diumenge, 19 de juliol del 2009

EL PERDÓ, ISRAEL I ESTEMIROVA

Barcelona, a 15 juliol 2009
Abans d’ahir, R. va venir a sopar a casa. Parlem, entre d’altres coses, del seu recent viatge a Israel, del final de curs a la Universitat, del Pla Bolonya… La cosa havia de tenir (i així va ser) una significació especial. Va ser una vetllada preciosa. Durant la sobretaula, i sempre amb el Beyond the Missouri Sky de Path Metheny i Charlie Haden com a fons musical, vaig demanar-li perdó a R.

Ú
Sempre he cregut en el valor del perdó. En el perdonar set vegades set i set vegades més. El perdó té sentit i valor quan en les raons d’aquell qui el demana hi ha consciència i reconeixement d’haver-se equivocat i quan, des de l’altra banda, l’altre acull la demanda de perdó com una feblesa, com una mostra d’humilitat i de limitació humanes. Però el perdó també té sentit quan qui perdona ho fa amb generositat, mirant més enllà de la falta comesa i donant valor al que uneix o ha unit dues (o més) persones. El sentit de la disculpa, doncs, es va donar entre el meu amic R. i jo. Però, sorprenentment, i després d’haver expressat el que feia que jo demanés perdó, R. també me’l va demanar a mi. Tots dos ens vam reconèixer, finalment, enriquits pels límits de la nostra condició. I vam brindar per la salut d’una amistat renovada i enfortida.
Sovint, i fins i tot entre amics, amants, familiars, amaguem veritats o directament mentim. Les mentides són fruit de la por o de la vergonya per aquelles limitacions, tan (sortosament) humanes. Les mentides volen ser una fugida endavant i aleshores, sense voler-ho, fem mal. Perquè la mentida és una lesió, guarida tan sols per l’autoconeixement, pel reconeixement conscient, per la demanda humil del perdó i per l’escolta de qui volem que ens perdoni. I, és clar, la lesió per la mentida es guareix per la concessió d’aquell perdó.
El que menys esperava era que R. també em demanés perdó per postures ambigües, acomodatícies, que m’han afectat a mi però també a ell i a algú altre, en el marc d’un període d’embogiment, de parèntesi, que vaig obrir (i afortunadament tancar) durant quatre mesos dolorosos, en què jo no era jo. Confesso que el retrobament amb el meu espai natural, però, m’ha centrat de nou. Adonant-me objectivament, amb dolor però sense torturar-me pel que aquest no-jo va provocar, he demanat perdó però sobtadament m’he vist jo també perdonant.

DOS
Introdueixo aquest apunt tan personal perquè considero proper i normal perdonar les ofenses i les esgarrinxades del dia a dia. Però segueixo amb el deute pendent de perdonar actituds com la de dur algú a la tomba per abús de poder o per tirania indòmita. La jornada d’avui acaba amb aquest plantejament i amn aquesta reflexió, després d’haver-me assabentat, per televisió, de dues notícies fastigoses. La primera, que una ONG d’Israel ha fet públiques les confessions de soldats jueus, els quals diuen haver rebut ordres, durant les últimes intervencions a Gaza, de disparar indiscriminadament contra nens, dones i civils. Esperonat per la notícia, llegeixo per Internet que Avi Benayahu, membre d’aquell exèrcit, s’ha afanyat a dir que l’informe és una calúmnia. No, no ho és. Ho dic no pas des de la investigació periodística sinó des de la intuïció sensible d’un ésser humà sensibilitzat i indignat pel dolor dels altres. Quan, el mes de gener, vam sortir al carrer per dir prou a les atrocitats dels militars israelians, ja sabíem què passava. Ara, ha calgut una font oficial per confirmar-ho. On és, doncs, el sentit del perdó si, lluny de reconèixer la culpa, els assassins sostenen que les acusacions són falses? Caldria recordar a Benayahu, però també al govern de Benjamin Netanyahu i a tota la Knèsset, que han estat soldats del propi exèrcit els qui han confessat aquelles atrocitats. Com en una glopada, m’han vingut a la memòria les imatges i les paraules de Vals con Bashir, l’escruixidora pel.lícula d’Ari Folman que vaig veure a finals de febrer: l’actitud perversa de l’exèrcit d’Israel durant el seu “passeig” a Beirut es repeteix ara a Palestina, tot i que la passivitat d’aleshores és ara criminalitat activa. Fins quan? Com i quan podrem perdonar? Israel ha estat modèlica en la seva actitud cap a Alemanya, en aquell (tan humà) “perdonem però no oblidem”. Però el cas és que, precisament, Alemanya ja havia demanat prèviament perdó. Quan i com ho farà Israel?

TRES
La jornada no acaba malament tan sols per aquestes revelacions: rebo el segon cop de puny del mateix telenotícies, quan m’assabento de la mort de Natalia Estemirova, activista pro drets humans a Txetxènia i amiga de la periodista assassinada (aviat farà tres anys) Anna Politkovskaia. De seguida, m’abraono de nou damunt l’ordinador i busco, a internet, coses sobre Estemirova: Ramzan Kadirov, president txetxè (i titella mogut pels fils de Moscou i molt especialment pels del primer ministre Vladimir Putin) sembla que havia amenaçat l’activista txetxena en repetides ocasions.
Sento ràbia, fàstic, impotència i por: por de viure en un món governat per assassins emmascarats sota la ganyota de la política endogàmica, cada cop més al servei d’un mateix i menys al del que de debò dignifica la paraula “política” en el seu sentit etimològic: al servei de la “polis”, de la comunitat, del poble.
I tampoc no crec que això es pugui perdonar si Kadirov, Putin i els sicaris executors de les seves ordres no demanen un perdó convincent. Ens queda, però, el consol que cada cop que mor assassinada una periodista com Politkovskaia o una activista dels drets humans com Estemirova, les seves idees es propaguen, es multipliquen com a mínim per dos.
Politkovskaia, Estemirova i tants altres (com el recentment difunt Vicenç Ferrer) pertanyen a la mena d’éssers humans que no haurien de morir mai i que haurien de néixer cada dia. Perquè tenen la clau per mostrar les limitacions humanes i posar-nos en actitud de perdonar i de posar-los, als qui assenyalen, en actitud de demanar perdó.

QUATRE
Penso, de nou, en el motiu que em feia obrir avui aquest full de dietari: el perdó. En el dia a dia de la seva vida privada, Politkovskaia, Estemirova o els soldats de l’exèrcit israelià haurien demanat perdó per les seves faltes, pels seus errors, per l’embogiment fruit de la passió, la gelosia, de l’ambició professional… de qualsevol cosa que, potser, els hauria fet iracunds, geniüts, potser fins i tot mentiders, cleptòmans, cridaners, malparlats, violents, orgullosos, inamovibles en una opinió no sempre fonamentada… fos com fos, hagués quin hagués estat el seu error, això els fa humans i, per tant, perdonables en les seves misèries. Perdonables perquè segurament també sabien perdonar i demanar perdó.
Però totes aquestes persones han assenyalat recentment els monstres, els qui impedeixen que l’Home (en majúscula) sigui tan sols un ésser amb limitacions. Perquè la ment del tirà, encarnat en el capitost d’un exèrcit, en un dictador, en un primer ministre o en un president corrupte, trenca la utopia i fa emergir la monstruositat.

FINAL
I, tanmateix, sempre hi haurà música que ens aixoplugui. Abans d’ahir, Path Metheny i Charlie Haden. Avui ha estat Schubert i la seva Schöne Müllerin en la veu de Mathias Goerne els qui em fan companyia. I és aleshores quan penso que, malgrat tot, no tot està perdut. Sempre hi haurà un R. a qui perdonar i a qui demanar perdó; sempre hi haurà un soldat anònim disposat a denunciar els abusos comesos per un cos armat; sempre hi haurà les veus de Politkovskaia i d’Estemirova a punt d’assenyalar un monstre parasitant la carcassa d’algú que aparenta ser home (en minúscula).
IL.LUSTRACIÓ: Cendres d'Evard Munch

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Fantàstic post, millor blog... tens cops amagats (bons cops, per cert). No coneixia aquesta teua faceta. No se't pot perdre de vista, eh?
Per cert, ja sé que has tornat a casa teva, enhorabona també per això. Deu haver estat un alliberament. M'han dit que se't nota.
Un petó i m'afegiré al teu club de fans seguint els posts anteriors d'aquest blog. Em sembla que dius molt i molt interessant, fins i tot entre lìnies.
Rosa

Anònim ha dit...

Extraodrinària la teva eloqüència i loquacitat, que són dos de les teves virtuts. M'agrada com lligues els temes, i com passes del particular al general i viceversa.
Seguirem el teu nou blog!
J.C.

Anònim ha dit...

Avui t'he vist al Liceu, de lluny. No he volgut molestar-te perquè parlaves amb gent, però tan sols volia desitjar-te un feliç estiu. Vaig sentir l'últim programa de temporada, a la ràdio. No deixis mai de ser com ets, de sorprendre'ns amb la teva infinita capacitat per fer estimar allò que t'apassiona. I ara descobreixo un blog com aquest. Quina meravella... però tu... quan dorms? Dorms?
Bon estiu, Jaume!
Alba T.