MONTSALVATGE (1912-2002-2012)

Aquest país ha estat poc generós amb els seus artistes. O bé ha hagut d'esperar-ne el reconeixement internacional de la vàlua per aplaudir-los internament. Afortunadament, hi ha hagut excepcions. I aquest ha estat el cas de Xavier Montsalvatge (1912-2002), gironí que demà diumenge festejaria cent anys.

L'Associació que du el seu nom s'ha volcat en un seguit d'homenatges que ja han començat a veure alguns resultats, com ara l'exposició del Palau Robert o la pel.lícula Mig violí, una butaca i un piano dirigida per Jesús Alvira que dijous vèiem a la Filmoteca i que demà diumenge es passarà a TVC (9h.... no hi havia un altre horari disponible?). Un treball audiovisual complet, àgil i de durada adient per fer justícia a un dels músics més complets de casa nostra: compositor i intèrpret, crític i comentarista; des de la música de cambra fins al concert; des del cinema fins l'òpera; de la veu a la gran orquestra... Montsalvatge sempre va saber estar en el seu lloc i en el seu temps. Sense amagar la seva fascinació per la música francesa, mai no va fer lletjos als ritmes antillans, al contrapunt de Bach o a la música popular catalana. Eclecticisme i unitat, coherència i prudent distància dels excessos d'algunes avantguardes, refinament i ironia són algunes constants que vertebren entre d'altres obres personalíssimes i indispensables com ara les Cinco canciones negras, els Tres divertiments per a piano, el Concierto breve, el Cant espiritual, la Sonatina per a Yvette o les òperes El gato con botas, Una voce in off o Babel 46. Per molts anys, Mestre!