ROSTRES

Durant un trajecte als FGC, contemplo l’individu que tinc assegut al davant. Tot i que dissimulo, no deixo de mirar-lo, per a distant familiaritat de la seva cara: em sona a algú, imprecís, però segur. Mentre el miro, busco a l’arxiu visual de la meva memòria. Finalment, trobo la justa correspondència: aquest home és la viva reencarnació de Harry Langdon. Un adult en la pell d’un nen, talment el còmic nord-americà: aquest és el meu company de viatge cap al Vallès. ¿Poden, els individus, encarnar-se eternament en el temps? Hi ha rostres immortals, tipus o arquetipus fixos que es repeteixen “sine die”?

¿Tan poderosa és l’ombra de Langdon, que me la trobo embotida en la pell d’aquest home que mira com escric aquestes ratlles, sense saber que és ell qui me les inspira? ¿Coneixerà, ni que sigui de nom, Harry Langdon o n’haurà vist algunes de les seves sensacionals comèdies?

Si hi haguessin rostres immortals, seria divertit pensar que el venedor de fruita i verdures del mercat on compro cada setmana té el mateix rostre que Juli Cèsar; o que aquell estudiant universitari té les faccions de Lord Byron; o que la veïna de dalt és clavada a Joana d’Arc; o que el conductor malàrit que em dóna un cop pel darrere quan estic aturat davant d’un semàfor té la mateixa cara que Euclides. Seria sensacional saber-ho.

Dies més tard, a la magnífica exposició sobre Miquel Utrillo comissariada per Vinyet Panyella a l’Edifici Miramar de Sitges, em quedo amb el bellíssim rostre de Suzanne Valadon, companya d’Utrillo durant la seva estada a París i amant –entre d’altres- d’Éric Satie. Hi ha rostres que semblen seguir escrutant qui els mira, ni que sigui des d’una fotografia o des d’una pintura. La de Valadon és la cara d’una dona de vida intensa, de fortíssima personalitat, voluntariosa i ambiciosa a la vegada, conscient de l’encant de la seva feminitat i al mateix temps amb aquell deix de fragilitat al fons dels ulls que no deixa de commoure. Heus aquí com, de resultes d’una exposició monogràfica dedicada a un individu, surts amb la sensació d’haver-ne conegut o de sentir-te captivat o interessat per un altre.

Contemplo i m’acompanya, mentre escric aquestes ratlles, el retrat a llapis i sanguina que Utrillo va fer de Suzanne Valadon el 1891. El coll, llarg, dreça un cap gran, presidit per una tofa de cabells mal recollits però que atorguen una personalitat innegable. Els ulls miren, abstrets i absents, cap avall, col.locats com estan enmig d’un nas de forma gràcil i acabat en punta. Els llavis són prims i estan tancats, potser contenint una ràbia acumulada per la impotència de no saber el rumb que prendria la vida d’aquesta dona. El quadre s’acaba a l’alçada de l’inici del braç, sota les espatlles, i una mica per damunt d’uns pits que deurien ser petits, a jutjar per alguna fotografia inclosa al mateix catàleg de l’exposició. En definitiva, el de Valadon és un rostre que captiva, atrau i commou a la vegada des de la nit del temps en què va ser pintat o fotografiat. I desvetlla la impossibilitat de no poder sondejar-ne els misteris, ni tan sols d’escatir què s’amagava darrere d’un personatge absolutament singular.

IL.LUSTRACIÓ: Retrat de Suzanne Valadon. Miquel Utrillo

YUKi & NINA

Yuki & Nina és un treball impecable i bicèfal de Nobuhiro Suwa i Hippolyte Girardot. La càrrega poètica de la pel.lícula s’uneix a un guió hàbil, construït a base de línies mestres que van teixint un tapís sòlid, emotiu, d’eficàcia dramàtica indiscutible i que es va anar filmant de manera més o menys improvisada per facilitar el treball interpretatiu de Noë Sampy, la nena protagonista, que encarna el paper de Yuki. Una mena d’Ana Torrent a la francesa (i a la japonesa), deliciosa en totes les seves intervencions.

Pel.lícules com aquesta et recorden que no tot està perdut, i que el cinema encara viu de la gratuïtat d’oferir dosis de generositat, sense esperar res a canvi de marchandising o taquillatge. Un film bonic perquè sí, de la mateixa manera que s’estima perquè sí, sense buscar causes, processos o efectes.
De vegades, el cinema esdevé una declaració d’amor a si mateix i als qui en deuen part de la raó de ser: el públic. Ahir a la tarda, com a espectador, em vaig sentir molt estimat gràcies al talent, la sensibilitat i la generosa delicadesa de Girardot i Suwa.

IL.LUSTRACIÓ: Fotograma de Yuki & Nina

LLIBRES, ICONES I CRISIS

Dissabte de sessió doble de cinema (matí i migdia) als Icària. Tarda de llibres a La Central, on adquireixo l'edició castellana de la Histoire de ma vie de Giacomo Casanova traduïda per Mauro Armiño a Atalanta. La inversió (120 euros) val la pena, en tot cas per a la meva biblioteca que recull i acull diversos volums sobre els llibertins del segle XVIII. L'edició d'Atalanta potser ocuparà un altre lloc, en una cambra que no és l'estudi: disposat com estic a una lectura diària de cadascun dels seus capítols, optaré per la lectura paral.lela i bilingüe, juntament amb l'edició, en tres volums, que vaig adquirir fa anys publicada per Robert Laffont i en el francès original i peculiar del Chevalier de Seingalt.
Badant i remenant per la llibreria, fullejant volums que mai no adquiriré ni llegiré, topo amb un volum recent sobre l'actual crisi econòmica. A la portada hi ha un fotograma de la cèlebre seqüència de Safety Last -aquí la coneixem com a L'home mosca- en què el personatge interpretat per Harold Lloyd penja de les agulles d’un rellotge, al capdamunt d’un gratacels novaiorquès. Tal és el poder icònic del cinema. I fins i tot el poder per relativitzar, mitjançant una imatge tan prodigada, quelcom tan seriós com la crisi que encara ens afecta. De fet, quan Fred C. Newmeyer i Sam Taylor van rodar la pel.lícula (1923), faltaven sis anys per la desfeta de Wall Street, i no sé si el 1929 els hauria fet gràcia il.lustrar aquella crisi amb la simpàtica imatge de l'actor de les ulleres passant-les magres escalant l'edifici... tan sols per impressionar la seva xicota.
IL.LUSTRACIÓ: The safety last (Fred C. Newmayer, Sam Taylor, 1923)

KARADZIC I EL TEMPS

Radovan Karadzic demana temps. El mateix que no va concedir a les víctimes a les que, entre 1992 i 1995, va arrabassar la vida. Avui, Srebrenica equival al mateix horror d’Auschwitz o la Sibèria. Milosevic, Mladic (pendent de captura) i Karadzic pertanyen a la mateixa infracategoria que Hitler o Stalin en matèria de massacre i genocidi. Tornar mal per mal mai. Però sí posar les coses al seu lloc. Karadzic mereix un judici just, però està clar que la justícia no pot encegar-se en una defensa davant de fets consumats com el setge de Sarajevo durant més de 40 mesos o la “matança de Srebrenica” a Potocari, on l’onze de juliol de 1995 es va cometre una de les massacres que pitjor exemplifiquen el com i el perquè de la condició humana, tan limitada.

Veure Karadzic com un perturbat mental o com un monstre és rebaixar-ne la responsabilitat. Al contrari, tant ell com Mladic o Milosevic personifiquen el fanatisme cec però conscient, la maldat mateixa en el context d’un dels pitjors desastres de finals de segle XX com van ser els conflictes als Balcans en general i la guerra a l’antiga Iugoslàvia en particular.

El Tribunal Internacional de L’Haia no pot ni ha de badar. Milosevic va morir abans de ser sentenciat. Mladic continua amagat en un lloc que dubto que sigui tan desconegut com diuen. I Karadzic mereix el càstig pels crims comesos. Crim i càstig, en definitiva, en la mesura d’un temps que ha de marcar i consensuar un tribunal, mai un assassí.

IL.LUSTRACIÓ: Goradze (Joe Sacco)

EL NOBEL A OBAMA

Quatre ratlles sobre la concessió del Nobel de la Pau a Barack Obama. D’haver escrit quelcom al respecte quan va sortir la notícia a la premsa, hauria pogut caure en la demagògia de recordar que Obama presideix un país d’estats federats, en alguns dels quals s’aplica la pena de mort; o de fer memòria d’altres Nobel de la pau que fan caure la cara de vergonya, com ara Kissinger, Begin o Arafat; o de fer el llistat d’homes i dones molt més mereixedors del premi, a l’estil de Pau Casals, Gandhi, Vicenç Ferrer o Elisabeth Eidenbenz.

Em centraré, ni que sigui breument, en la precipitació d’un premi concedit, penso, sense reflexionar. Potser hi ha pressa en reconèixer Obama com l’esperança “blanca” (valgui la ironia) en un món sense la unilateralitat dels Bush; com una mà que s’estén a un món hostil. Però Obama encara ha de demostrar el què i com val. De moment, sembla anar per bon camí, tot i que el darrer atemptat a l’Iran, confús i d’autoria incerta, fa témer el pitjor i apunta a una mena de terrorisme d’estat al més pur estil de la CIA.

Ara, caldrà esperar i veure la successió dels fets en matèria internacional. De moment, és bo no ser ingenu i no deixar-se dur per l’entusiasme. S’haurà de deixar temps a Obama observant-lo de la vora, però no es premia ningú per alguna cosa que (encara) no ha fet, per molt que ho hagi promès i per molt que n’endevinem les bones intencions.

Il.LUSTRACIÓ: La ronde (Pablo Picasso)

MANIFEST PEL PALAU

Fa mesos penjava un post a l'entorn del "cas" Millet. Parlava de presumpció d'innocència malgrat la fama gangsteril d'aquest personatge. Ara, havent-se inculpat ell mateix, ja podem dir directament que és un lladre. Però advertia que deixessin en pau el Palau i la seva música. Per tal de retornar als orígens fundacionals de la "casa dels cants" (com en deia Joan Maragall), un col.lectiu de professionals hem presentat avui el manifest que us adjunto. Des d'aquí el meu reconeixement i agraïment a la Mònica Pagès, impulsora i mare de la iniciativa.
Us deixo l'enllaç

http://saacie.notlong.com

L'OCCIDENT DE FRITZ STERN

Llegit Occident al segle XX, assaig a partir d’unes conferències de Fritz Stern que ha publicat Arcadia. Inspirat en la frase que Václav Havel va pronunciar quan va sortir del calabós per presidir l’antiga Txecoslovàquia (“Viure en la veritat”), Stern repassa la passada centúria amb un deix d’optimisme. Reclama humilitat davant del pes d’Europa en els conflictes com el que ell anomena la “Segona Guerra dels Trenta Anys” referint-se a les dues guerres mundials. En aquest sentit, és interessant que Stern recordi que “Va ser l’Exèrcit Roig –i en això cal insistir una vegada i una altra, en particular als Estats Units-, qui va vèncer finalment la Wehrmacht” (p. 44). Deutor de la memòria històrica, l’assagista –que va néixer a Alemanya tot i residir actualment als Estats Units, no s’està de reivindicar, per entendre la capacitat destructiva i reconstructiva d’Occident, el record de les atrocitats comeses, tant del Gulag com de l’Holocaust: “Em fa la impressió que aquesta inhumanitat cau cada vegada més en l’oblit o bé es redueix a clixés; tot amb tot, els historiadors tenen el deure no tan sols de mantenir viva la memòria d’aquestes infàmies, sinó d’investigar i descriure què es podia arribar a saber durant la guerra d’aquests crims, i quan” (p. 54). I pensar que hi ha qui diu estar fart que sempre recordem les imatges d’Auschwitz, Treblinka o Bergen-Belsen! O qui minimitza els crims de Stalin! Efectivament, la memòria ha de persistir i s’ha de transmetre als nostres descendents, deixebles, alumnes o fins i tot membres d’una mateixa generació, massa blindats en l’arrogància de la ignorància militant.

Tanmateix, Stern es mostra massa aferrat a la idea que el model de la recuperació dels valors occidentals es troba en la “lluita per la llibertat dels pobles de l’Europa de l’est” (p. 80). Tot i que poc després dedica unes pàgines al vergonyant conflicte dels Balcans, l’assagista em sembla massa condescendent amb el “mal necessari” que va representar la Guerra Freda. Caldria recordar que la fi no sempre ha de justificar els mitjans (el recent cas de Guantánamo és prou significatiu), per bé que el maquievalisme sembli haver estat moneda de canvi dels governs occidentals. El principi de Stern podria comprendre’s si aquell hagués estat el punt de partença d’Oswald Spengler (a qui, per cert, Stern no cita), perquè La decadència d’Occident és de 1923, quan moltes de les salvatjades del nostre món encara no s’havien comès. Però em sorprèn que Stern mostri escletxes de comprensió cap als “límits migrats” (p. 93) d’algunes de les reformes empreses dins de la Unió Soviètica. És evident que va molt més enllà, i que aquella lluita dels pobles eslaus és aplaudida precisament per la desvinculació de la URSS, però en el fons a Stern li falta més severitat crítica.

No obstant això, el volum és una lúcida reflexió analítica sobre un substrat de la nostra cultura que ha estat tan triomfant com delirant, tan creatiu com autodestructiu, tan fascinant com repugnant. Cal, en tot cas, prendre’n bona nota per repetir el bo i millor que hem tingut i segellar per sempre la caixa de Pandora dels nostres mals.

IL.LUSTRACIÓ: New York de Judith Dazzio