PONÇ AL CRÀTER

Reconec que no he aprofundit mai en l'obra de Joan Ponç (1928-1984), un dels pares del moviment Dau al Set i artista d'avantguarda fonamental per entendre l'imaginari plàstic català durant la nit de la postguerra. La seva obra s'ha passejat per museus i sales d'exposicions de casa nostra i d'arreu, encara que el nom d'aquest artista barceloní no ha estat tan mediàtic com el d'alguns dels seus contemporanis.

Una cosa que sempre m'ha atret de la seva obra és la barreja entre màgia, psicologisme i referents icònics que estableixen ponts de diàleg entre el surrealisme, els elements esotèrics i fantàstics i la representació de personatges literaris com el Quixot. El bestiari medieval, revisitat i redefinit, dialoga en l'obra de Ponç amb rostres i figures seccionats que mostren els mecanismes interns de la complexa ment humana.

Aquest matí, tafanejant i badant pel meu barri, he topat amb la sala Cràter, al carrer dels Àngels nº16, que acull una sèrie de propostes de l'Associació Joan Ponç: l'exposició de llibres d'Edicions Poncianes, la de llibres d'artista de Ponç i una antologia de les il.lustracions sobre Don Quixot i Faust. La Laura, molt amable, em guia per l'itinerari i l'imaginari poncià al llarg i ample del nou espai situat al cor del Raval i inaugurat fa un parell de mesos. De debò que val la pena.
IL.LUSTRACIÓ: Aiguafort de la sèrie Don Quixot (Joan Ponç, 1978)

TERESA PÀMIES

Dona, mare, escriptora... tot això i més va ser Teresa Pàmies (1919-2012), a qui mentre escric aquestes línies veig a la televisió, en l'entrevista que Josep Maria Espinàs va fer-li fa uns anys a TV3. Evidentment, la qualitat de la Pàmies memorialística està fora de dubte, i els seus escrits tenen una vàlua indiscutible per ser un excel.lent testimoni de l'exili forçós després de la Guerra Civil. Però sempre em va agradar la Pàmies dona, que no deixava mai d'esbossar un somriure als llavis mentre sense pèls a la llengua deixava sentir amb contundència i amb vehemència un pensament insubornablement compromès amb uns valors defensats de manera incontestable. I també m'agradava aquella Teresa veïna del seu barri (l'Esquerra de l'Eixample) que anava diàriament a comprar al Mercat del Ninot, tal i com han mostrat les imatges televisives d'arxiu. Recordo haver-li sentit dir en més d'una ocasió -potser en la mateixa entrevista- que enyorava una Barcelona d'escala més humana; aquella ciutat en què, parafrasejant Josep Pla, la gent es desitjava bon dia quan sortia al carrer. Una Barcelona més educada, en definitiva, i que per a Pàmies no estava renyida amb la lluita pels valors socials i polítics que ella sempre va defensar. I va saber fer-ho amb una ploma tan esmolada com refinada, tan contundent com reflexiva. La ploma d'una dona sàvia perquè havia llegit, però també perquè sabia triar tomàquets a la parada corresponent del citat mercat barceloní mentre conversava amb la dependenta. Admirable que una dona com Teresa Pàmies hagi deixat el llegat que deixa. Un llegat literari i un llegat humà i humanista a la vegada.

IL.LUSTRACIÓ: Dolor de España (Wifredo Lam, 1938)

MONTSALVATGE (1912-2002-2012)

Aquest país ha estat poc generós amb els seus artistes. O bé ha hagut d'esperar-ne el reconeixement internacional de la vàlua per aplaudir-los internament. Afortunadament, hi ha hagut excepcions. I aquest ha estat el cas de Xavier Montsalvatge (1912-2002), gironí que demà diumenge festejaria cent anys.

L'Associació que du el seu nom s'ha volcat en un seguit d'homenatges que ja han començat a veure alguns resultats, com ara l'exposició del Palau Robert o la pel.lícula Mig violí, una butaca i un piano dirigida per Jesús Alvira que dijous vèiem a la Filmoteca i que demà diumenge es passarà a TVC (9h.... no hi havia un altre horari disponible?). Un treball audiovisual complet, àgil i de durada adient per fer justícia a un dels músics més complets de casa nostra: compositor i intèrpret, crític i comentarista; des de la música de cambra fins al concert; des del cinema fins l'òpera; de la veu a la gran orquestra... Montsalvatge sempre va saber estar en el seu lloc i en el seu temps. Sense amagar la seva fascinació per la música francesa, mai no va fer lletjos als ritmes antillans, al contrapunt de Bach o a la música popular catalana. Eclecticisme i unitat, coherència i prudent distància dels excessos d'algunes avantguardes, refinament i ironia són algunes constants que vertebren entre d'altres obres personalíssimes i indispensables com ara les Cinco canciones negras, els Tres divertiments per a piano, el Concierto breve, el Cant espiritual, la Sonatina per a Yvette o les òperes El gato con botas, Una voce in off o Babel 46. Per molts anys, Mestre!