dimarts, 10 d’abril de 2012

CÀNONS

Al final de la impagable Manhattan, Isaac (el personatge que interpreta Woody Allen) s’estira al sofà i es pregunta per què la vida mereix ser viscuda. I n’enumera alguns dels motius: “Groucho Marx i Willie Mays; i el segon moviment de la Simfonia Júpiter; i la gravació de Potatohead blues per Louis Armstrong; i les pel.lícules sueques; i L’educació sentimental de Flaubert; i Marlon Brando, Frank Sinatra, les esplèndides pomes i peres de Cézanne, els crancs de Sam Wo, i el rostre de Tracy”. Aquesta declaració de principis, del tot canònica, és una invitació a la vida, perquè en evocar el rostre de Tracy (l’amant adolescent) Isaac s’atura, s’alça i surt per encalçar la jove que es disposa a viatjar a Europa.
He pensat sovint en aquesta escena. I he intentat, jo també, fer la llista dels motius pels quals val la pena viure. Alguns es repeteixen constantment, mentre que d'altres canvien en funció de la mutabilitat del temps, de la vida i de les seves circumstàncies. El problema, és clar, rau en el concepte de cànon, tan variable i al mateix temps tan necessari, com una mena d'inventari que elaborem en el nostre dia a dia: avui és això el que ens convé i desitgem, demà serà una altra cosa... Tot plegat ens converteix en individus assedegats de referents però, al mateix temps, víctimes d'una perenne insatisfacció.

El personatge que encarna Woody Allen en la pràctica totalitat de la seva filmografia és el d'un etern insatisfet a la recerca d'una utopia, d'un ideal impossible; però també el d'un narcisista compulsiu, permanentment instal.lat en l'adolescència del voler-ho tot i voler-ho ara, per quedar-se, al final sense res. Quantes vegades tenim el rostre de Tracy a tocar i no hi donem valor! Quants cops perseguim l'ideal projectat en base a estructures mentals complexes, sense fixar-nos que tenim al costat la senzillesa del gest pur i espontani, la rialla gratuïta, de qui tan sols hi és pel plaer de ser-hi! Que fàcil és construir-se quimeres i que difícil és constatar que hi hem de renunciar, sobretot quan ens adonem que aleshores ja no tenim ni tan sols el rostre de Tracy, per tornar-li el somriure que ens havia regalat!

IL.LUSTRACIÓ: Manhattan (Woody Allen, 1979)

4 comentaris:

Lourdes ha dit...

Vaya... cuánta verdad en tu comentario, se nos va la vida pensando en lo que queremos y nos agobiamos pensando en que podemos perder lo que está ahí, en vez de vivirlo, sentirlo y disfrutarlo. Gracias por este post que no es como otro cualquiera.

Roger ha dit...

A mi no em sembla un post com un altre: em sembla EL POST

Francesc R. ha dit...

Un cop més, l'has clavada. Senzillament, gràcies.

Cin ha dit...

Qué lindo esto, caratonto!