MOR FISCHER-DIESKAU

Enmig d'un dinar entranyable, el meu company Albert Torrens, de Catalunya Música, m'envia un SMS: "Ha mort Dietrich Fischer-Dieskau". La notícia m'arriba en un moment dolç, encara que durant tota la tarda em martelleja el remordiment en no poder canviar Una tarda a l'òpera, ja enregistrat, per a l'edició de diumenge. De fet, el baríton alemany era molt més que un cantant d'òpera: era un senyor del cant, un intel.lectual de la música. Però, evidentment, l'òpera va ser una part fonamental de la seva trajectòria artística, i la setmana que ve rebrà l'homenatge merescut en el programa en qüestió.

Efectivament, Fischer-Dieskau era molt més que un cantant. Artista complet, va fer del rigor i del compromís les seves màximes. El seu era un timbre peculiar, perfectament reconeixible, que podria agradar o no, però indubtablement el seu pas pel món del cant deixa una petjada inesborrable i no pocs deixebles. A la nit, tard, arribo a casa i faig el meu particular homenatge a l'artista desaparegut: projecció en DVD del segon acte del Don Giovanni dirigit per Fricsay a la Deutsche Oper de Berlin (1961) i tres lieder de la mítica gravació del Winterreise de Schubert (1955) amb la saviesa pianística de Gerald Moore com a complement perfecte a la manera de cantar de Dietrich Fischer-Dieskau: "Gute Nacht", "Der Lindenbaum" i "Der Leiermann". I encara apuro una mica amb unes escenes del Lear de Reimann gravades a Munic el 1979 amb la presència de la quarta esposa del baríton alemany, la soprano Julia Varady.

Dubtava si penjar aquest post al Dietari Operístic. Hauria estat reduir Fischer-Dieskau a un cantant d'òpera quan ell era, com deia, molt més que això. Per a mi, ha estat un company de viatge, no tan sols d'hivern. Des dels onze anys, m'acompanya aquesta veu de timbre i color característics, una de les que vaig saber reconèixer a l'instant, juntament amb la de Maria Callas o Elisabeth Schwarzkopf. El baríton berlinès, mort deu dies abans de fer 87 anys, pertanyia a aquella generació mítica de grans de la lírica. Va ser un model a seguir, tot i que la seva personalitat i la seva figura són irrepetibles.

Artista exigent, mestre intransigent amb la mediocritat, va saber combinar el gran repertori amb obres del seu temps: de Bach a Reimann, passant per Mozart, Schubert, Verdi, Wagner, Pfitzner o Hindemith, Dietrich Fischer-Dieskau deixa un llegat inabastable, afortunadament prolífic en disc i en gravacions audiovisuals, que en perpetuen la memòria. Òpera, oratori i lied van ser els dominis en què va regnar i en què va deixar una imprompta que marca un abans i un després en la història del cant.

A banda de les gravacions, cal rellegir dues obres fonamentals d'aquest gran home de la música: el volum sobre els lieder de Schubert (Alianza) i l'assaig que al castellà va editar Turner amb el títol de Hablan los sonidos, suenan las palabras (Turner), fonamentals per completar el perfil d'un dels grans artistes del segle XX que ens ha deixat amb una edat provecta però, com sol passar amb els grans homes, massa aviat.

IL.LUSTRACIÓ: Caminant sobre un mar de núvols, de Caspar David Friedrich

GUARDIOLA, PEP

No, no m'agrada el futbol i no he estat mai un seguidor del Barça. Sense viure-ho sentimentalment, sí que sento l'equip com a quelcom substancial a la meva ciutat i al meu país. I m'he alegrat dels seus èxits, especialment els darrers anys. Fins i tot escolto (o sento) ocasionalment les transmissions d'en Puyal per Catalunya Ràdio mentre feinejo per la cuina alguns vespres o alguns diumenges a la tarda, quan cuino per a la setmana que comença. I he anat al Camp Nou en comptadíssimes ocasions quan algú m'hi ha convidat. Tot plegat, però, ni em fa aficionat al futbol ni seguidor del Barça, com es pot comprovar.

Però el cas de Pep Guardiola és a part. Perquè transcendeix l'esport com a activitat lúdico-festiva. L'entrenador de Sampedor personifica un fenomen que es dóna poques vegades en un context social i cultural determinat. Guardiola aplega en un sol individu voluntat de fer la feina ben feta, passió i capacitat per comunicar-ho als qui té al seu costat. Amb exigència i amb rigor, però sense renunciar a la passió pel que fa, Guardiola ha sabut crear un sentiment de pertinença i un sentit de joc entès com a treball col.lectiu. I també ha estat capaç d'atenuar els egos propis d'onze mascles xutant una pilota, sense renunciar als millors. I és que aquests darrers anys, el terreny de joc ha estat un exhibidor de mestres absoluts en això de tenir una esfèrica entre les cames. Els millors per al millor i per a una afició de les millors del món. D'això ens en podem sentir ben orgullosos.

Sé que amb aquest post no dic res de nou al que aquests dies han reflectit els papers, les ràdios i les televisions. Però m'ha vingut de gust dir-hi la meva, especialment tenint en compte que aquest és un àmbit en què sóc del tot profà. I potser també perquè sospito que el Barça és de les poques coses que anaven bé en aquest país i que fomentaven la poca il.lusió que ens queda davant de contextos de crisi que van més enllà de circumstàncies purament econòmiques. La pregunta, doncs, s'obre a la incertesa, tant en el terreny de joc com fora. Alerta, doncs, amb el component opiaci que té el futbol com a manifestació innòcua per a les catarsis col.lectives. Perquè l'esport no fa més que ser un succedani, un placebo que resulta inútil més enllà del que es cou sobre la gespa d'un estadi. Perquè... i ara, què?

IL.LUSTRACIÓ: Sardana. Pablo Picasso

CÀNONS

Al final de la impagable Manhattan, Isaac (el personatge que interpreta Woody Allen) s’estira al sofà i es pregunta per què la vida mereix ser viscuda. I n’enumera alguns dels motius: “Groucho Marx i Willie Mays; i el segon moviment de la Simfonia Júpiter; i la gravació de Potatohead blues per Louis Armstrong; i les pel.lícules sueques; i L’educació sentimental de Flaubert; i Marlon Brando, Frank Sinatra, les esplèndides pomes i peres de Cézanne, els crancs de Sam Wo, i el rostre de Tracy”. Aquesta declaració de principis, del tot canònica, és una invitació a la vida, perquè en evocar el rostre de Tracy (l’amant adolescent) Isaac s’atura, s’alça i surt per encalçar la jove que es disposa a viatjar a Europa.
He pensat sovint en aquesta escena. I he intentat, jo també, fer la llista dels motius pels quals val la pena viure. Alguns es repeteixen constantment, mentre que d'altres canvien en funció de la mutabilitat del temps, de la vida i de les seves circumstàncies. El problema, és clar, rau en el concepte de cànon, tan variable i al mateix temps tan necessari, com una mena d'inventari que elaborem en el nostre dia a dia: avui és això el que ens convé i desitgem, demà serà una altra cosa... Tot plegat ens converteix en individus assedegats de referents però, al mateix temps, víctimes d'una perenne insatisfacció.
El personatge que encarna Woody Allen en la pràctica totalitat de la seva filmografia és el d'un etern insatisfet a la recerca d'una utopia, d'un ideal impossible; però també el d'un narcisista compulsiu, permanentment instal.lat en l'adolescència del voler-ho tot i voler-ho ara, per quedar-se, al final sense res. Quantes vegades tenim el rostre de Tracy a tocar i no hi donem valor! Quants cops perseguim l'ideal projectat en base a estructures mentals complexes, sense fixar-nos que tenim al costat la senzillesa del gest pur i espontani, la rialla gratuïta, de qui tan sols hi és pel plaer de ser-hi! Que fàcil és construir-se quimeres i que difícil és constatar que hi hem de renunciar, sobretot quan ens adonem que aleshores ja no tenim ni tan sols el rostre de Tracy, per tornar-li el somriure que ens havia regalat!
IL.LUSTRACIÓ: Manhattan (Woody Allen, 1979)

DIES DE PASSIÓ

Tot i no ser creient, m'agraden les ritualitzacions i les litúrgies que tenen a veure amb el meu jo cultural. I, malgrat haver estat educat en un context catòlic, sento el luteranisme com un cosí-germà, sobretot gràcies al cinema dels "meus" Bergman i Dreyer i, és clar, a la música de Johann Sebastian Bach. Per això, cada any ritualitzo aquests dies de Setmana Santa amb l'audició de la Passió segons sant Mateu del músic d'Eisenach. Enguany, tocava fer-ho un cop més al Palau de la Música Catalana amb un dels millors directors de l'obra com és Philippe Herreweghe, davant del Collegium Vocale de Gant. Una versió ascètica, austera, de contenció dramàtica latent, com escau a la tradició protestant; impecablement llegida, tocada i cantada, i amb el millor Evangelista del moment, un pletòric Marc Padmore.

A aquest blog no destino cap espai a la crítica musical, i per tant m'abstindré d'escriure la valoració que he fet en un altre context. Tan sols volia incidir en la importància d'aquella ritualització, a la que podria haver contribuït la imaginativa performance videoartística de Bill Viola en un altre context -i sense la maleducada resposta d'un sector de públic-, a punt de començar la primera o segona part de l'obra de Bach interpretada ahir al Palau i abans d'ahir a L'Atlàntida de Vic.

Molt més que una obra sacra o directament religiosa, la Passió segons sant Mateu és el relat d'un drama humà i que pot ser el de qualsevol ésser proper o llunyà que desvetlli en nosaltres un mínim de pietat o de compassió: Bach escriu les millors tres hores de música que podríem dedicar a algú proper a la mort i conscient de la seva fi imminent. És clar que també intervé la confessió i la fe sincera que el cantor de Sant Tomàs de Leipzig professava de manera insubornable, i que va saber plasmar en aquest moment crucial de la història musical d'Occident.

IL.LUSTRACIÓ: Emergence. Bill Viola.

PONÇ AL CRÀTER

Reconec que no he aprofundit mai en l'obra de Joan Ponç (1928-1984), un dels pares del moviment Dau al Set i artista d'avantguarda fonamental per entendre l'imaginari plàstic català durant la nit de la postguerra. La seva obra s'ha passejat per museus i sales d'exposicions de casa nostra i d'arreu, encara que el nom d'aquest artista barceloní no ha estat tan mediàtic com el d'alguns dels seus contemporanis.

Una cosa que sempre m'ha atret de la seva obra és la barreja entre màgia, psicologisme i referents icònics que estableixen ponts de diàleg entre el surrealisme, els elements esotèrics i fantàstics i la representació de personatges literaris com el Quixot. El bestiari medieval, revisitat i redefinit, dialoga en l'obra de Ponç amb rostres i figures seccionats que mostren els mecanismes interns de la complexa ment humana.

Aquest matí, tafanejant i badant pel meu barri, he topat amb la sala Cràter, al carrer dels Àngels nº16, que acull una sèrie de propostes de l'Associació Joan Ponç: l'exposició de llibres d'Edicions Poncianes, la de llibres d'artista de Ponç i una antologia de les il.lustracions sobre Don Quixot i Faust. La Laura, molt amable, em guia per l'itinerari i l'imaginari poncià al llarg i ample del nou espai situat al cor del Raval i inaugurat fa un parell de mesos. De debò que val la pena.
IL.LUSTRACIÓ: Aiguafort de la sèrie Don Quixot (Joan Ponç, 1978)

TERESA PÀMIES

Dona, mare, escriptora... tot això i més va ser Teresa Pàmies (1919-2012), a qui mentre escric aquestes línies veig a la televisió, en l'entrevista que Josep Maria Espinàs va fer-li fa uns anys a TV3. Evidentment, la qualitat de la Pàmies memorialística està fora de dubte, i els seus escrits tenen una vàlua indiscutible per ser un excel.lent testimoni de l'exili forçós després de la Guerra Civil. Però sempre em va agradar la Pàmies dona, que no deixava mai d'esbossar un somriure als llavis mentre sense pèls a la llengua deixava sentir amb contundència i amb vehemència un pensament insubornablement compromès amb uns valors defensats de manera incontestable. I també m'agradava aquella Teresa veïna del seu barri (l'Esquerra de l'Eixample) que anava diàriament a comprar al Mercat del Ninot, tal i com han mostrat les imatges televisives d'arxiu. Recordo haver-li sentit dir en més d'una ocasió -potser en la mateixa entrevista- que enyorava una Barcelona d'escala més humana; aquella ciutat en què, parafrasejant Josep Pla, la gent es desitjava bon dia quan sortia al carrer. Una Barcelona més educada, en definitiva, i que per a Pàmies no estava renyida amb la lluita pels valors socials i polítics que ella sempre va defensar. I va saber fer-ho amb una ploma tan esmolada com refinada, tan contundent com reflexiva. La ploma d'una dona sàvia perquè havia llegit, però també perquè sabia triar tomàquets a la parada corresponent del citat mercat barceloní mentre conversava amb la dependenta. Admirable que una dona com Teresa Pàmies hagi deixat el llegat que deixa. Un llegat literari i un llegat humà i humanista a la vegada.

IL.LUSTRACIÓ: Dolor de España (Wifredo Lam, 1938)

MONTSALVATGE (1912-2002-2012)

Aquest país ha estat poc generós amb els seus artistes. O bé ha hagut d'esperar-ne el reconeixement internacional de la vàlua per aplaudir-los internament. Afortunadament, hi ha hagut excepcions. I aquest ha estat el cas de Xavier Montsalvatge (1912-2002), gironí que demà diumenge festejaria cent anys.

L'Associació que du el seu nom s'ha volcat en un seguit d'homenatges que ja han començat a veure alguns resultats, com ara l'exposició del Palau Robert o la pel.lícula Mig violí, una butaca i un piano dirigida per Jesús Alvira que dijous vèiem a la Filmoteca i que demà diumenge es passarà a TVC (9h.... no hi havia un altre horari disponible?). Un treball audiovisual complet, àgil i de durada adient per fer justícia a un dels músics més complets de casa nostra: compositor i intèrpret, crític i comentarista; des de la música de cambra fins al concert; des del cinema fins l'òpera; de la veu a la gran orquestra... Montsalvatge sempre va saber estar en el seu lloc i en el seu temps. Sense amagar la seva fascinació per la música francesa, mai no va fer lletjos als ritmes antillans, al contrapunt de Bach o a la música popular catalana. Eclecticisme i unitat, coherència i prudent distància dels excessos d'algunes avantguardes, refinament i ironia són algunes constants que vertebren entre d'altres obres personalíssimes i indispensables com ara les Cinco canciones negras, els Tres divertiments per a piano, el Concierto breve, el Cant espiritual, la Sonatina per a Yvette o les òperes El gato con botas, Una voce in off o Babel 46. Per molts anys, Mestre!

CAPTURAR ELS SOMNIS

Dues pel.lícules que competien en això dels Oscar de Hollywood (una cosa que no m'he cregut mai) ens recorden que el cinema no és tan sols una fàbrica, sinó també un giny per capturar els nostres somnis i projectar-los a perpetuïtat: The Artist (Michel Hazanavicius, 2011) i The invention of Hugo Cabret (Martin Scorsese, 2011). Sorprèn, d'una banda, l'èxit de la pel.lícula francesa: muda, en blanc i negre i amb una història simple i linial, que parla de cinema des del cinema: l'èxit i la caiguda d'un actor que, durant la transició cap al cinema parlat, cau en desgràcia abans, esclar, d'un final feliç. Sorprèn perquè, malgrat la fascinació que exerceix la cinta de Hazanavicius, la gent no surt dels cinemes a comprar-se les assequibles edicions en DVD de les pel.lícules de Griffith, Potter, Stroheim, Murnau o Lang que reflecteixen aquella manera de fer pel.lícules. Com en el mite de la caverna de Plató, passa amb The Artist el mateix: ens fixem en la sensibilitat immediata, no en la font que ha donat origen a allò que ens captiva. I tanmateix, The Artist és una pel.lícula altament recomanable, la projecció d'un somriure que durant dues hores ens recorda que el cinema pot seguir sent un gran espectacle.

D'altra banda, el mestre Scorsese recorre a una novel.la de Brian Selznick per parlar del primer (i potser únic, exceptuant Orson Welles) prestidigitador de la pantalla: l'entranyable George Méliès. The invention of Hugo Cabret és un hàbil treball cinematogràfic, un exercici d'estil (com The Artist) que recrea el món de Méliès amb ulls d'ara. I és que una de les principals virtuts de la pel.ícula és convidar-nos a reflexionar sobre com treballaria avui l'autor de Voyage à la lune: pioner com va ser en l'ús de trucatges diversos, de la sincronització musical o del color, avui Méliès filmaria en 3D i retocaria els fotogrames amb sofisticats programes informàtics. D'entrada, sóc reaci a això de les tres dimensions. Els Cinemes Renoir exhibeixen la cinta de Scorsese en 2D, i allà vaig córrer a veure-la. Però la mirada entranyable i vagament nostàlgica de The invention of Hugo Cabret no amaga una reflexió molt seriosa sobre el cinema: per molt tecnificat que estigui, mai no ha de renunciar a ser el que Méliès va voler que fos des del principi, és a dir, el bagul per capturar somnis i il.lusions.
IL.LUSTRACIÓ: Fotograma de Voyage à la lune de Georges Méliès

EL COS DESTRUÏT

El cos és sagrat. I pot ser una porta oberta a la festa, però també a l'infern i a les seves infàmies en una mena d'acció ritualitzada que pot acabar sent letal. Shame és una pel.lícula que parla d'un cos sense ànima, el de Brandon, un addicte al sexe magistralment interpretat per Michael Fassbender en la tercera pel.lícula del britànic Steve McQueen (Londres, 1969)

Shame és una pel.lícula que despulla i que et fa sentir nu. Allunyada dels paràmetres de l'erotisme o de la pornografia, no deixa de mostrar obertament els cossos a punt per a aquella sacralització: el pla inicial mostra un Brandon jacent, púdicament cobert per un llençol que amaga una mà que viatja a les regions genitals, a punt per iniciar una aventura que culmina, cap al final, amb el trio amb dues prostitutes. És en aquell pla terrible, acompanyat pels tristos compassos de Harry Escott, quan entenem que McQueen parla de la soledat de l'individu ofegat en el marasme de la ciutat contemporània, que aliena uns individus refugiats en el sexe compulsiu i en la música de J.S. Bach. Brandon ho ha entès una estona abans, quan escolta Sissy, la seva germana, cantant en un club novaiorquès una magistral i lentíssima versió de "New York, New York" res a veure amb el glamour desenfadat d'un Frank Sinatra o d'una Liza Minnelli.
Pudorosa en la seva nuesa, bruta en la seva netedat, impúdica en la seva contundència, Shame és una obra mestra del cinema contemporani. Ningú no se l'hauria de perdre, tot i ser una pel.lícula que fa mal. Perquè parla del cos, dels seus tresors i de la seva inmundícia. Als cinemes Verdi, si us plau, i sempre en V.O.
IL.LUSTRACIÓ: Fotograma de Shame (Steve McQueen, 2011)

SANT VALENTÍ LÍQUID

"L'amor em fa fàstic!" fa dir Mercè Rodoreda a la protagonista d'Aloma al principi de la novel.la. Certament, l'amor pot ser fastigós quan és motiu de comercialització, sigui avui o, en el cas de Catalunya, la diada de Sant Jordi. L'anomenat "dia dels enamorats" és una estupidesa flagrant inventada, com el dia del Pare o de la Mare, per El Corte Inglés.
Se m'ha acudit que podria ser avui que compartís la recent lectura d'Amor líquido de l'infal.lible Zygmunt Bauman. Un volum, com diu el seu subtítol, sobre la fragilitat dels vincles humans en una època en què la comunicació ràpida i instantània converteix també algunes relacions en ràpides i instantànies, amb obsolescència programada, com alguns electrodomèstics, precisament per manca real de comunicació entre les persones que presumiblement s'estimen.

Per això, en aquests temps allunyats de la visió sòlida i solidificada de la vida, passem de l'amor al desamor sense haver après, de debò, a estimar. I per això no funcionen ni una cosa ni l'altra. Què haurem fet tan malament?

Diu Bauman que "l'amor és proper a la transcendència; és tan sols un altre nom de l'impuls creatiu i, per tant, està carregat de riscos, ja que tota creació ignora sempre quin serà el seu producte final". És possible, per tant, que la incapacitat d'estimar estigui en la difícil assumpció de riscos per al futur, en la por al compromís i, per tant, en no voler (o no poder) estimar per sedimentació, sinó per compartimentació. O de voler estimar en base a satisfaccions immediates, quan de vegades aquestes satisfaccions requereixen paciència, crear pòsit i tenir clar que, com diu Bauman, "el camí que ens du a buscar una rosa sense espines està sempre present i és de difícil resistència".

Tinc la sort de tenir avis. I m'entendreix veure'ls, cada cop que es fiquen a l'ascensor de casa seva, fent-se un petó als llavis amb aquell deix de picardia propi de les primeres vegades: això converteix els meus avis, ancians, en perennement joves. Perquè sempre han volgut una cosa: envellir junts, i fer-ho amb la "humilitat i el coratge" (Bauman) que implica tot acte d'estimació. Els meus avis s'estimen per sedimentació, és a dir per acumulació de vivències i d'experiències, algunes doloroses i d'altres de ben felices. I amb la sòlida -i no pas líquida- convicció que, malgrat tot, val la pena compartir, estimar i deixar-se estimar. Perquè és quan ens deixem estimar que ens estimem a nosaltres mateixos i quan saciem també la necessitat d'estimar de qui tenim abnegadament al costat.

IL.LUSTRACIÓ: Interior de Vermeer

TÀPIES: DIÀLEG AMB LA MATÈRIA

Potser caigui en els quatre tòpics de sempre -els que es repeteixen aquests dies als papers- per parlar d'Antoni Tàpies. Voldria, en tot cas, evitar-los. Però no renuncio a evocar el resultat que em produïa l'obra de l'artista recentment desaparegut: em feia sentir petit.

Tàpies tenia la virtut de dialogar amb la matèria i de fer-t'hi implicar. Opinadors, crítics, tertulians, tafaners i torracollons diversos estan dient i publicant que l'obra de Tàpies era difícil d'entendre., tot i que per salvar les naus s'omplen la boca amb això de la catalanitat universal.
Potser sí que era difícil d'entendre. De fet, i quan feia l'últim curs d'Història de l'Art, la millor lliçó que va impartir-me un professor (ja traspassat) va ser que calia renunciar a entendre l'obra de Tàpies. L'home es va quedar tan ample, sense donar-nos alternativa. a una afirmació tan contundent. Anys més tard, vaig arribar a la conclusió que gràcies a l'experiència estètica (sigui la que sigui) un es reconeix en l'obra d'art. Però l'obra que renuncia a la forma mimètica ajuda molt més al (re)coneixement. I és que aquell diàleg amb la matèria que caracteritza les teles de Tàpies és el resultat de la recerca de l'essencial. Un essencial que es tradueix en la voluntat de fer de l'objecte quotidià un camí per arribar al transcendent. I és en aquest camí quan un s'empetiteix i com un es (re)coneix.
IL.LUSTRACIÓ: Creu sobre gris XCVIII. Antoni Tàpies.

FESTA PELS ULLS AL CAIXAFÒRUM

Fins al 12 de febrer, es pot veure l'exposició dels impressionistes al Caixafòrum. Sterling i Francine Clark van ser uns mecenes nord-americans obsedits amb la pintura francesa de la segona meitat del segle XIX. Començant per Renoir i seguint per Sisley, Pissarro, Degas, Monet, Manet o l'italià Giovanni Boldini entre d'altres, els Clark van aplegar un seguit de teles que avui configuren una de les col.leccions privades més interessants pel que fa a pintura impressionista.

Les cues per accedir-hi són llargues i es mantenen des que, a mitjans de novembre, Caixafòrum va inaugurar la mostra. Un punt d'esperança en aquests moments de crisi (i ara no parlo tant de crisi econòmica sinó de crisi de valors), tot i que la mitjana d'edat era de cinquanta en amunt: on són els nostres joves inconformistes? La pintura impressionista va suposar la celebració de la festa per als ulls d'aquells francesos del XIX que, allunyats de l'academicisme del saló, van voler copsar en les seves teles la llibertat que els conferia la "impressió" primera davant dels esclats de llum, de les gradacions cromàtiques o de la pastositat de la boira baixa. Va ser el resultat d'un instint de revolta contra les bases assentades d'una societat que perfilava la seva decadència. Sortint fora i plantant el cavallet "au plein air", Monet, Manet, Sisley, Seurat, Gauguin o Van Gogh van convidar la pintura a respirar. Van ser la nota alternativa a una manera de fer encarcarada i lletraferida. ¿On són ara els alternatius, quan haurien de córrer a fer cua i visitar el Caixafòrum per prendre bona nota? Potser vivim el desencís de la rutina, instal.lats permanentment en la seguretat del que no és arriscat. I tanmateix, els impressionistes segueixen somrient des de les seves teles emmarcades, convidant els nostres ulls a una festa de colors i d'inventiva, de formes i de moviments perpetus.

IL.LUSTRACIÓ: Retrat de noia cosint. Auguste Renoir. Col.lecció Sterling i Francine Clark

L'ÚLTIM VIATGE DE THEO ANGELOPOULOS

Ha mort Theo Angelopoulos. Ho llegeixo al Twitter i m'ho confirma internet. No ha sobreviscut a l'atropellament mortal d'una motocicleta, als afores d'Atenes, on el realitzador grec localitzava exteriors per a una nova pel.lícula. El cineasta del viatge, que havia fet del cinema una finestra oberta a la contemplació, ha estat embestit per un mitjà de transport: macabra ironia per un director que sempre havia fet de la serietat i la reflexió el seu material bàsic.

És curiós que fa dies hagués penjat un post sobre Alexandre el Gran, i que ara evoqui el director d'O Megalexandrós (1980), reflexió cinematogràfica sobre el militarisme a Grècia a partir del rei macedoni. Angelopoulos va saber pensar el present rellegint el passat. I va fer-ho utlitzant la poètica com a principi estètic i la literatura com a referent inel.ludible. Amb El viatge dels comediants (1975), va prendre l'Orestíada esquiliana com a punt de partença per condemnar la dictadura militar grega. I, no cal dir-ho, a La mirada d'Ulisses (1995), l'Odissea homèrica va esdevenir la clau de lectura de la fratricida Guerra dels Balcans, convertint Sarajevo en una Ítaca post-postmoderna, on A. buscava els rotlles de la primera mirada.

Enrere queden moltes altres mirades, les d'un cineasta inconformista, tan exigent en el seu mètode de treball com amb l'espectador, a qui no sempre li ho posava fàcil per la densitat i la lentitud dels seus treballs. En temps de rapidesa, d'activitats trepidants i de relacions personals amb data de caducitat, com els electrodomèstics amb obsolescència programada, Angelopoulos demanava mirar el transcendent a partir d'aturar l'instant, com un Faust contemporani sense deixar enrere l'esperit d'Odisseu. Viatjar sense tenir emplaçament on plantar arrels va ser la preocupació constant d'un dels cineastes que podem col.locar al costat d'un Dreyer o d'un Tarkovski. Ha emprès el seu darrer viatge. I, com sempre en aquests casos, ho ha fet massa aviat.
IL.LUSTRACIÓ: Fotograma de La mirada d'Ulisses (1995)

PLUTARC I ALEXANDRE EL GRAN

Matí de dissabte, gaudint la lectura del volum que Plutarc consagra a les Vides paral.leles d'Alexandre i Cèsar. De petit vaig començar a sentir una irrefrenable fascinació per la Grècia clàssica i per alguns dels seus personatges més rellevants. El cuquet me'l va despertar la sèrie de dibuixos animats francesa Il était une fois... l'homme, encapçalada per aquella cançó basada en el cèlebre minuet del Septimí de Beethoven. La lectura del llibre m'ha fet evocar jocs al pati de l'escola, quan amb el meu amic A. jugàvem a una cosa tan estrambòtica com ara "grecs i perses". Estrambòtica pel nom, perquè òbviament es tractava de córrer, tocar i aturar. Això sí, abans d'iniciar el joc ens barallàvem per qui assumia el rol d'Alexandre que era, és clar, el nostre heroi, perquè cap dels dos no volia ser Darius III. Doncs bé, Plutarc esmenta que en temps del rei macedoni la mainada ja jugava a grecs i perses: "Un dels seus companys li contà un dia [a Alexandre], com una cosa de riure, que els vailets, per jugar, s'han dividit en dos bàndols, cadascun amb un general en cap, anomenat l'un Alexandre i l'altre Darios; que han començat per una picabaralla tirant-se terrossos, de seguida han passat als cops de puny, i a l'últim, escalfats amb el punt de vèncer, han arribat als cops de pedra i d'estaca, de manera que són molts i no els poden decompartir" (XXXI, 2-3).

Evidentment, l'A. i jo no no arribàvem a tant. Com a màxim acabàvem amb alguna esgarrinxada i, això sempre, amb alguns botons de menys a les bates que vestíem, per desesperació de les sofertes mares respectives. Però no deixa de ser curiós que, 2.300 anys després de la vida d'Alexandre el Gran, uns infants de Barcelona assumissin el rol del deixeble predilecte de l'Estagirita per als seus jocs escolars.

IL.LUSTRACIÓ: Batalla d'Issos. Mosaic (s. II a.C. Museu Arqueològic de Nàpols)

MIRÓ I LA FUNCIÓ SOCIAL

Els records s'acumulaven i es presentaven com un filtre de llàgrimes resseques entre els ulls del visitant i les teles exposades. No era amb aquelles condicions que havia d'assistir a L'escala de l'evasió, l'exposició antològica sobre Joan Miró ubicada a la Fundació que du el nom del pintor i que el juny havia vist anunciada a la Tate Modern londinenca. Però ben aviat l'encís dels quadres va guanyar pes a la tristor, i la força i la màgia de l'artista barceloní van donar pas a un estat hipnòtic, el que aconsegueix determinada experiència estètica quan és sincera i enriquidora. Màxima intensitat amb els mínims mitjans per a una obra indiscutible, coherent en la seva diacronia, inapel.lable en el seu compromís ètic i en la seva funció social: “Entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil, sinó quelcom que faci servei als homes”, escrivia Miró.

La puresa del color buscat fins a la seva essència; l’amabilitat del traç; la profunditat de la idea i la depuració sintètica, gairebé minimalista, del conjunt defineixen l’obra d’un dels grans artistes del segle XX. I l’exposició –que al final deixa esgotat per la quantitat d'obra exposada- li fa plena justícia. Fins al 18 de març a la Fundació Miró de Barcelona.

IL.LUSTRACIÓ: Bleu II de Joan Miró