altres, exorcitzant els propis fantasmes i no tant convidant l’espectador a una autocomplaença que resultaria buida sense conèixer les circumstàncies que envolten la gestació de la cinta. És justament aquest caràcter infernal, nu d’artificis (malgrat el component fantasmagòric de la posada en escena) el que converteix Anticrist en una pel.lícula que podria ser de terror però que l’opció personal del director converteix en pornogràfica.
No estic, d’entrada, en contra de la pornografia, tot i que no en faig ús. Entenc, no obstant això, la pornografia des de diferents vessants. Un, el més habitual, és el de la pornografia utilitària, amb finalitats masturbatòries, i centrada tan sols en l’exhibició pura (¡?!) i dura d’una genitalitat hiperbòlica. L’altre, menys explorada, és el vessant de la pornografia exhibida amb la voluntat de desvetllar la consciència a partir dels excessos, mostrant-se de manera tan impúdica com la pornografia genital. És el que fa Sade en els seus relats i amb una presa de consciència sobre la vida ja ressenyada en aquest bloc; és el mateix que havia fet, també, Pasolini amb la impossible i tanmateix necessària Salò (justament a partir de Sade); i és el que fa Lars von Trier a Anticrist.
No he cregut mai en les obres d’art amb finalitats ornamentals. Si no té funció social, l’obra d’art resulta estèril i, per tant, inútil. Anticrist és una obra d’art que té en la seva forma però no en el fons la seva funció social. La forma parteix, precisament, de la pornografia, del mostrar de manera impúdica l’infern de Von Trier: el realitzador danès ha mirat dintre seu i ens obliga a mirar amb ell. I el que veiem repugna, molesta, commou i resulta necessari per endinsar-nos en la casuística del monstre que duem dins i que, en moments concrets de la nostra vida, pot emergir a l’exterior, amb força i amb impietosa i contumaç violència. Tant se val, aleshores, que la violència es canalitzi a través de l’autoablació de clítoris, del sexe compulsiu o d’agredir la parella. Sang i semen no pas fruit de l’amor sinó de l’obsessiva pregunta sobre el perquè de les coses. Excés a partir de la incomprensió de la realitat i revolta contra un passat que no podem canviar. Lluita estèril, al capdavall, que tan sols pot purificar el foc que crema un cos que hem estimat però al que hem hagut de llevar la vida per tal de sobreviure. Terrible.
I, tanmateix, em pregunto on és la funció social de la pel.lícula en el moment en què aquesta s’erigeix en autoteràpia per al director. ¿Té algun interès contemplar l’infern personal i subjectiu d’un artista? Òbviament, les preguntes queden sense resposta, perquè Anticrist és, com el Bergman de Crits i murmuris, Persona o El silenci, una pregunta que queda a l’aire, una paradoxa genial, una obra bella i repugnant alhora, que s’ha de veure tot i que sovint apartem la mirada de la pantalla.
Potser la paradoxa sigui l’element clau, fundacional, per fer de l’obra d’art una obra mestra. Encara que la seva funció social estigui, en el cas que ens ocupa, molt més en la forma i molt menys en el fons. Un fons que són les intencions de l’artista que hi ha darrere.
IL.LUSTRACIÓ: El crit d'Edvard Munch

1 comentari:

Anònim ha dit...

Molt pertinent el teu post. Però, francament, em penso que m'estalviaré passar una mala estona i no crec que hi vagi.
Gràcies,
Joan R.