Se m’acumulen llibres a la tauleta de nit, alguns separats fa molt de temps de les lleixes de la meva biblioteca. M’entretinc a mirar-los: Beber de cine de José Luis Garci; la biografia de Sade de Maurice Lever; una Marina Tsevaeva les Confessions de la qual se’m van fer, a la meitat del volum, impossibles de seguir llegint; La novela de la ópera de Franz Werfel. Aquests llibres resten aturats, expectants, frisosos que els obri per acabar-los o per abordar-ne la lectura des del principi. D’altres, com el volum amb la poesia completa de Vinyoli, formen part de la lectura diària, sistemàtica però escassa i escollida, i que respon a un ritual fix i que no vull deixar de practicar. Tres o quatre –màxim cinc- poemes cada nit, llegits en veu alta, alguns d’ells seleccionats amb un senyal fet a llapis, per a una futura relectura: “La vida/ val només per moments/ inesperats d’intensa/ felicitat que no podem/ fer nostra del tot/ ni retenir-la gaire estona”. (“L’ocell negre”, a Ara que és tard).Vinyoli és un mestre de la paraula feta artifici. No és tant el sentit com la música de les seves paraules el que escolto, poc abans d’arrecerar-me en la foscor d’una nit inevitable i que m’aboca al descans quan ja no puc més i els ulls se’m tanquen, mentre els records del dia esdevenen boira.
IL.LUSTRACIÓ: Llibre de Kells (Trinity College, Dublin)
