dissabte, 6 de març del 2010

"LA CINTA BLANCA" COM A OBRA D'ART

Sovint explico als meus estudiants d’Estètica que l’obra d’art té valor estètic, independentment de si agrada o no. Considero obres sensacionals, referencials, necessàries i amb indiscutible valor estètic (això vol dir sensorial-sensual) quadres com el Saturn de Goya,el Gernika de Picasso o les teles de Pollock; pel.lícules com Salò de Pasolini; òperes com Electra de Richard Strauss o Lulu de Berg. Però objectivament és evident que cap d’aquestes obres no pretenen plasmar ni comunicar cap ideal de bellesa. En conseqüència, l’obra d’art no té perquè ser bella (ni agradable als sentits) i si la bellesa és allò que produeix plaer i la lletjor allò que produeix dolor, les obres citades poden ser considerades objectivament lletges, sense que això els tregui valor estètic i, menys encara, capacitat comunicativa.

Fa setmanes, diria que més d’un mes, que vaig veure La cinta blanca i fins ara no havia trobat un moment per escriure'n quatre ratlles. Com moltes de les pel.lícules de Haneke, produeix aquesta desagradable sensació, amb el seu cru retrat d’una innocència, la infantil, que esdevé sagnant i premonitòria dels horrors i la foscor a què es veuria sotmesa l’Alemanya posterior a la República de Weimar i durant tota la Segona Guerra Mundial. La tesi de Haneke és clara: la disciplina fèrria i aixoplugada en principis inamovible i la violència física com a mitjancera per inculcar aquella disciplina, acaba generant efectes contraris i, per tant, monstres amb aparença d’éssers humans. Això va ser el nazisme i Haneke, sense explicitar-ho, ho narra de manera fina, impecable però també implacable i sense pietat, com és propi en pel.lícules a l’estil de Funny Games, La pianista o Caché. Fa uns 30 anys, Bergman va dirigir L’ou de la serp, títol prou definitori del que volia reflectir aquell film fallit. Haneke pren el relleu amb una plàstica que remet al Bergman més ascètic, però també a la d’un Dreyer al llarg d’una pel.lícula esfereïdora, d’incalculable valor estètic, necessària, però que no pot agradar per la seva càrrega violenta i el seu desagradable guió.

Perquè una obra d’art sigui vàlida, ha de tenir funció social i, indiscutiblement, la cinta (mai millor dit) de Haneke la té, i de quina manera.

Il:LUSTRACIÓ: Saturn de Goya

2 comentaris:

Martí Bou ha dit...

Doctor: el fracàs, doncs, de l'obra d'art és quan provoquen una inequívoca indiferència en l'individu?

O és que llavors no tinc prou sensibilitat? O és que no estem en sintonia l'artista i jo? (Ho diu un que signa amb el nom d'una escultura de Chillida)

I què me'n diu de la sensibilització "per inducció" de l'espectador? Aquell "mira-t'ho bé/escolta-t'ho bé això, que és molt bo!" al qual cauen/caiem molts per estar en el sac de la comunitat sensible a l'art.

Per cert, a mi em va encantar la cinta blanca. Una fotografia increïble. Però és que me'n vaig convèncer jo... no un crític de cinema!

Salutacions des de la blogosfera del que et deixa rotuladors pel seminari...

-ja era hora que fes un escrit, Sr. Radigales! Ja em dirà què li sembla el que li vaig recomanar-

Martí Bou ha dit...

Doctor, gràcies pel comentari.

La novel·la no l'he llegida, però deu tenir no gaire més música a dins que els Jugadors de Whist de'n Vicenç Pagès (l'has de llegir amb l'spotify al costat!).

La pel·lícula la vaig veure al cine, al plus, i la tinc en DVD. Me la van regalar un aniversari per la condició de malalt de música que m'otorguen els meus amics.
A part, jo no recordo una Catherine Zeta-Jones més sexy... amb aquella samarreta dels Smiths! Mareta!!

Que tingui un bon viatge Doctor.


Per cert, no m'ha contestat les qüestions que li vaig formular en aquesta entrada de del blog! Les pot respondre aquí mateix...

;o)

Salut i música!