diumenge, 29 d’abril de 2012

GUARDIOLA, PEP

No, no m'agrada el futbol i no he estat mai un seguidor del Barça. Sense viure-ho sentimentalment, sí que sento l'equip com a quelcom substancial a la meva ciutat i al meu país. I m'he alegrat dels seus èxits, especialment els darrers anys. Fins i tot escolto (o sento) ocasionalment les transmissions d'en Puyal per Catalunya Ràdio mentre feinejo per la cuina alguns vespres o alguns diumenges a la tarda, quan cuino per a la setmana que comença. I he anat al Camp Nou en comptadíssimes ocasions quan algú m'hi ha convidat. Tot plegat, però, ni em fa aficionat al futbol ni seguidor del Barça, com es pot comprovar.
Però el cas de Pep Guardiola és a part. Perquè transcendeix l'esport com a activitat lúdico-festiva. L'entrenador de Sampedor personifica un fenomen que es dóna poques vegades en un context social i cultural determinat. Guardiola aplega en un sol individu voluntat de fer la feina ben feta, passió i capacitat per comunicar-ho als qui té al seu costat. Amb exigència i amb rigor, però sense renunciar a la passió pel que fa, Guardiola ha sabut crear un sentiment de pertinença i un sentit de joc entès com a treball col.lectiu. I també ha estat capaç d'atenuar els egos propis d'onze mascles xutant una pilota, sense renunciar als millors. I és que aquests darrers anys, el terreny de joc ha estat un exhibidor de mestres absoluts en això de tenir una esfèrica entre les cames. Els millors per al millor i per a una afició de les millors del món. D'això ens en podem sentir ben orgullosos.
Sé que amb aquest post no dic res de nou al que aquests dies han reflectit els papers, les ràdios i les televisions. Però m'ha vingut de gust dir-hi la meva, especialment tenint en compte que aquest és un àmbit en què sóc del tot profà. I potser també perquè sospito que el Barça és de les poques coses que anaven bé en aquest país i que fomentaven la poca il.lusió que ens queda davant de contextos de crisi que van més enllà de circumstàncies purament econòmiques. La pregunta, doncs, s'obre a la incertesa, tant en el terreny de joc com fora. Alerta, doncs, amb el component opiaci que té el futbol com a manifestació innòcua per a les catarsis col.lectives. Perquè l'esport no fa més que ser un succedani, un placebo que resulta inútil més enllà del que es cou sobre la gespa d'un estadi. Perquè... i ara, què?
IL.LUSTRACIÓ: Sardana. Pablo Picasso

5 comentaris:

L'apuntador ha dit...

Et discutiria allò d''una de les millors aficions del món'. Ho és quan l'equip guanya. Amb la derrota amb el Chelsea va canviar alguna cosa també en els seguidors: aplaudir i animar quan es perd. Que duri!

El que ha fet Guardiola aquests anys no té preu. No només s'ha carregat l'equip a l'esquena, sinó tot el club. Sempre ha donat la cara. I ho ha fet sense dir res extraordinari, res que no sabéssim: amb l'esforç, treballant com el que més, amb la il·lusió d'algú que s'estima el que fa. Un exemple i una lliçó, sens dubte, per a tothom, ens agradi o no el futbol.

Ester ha dit...

Ja l'he llegit!!! I m'ha agradat!
Gràcies!!! En Pep Guradiola passarà a la història no només com a bon entrenador!!! Representa molt més!!!!!

Bel ha dit...

T'has descuidat parlar del seu "posat capellanesc". Jo a Guardiola no me'l crec. Ja m'està bé el que ha fet i com ho ha fet, perquè el futbol és un món de bàrbars i ell hi ha posat seny, però alerta, que és pinxo i murri. Un petó de diumenge

Montse Babí ha dit...

D'acord amb tot! Jo encara diria més: d'acord amb absolutament tot! Tot un senyor, ens traiem el barret! Gràcies per fer-nos-hi pensar, Jaume!

Joaquim ha dit...

El que ha fet és molt gran , ho han dit moltes veus prou autoritzades i analistes esportius del més gran prestigi.
El que l'ha fet més gran i més universal ha estat que aquest fenomen ha esdevingut en un moment on ens trobem molt mancats de referents sòlids, ètics i estimulants en altres àmbits molt més decisius de la nostres vides i trobar-lo en un món tan primari com el del futbol ha acabat per situar-lo directament als nostres altars particulars i col·lectius.
Posats a copiar models, no estaria gens malament que tots els ineptes que ens envolten, incapaços de ser originals i autèntics, copiessin a l'home de moda i dimitissin fins omplir-se d'alguna cosa.
Potser s'arreglaria alguna cosa, no trobeu?