MANIFEST PEL PALAU

Fa mesos penjava un post a l'entorn del "cas" Millet. Parlava de presumpció d'innocència malgrat la fama gangsteril d'aquest personatge. Ara, havent-se inculpat ell mateix, ja podem dir directament que és un lladre. Però advertia que deixessin en pau el Palau i la seva música. Per tal de retornar als orígens fundacionals de la "casa dels cants" (com en deia Joan Maragall), un col.lectiu de professionals hem presentat avui el manifest que us adjunto. Des d'aquí el meu reconeixement i agraïment a la Mònica Pagès, impulsora i mare de la iniciativa.
Us deixo l'enllaç

http://saacie.notlong.com

L'OCCIDENT DE FRITZ STERN

Llegit Occident al segle XX, assaig a partir d’unes conferències de Fritz Stern que ha publicat Arcadia. Inspirat en la frase que Václav Havel va pronunciar quan va sortir del calabós per presidir l’antiga Txecoslovàquia (“Viure en la veritat”), Stern repassa la passada centúria amb un deix d’optimisme. Reclama humilitat davant del pes d’Europa en els conflictes com el que ell anomena la “Segona Guerra dels Trenta Anys” referint-se a les dues guerres mundials. En aquest sentit, és interessant que Stern recordi que “Va ser l’Exèrcit Roig –i en això cal insistir una vegada i una altra, en particular als Estats Units-, qui va vèncer finalment la Wehrmacht” (p. 44). Deutor de la memòria històrica, l’assagista –que va néixer a Alemanya tot i residir actualment als Estats Units, no s’està de reivindicar, per entendre la capacitat destructiva i reconstructiva d’Occident, el record de les atrocitats comeses, tant del Gulag com de l’Holocaust: “Em fa la impressió que aquesta inhumanitat cau cada vegada més en l’oblit o bé es redueix a clixés; tot amb tot, els historiadors tenen el deure no tan sols de mantenir viva la memòria d’aquestes infàmies, sinó d’investigar i descriure què es podia arribar a saber durant la guerra d’aquests crims, i quan” (p. 54). I pensar que hi ha qui diu estar fart que sempre recordem les imatges d’Auschwitz, Treblinka o Bergen-Belsen! O qui minimitza els crims de Stalin! Efectivament, la memòria ha de persistir i s’ha de transmetre als nostres descendents, deixebles, alumnes o fins i tot membres d’una mateixa generació, massa blindats en l’arrogància de la ignorància militant.

Tanmateix, Stern es mostra massa aferrat a la idea que el model de la recuperació dels valors occidentals es troba en la “lluita per la llibertat dels pobles de l’Europa de l’est” (p. 80). Tot i que poc després dedica unes pàgines al vergonyant conflicte dels Balcans, l’assagista em sembla massa condescendent amb el “mal necessari” que va representar la Guerra Freda. Caldria recordar que la fi no sempre ha de justificar els mitjans (el recent cas de Guantánamo és prou significatiu), per bé que el maquievalisme sembli haver estat moneda de canvi dels governs occidentals. El principi de Stern podria comprendre’s si aquell hagués estat el punt de partença d’Oswald Spengler (a qui, per cert, Stern no cita), perquè La decadència d’Occident és de 1923, quan moltes de les salvatjades del nostre món encara no s’havien comès. Però em sorprèn que Stern mostri escletxes de comprensió cap als “límits migrats” (p. 93) d’algunes de les reformes empreses dins de la Unió Soviètica. És evident que va molt més enllà, i que aquella lluita dels pobles eslaus és aplaudida precisament per la desvinculació de la URSS, però en el fons a Stern li falta més severitat crítica.

No obstant això, el volum és una lúcida reflexió analítica sobre un substrat de la nostra cultura que ha estat tan triomfant com delirant, tan creatiu com autodestructiu, tan fascinant com repugnant. Cal, en tot cas, prendre’n bona nota per repetir el bo i millor que hem tingut i segellar per sempre la caixa de Pandora dels nostres mals.

IL.LUSTRACIÓ: New York de Judith Dazzio

LES SABATES DE MONTAZER

Montazer Al Zaidi és un home que té totes les meves simpaties. El 14 de desembre del 2008 es va despatxar a gust llançant a l'aleshores president dels Estats Units, George W, Bush, les seves sabates, durant una roda de premsa a Bagdad.

Que consti que sóc enemic acèrrim de la violència. I que els governants de països democràtics em mereixen tota mena de respecte en nom del poble que els ha escollit. Òbviament, aquest respecte no el sento cap a monarques o dictadors, imposats "per la gràcia de Déu" o per circumstàncies menys gracioses, que me'ls fan del tot menyspreables.

El cas de la "sabatada" a Bush, però, té un component grotesc i que, lluny del simbolisme que implica en un país musulmà, personalment aplaudeixo. La “política” intervencionista de Bush a l'Irak va ser tan nefasta que no mereixia res més baix que un parell de sabates llançades en pròpia cara, com qui es desprèn d'allò més superflu perquè no hi ha res més indigne. Llançar allò que acaba sent per llençar, heus aquí la gràcia de la cosa.

Ahir, Al Zaidi sortia de la base militar d’Al Muthada, a Bagdad, on havia estat reclòs, condemnat en un primer moment a tres anys però amb una pena reduïda a nou mesos per bona conducta. Montazer al Zaidi té el meu respecte i admiració i de grat li enviaria un parell de sabates, bones, de pell girada, perquè les dugui posades el dia que es retrobi amb els seus per celebrar la seva llibertat. A Bush li deixaria la brossa restant del sopar d’ahir i tot el meu menyspreu.

IL.LUSTRACIÓ: Un parell de sabates, de Vincent Van Gogh

EL PAPER DE L'EXÈRCIT

Llegeixo, al suplement de cultura de Le Monde del 4 de setembre, la ressenya que Thomas Wieder dedica a la traducció de Die Wehrmacht. Feindbilder, Vernichtungskrieg. Legenden, és a dir Les crimes de la Wehmacht en l’edició francesa de Perrin. El llibre, escrit per l’historiador Wolfram Wette, recorda i demostra el paper criminal de l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial, desmentint així les exculpacions de què va ser objecte la Wehrmacht, ja que les culpes i els crims es van carregar a d’altres cossos com ara les SS o la Gestapo.

La imatge noble del militar, de l’exèrcit, sempre m’ha semblat vomitiva. Em sorprèn que la Wehrmacht, exèrcit pertanyent a una Alemanya embogida, s’hagués volgut veure lliure de culpa. Senzillament perquè tot soldat que es presti a ser-ho em sembla un criminal. Detesto profundament els exèrcits i el seu paper. Considero un insult (i un contrasentit) que es parli de “missió de pau” per referir-se a una acció militar: ¿quina mena de pau és la del bombardeig, aquesta setmana, dels exèrcits de l’OTAN a l’Afganistan amb un resultat tan esfereïdor com el de gairebé cent persones mortes? Els exèrcits sempre els han format criminals a petita i gran escala i per tant els suposats “codis d’honor” de la classe soldadesca són en si mateixos una terrible paradoxa, perquè no hi ha honor en matar, per molt que es defensin interessos suposadament legítims. Si hi ha d’haver exèrcits, tan sols haurien d’estar rellegats a tasques de salvament i de rescat. Però arriscar la vida pròpia estant disposat a llevar la dels altres és i serà sempre un crim.
Tan criminal, doncs, és la Wehrmacht com l’exèrcit dels Estats Units, d’Anglaterra, de França, d’Itàlia o del Japó durant la Segona Guerra Mundial; tan infectes són els cascos blaus (minso paper el que van fer als Balcans a finals del segle XX) com els legionaris de les forces armades espanyoles; tan vergonyós és formar part de l’anomenada classe militar com ostentar força i poder pel fet de saber funcionar una arma, ja sigui blanca o de foc. Nascuts, en definitiva, per matar.
IL.LUSTRACIÓ: Historias de la puta mili, d'Ivá.