De vegades, el cinema esdevé una declaració d’amor a si mateix i als qui en deuen part de la raó de ser: el públic. Ahir a la tarda, com a espectador, em vaig sentir molt estimat gràcies al talent, la sensibilitat i la generosa delicadesa de Girardot i Suwa.
diumenge, 29 de novembre del 2009
YUKi & NINA
De vegades, el cinema esdevé una declaració d’amor a si mateix i als qui en deuen part de la raó de ser: el públic. Ahir a la tarda, com a espectador, em vaig sentir molt estimat gràcies al talent, la sensibilitat i la generosa delicadesa de Girardot i Suwa.
diumenge, 15 de novembre del 2009
LLIBRES, ICONES I CRISIS
Badant i remenant per la llibreria, fullejant volums que mai no adquiriré ni llegiré, topo amb un volum recent sobre l'actual crisi econòmica. A la portada hi ha un fotograma de la cèlebre seqüència de Safety Last -aquí la coneixem com a L'home mosca- en què el personatge interpretat per Harold Lloyd penja de les agulles d’un rellotge, al capdamunt d’un gratacels novaiorquès. Tal és el poder icònic del cinema. I fins i tot el poder per relativitzar, mitjançant una imatge tan prodigada, quelcom tan seriós com la crisi que encara ens afecta. De fet, quan Fred C. Newmeyer i Sam Taylor van rodar la pel.lícula (1923), faltaven sis anys per la desfeta de Wall Street, i no sé si el 1929 els hauria fet gràcia il.lustrar aquella crisi amb la simpàtica imatge de l'actor de les ulleres passant-les magres escalant l'edifici... tan sols per impressionar la seva xicota.
IL.LUSTRACIÓ: The safety last (Fred C. Newmayer, Sam Taylor, 1923)
dilluns, 26 d’octubre del 2009
KARADZIC I EL TEMPS
Veure Karadzic com un perturbat mental o com un monstre és rebaixar-ne la responsabilitat. Al contrari, tant ell com Mladic o Milosevic personifiquen el fanatisme cec però conscient, la maldat mateixa en el context d’un dels pitjors desastres de finals de segle XX com van ser els conflictes als Balcans en general i la guerra a l’antiga Iugoslàvia en particular.
El Tribunal Internacional de L’Haia no pot ni ha de badar. Milosevic va morir abans de ser sentenciat. Mladic continua amagat en un lloc que dubto que sigui tan desconegut com diuen. I Karadzic mereix el càstig pels crims comesos. Crim i càstig, en definitiva, en la mesura d’un temps que ha de marcar i consensuar un tribunal, mai un assassí.
IL.LUSTRACIÓ: Goradze (Joe Sacco)
divendres, 23 d’octubre del 2009
EL NOBEL A OBAMA
Em centraré, ni que sigui breument, en la precipitació d’un premi concedit, penso, sense reflexionar. Potser hi ha pressa en reconèixer Obama com l’esperança “blanca” (valgui la ironia) en un món sense la unilateralitat dels Bush; com una mà que s’estén a un món hostil. Però Obama encara ha de demostrar el què i com val. De moment, sembla anar per bon camí, tot i que el darrer atemptat a l’Iran, confús i d’autoria incerta, fa témer el pitjor i apunta a una mena de terrorisme d’estat al més pur estil de la CIA.
Ara, caldrà esperar i veure la successió dels fets en matèria internacional. De moment, és bo no ser ingenu i no deixar-se dur per l’entusiasme. S’haurà de deixar temps a Obama observant-lo de la vora, però no es premia ningú per alguna cosa que (encara) no ha fet, per molt que ho hagi promès i per molt que n’endevinem les bones intencions.
Il.LUSTRACIÓ: La ronde (Pablo Picasso)
dilluns, 28 de setembre del 2009
MANIFEST PEL PALAU
Us deixo l'enllaç
divendres, 25 de setembre del 2009
L'OCCIDENT DE FRITZ STERN
dimecres, 16 de setembre del 2009
LES SABATES DE MONTAZER
Que consti que sóc enemic acèrrim de la violència. I que els governants de països democràtics em mereixen tota mena de respecte en nom del poble que els ha escollit. Òbviament, aquest respecte no el sento cap a monarques o dictadors, imposats "per la gràcia de Déu" o per circumstàncies menys gracioses, que me'ls fan del tot menyspreables.
El cas de la "sabatada" a Bush, però, té un component grotesc i que, lluny del simbolisme que implica en un país musulmà, personalment aplaudeixo. La “política” intervencionista de Bush a l'Irak va ser tan nefasta que no mereixia res més baix que un parell de sabates llançades en pròpia cara, com qui es desprèn d'allò més superflu perquè no hi ha res més indigne. Llançar allò que acaba sent per llençar, heus aquí la gràcia de la cosa.
Ahir, Al Zaidi sortia de la base militar d’Al Muthada, a Bagdad, on havia estat reclòs, condemnat en un primer moment a tres anys però amb una pena reduïda a nou mesos per bona conducta. Montazer al Zaidi té el meu respecte i admiració i de grat li enviaria un parell de sabates, bones, de pell girada, perquè les dugui posades el dia que es retrobi amb els seus per celebrar la seva llibertat. A Bush li deixaria la brossa restant del sopar d’ahir i tot el meu menyspreu.
dissabte, 5 de setembre del 2009
EL PAPER DE L'EXÈRCIT
Tan criminal, doncs, és la Wehrmacht com l’exèrcit dels Estats Units, d’Anglaterra, de França, d’Itàlia o del Japó durant la Segona Guerra Mundial; tan infectes són els cascos blaus (minso paper el que van fer als Balcans a finals del segle XX) com els legionaris de les forces armades espanyoles; tan vergonyós és formar part de l’anomenada classe militar com ostentar força i poder pel fet de saber funcionar una arma, ja sigui blanca o de foc. Nascuts, en definitiva, per matar.
IL.LUSTRACIÓ: Historias de la puta mili, d'Ivá.
diumenge, 30 d’agost del 2009
PARADOXA I PORNOGRAFIA: "ANTICRIST" DE LARS VON TRIER
Abans que res, reconec que Anticrist és una obra mestra. El pròleg i l’epíleg demostren que el danès és un dels directors d’ofici que fan de la seva feina una invitació al desvetllament dels sentits. La terrible bellesa del muntatge del pròleg, amorosit pel “Lascia ch’io pianga” del Rinaldo de Händel n’és una bona mostra, perquè Von Trier encisa l’espectador amb allò més paorós (un nen morint) acompanyat d’allò més bell (la música). Hi ha, encara una altra invitació: la del davallament a l’infern de la mà d’un artista que ha viscut també dos anys llargs d’immersió en un infern personal.
Aquesta és, penso, part de la contradicció i part del problema de Von Trier: ha fet una pel.lícula per a si mateix, no per als altres, exorcitzant els propis fantasmes i no tant convidant l’espectador a una autocomplaença que resultaria buida sense conèixer les circumstàncies que envolten la gestació de la cinta. És justament aquest caràcter infernal, nu d’artificis (malgrat el component fantasmagòric de la posada en escena) el que converteix Anticrist en una pel.lícula que podria ser de terror però que l’opció personal del director converteix en pornogràfica.
No estic, d’entrada, en contra de la pornografia, tot i que no en faig ús. Entenc, no obstant això, la pornografia des de diferents vessants. Un, el més habitual, és el de la pornografia utilitària, amb finalitats masturbatòries, i centrada tan sols en l’exhibició pura (¡?!) i dura d’una genitalitat hiperbòlica. L’altre, menys explorada, és el vessant de la pornografia exhibida amb la voluntat de desvetllar la consciència a partir dels excessos, mostrant-se de manera tan impúdica com la pornografia genital. És el que fa Sade en els seus relats i amb una presa de consciència sobre la vida ja ressenyada en aquest bloc; és el mateix que havia fet, també, Pasolini amb la impossible i tanmateix necessària Salò (justament a partir de Sade); i és el que fa Lars von Trier a Anticrist.
No he cregut mai en les obres d’art amb finalitats ornamentals. Si no té funció social, l’obra d’art resulta estèril i, per tant, inútil. Anticrist és una obra d’art que té en la seva forma però no en el fons la seva funció social. La forma parteix, precisament, de la pornografia, del mostrar de manera impúdica l’infern de Von Trier: el realitzador danès ha mirat dintre seu i ens obliga a mirar amb ell. I el que veiem repugna, molesta, commou i resulta necessari per endinsar-nos en la casuística del monstre que duem dins i que, en moments concrets de la nostra vida, pot emergir a l’exterior, amb força i amb impietosa i contumaç violència. Tant se val, aleshores, que la violència es canalitzi a través de l’autoablació de clítoris, del sexe compulsiu o d’agredir la parella. Sang i semen no pas fruit de l’amor sinó de l’obsessiva pregunta sobre el perquè de les coses. Excés a partir de la incomprensió de la realitat i revolta contra un passat que no podem canviar. Lluita estèril, al capdavall, que tan sols pot purificar el foc que crema un cos que hem estimat però al que hem hagut de llevar la vida per tal de sobreviure. Terrible.
I, tanmateix, em pregunto on és la funció social de la pel.lícula en el moment en què aquesta s’erigeix en autoteràpia per al director. ¿Té algun interès contemplar l’infern personal i subjectiu d’un artista? Òbviament, les preguntes queden sense resposta, perquè Anticrist és, com el Bergman de Crits i murmuris, Persona o El silenci, una pregunta que queda a l’aire, una paradoxa genial, una obra bella i repugnant alhora, que s’ha de veure tot i que sovint apartem la mirada de la pantalla.
Potser la paradoxa sigui l’element clau, fundacional, per fer de l’obra d’art una obra mestra. Encara que la seva funció social estigui, en el cas que ens ocupa, molt més en la forma i molt menys en el fons. Un fons que són les intencions de l’artista que hi ha darrere.
IL.LUSTRACIÓ: El crit d'Edvard Munch
diumenge, 16 d’agost del 2009
UN POBLE QUE LLEGEIX
Establiments com aquests asseguren la permanència del llibre com a objecte preciós, que no es destrueix sinó que es transforma passant de mans en mans i de generació en generació.Montelieu testifica una vegada més la riquesa cultural de França. Aquest és, encara, un poble que llegeix. I un poble que llegeix perpetua la seva memòria i assegura la seva salut per a molts anys.
IL.LUSTRACIÓ: Llibreria de Montelieu. Foto: Agència Teide.
dimarts, 11 d’agost del 2009
VIATGE AL COR DE LA PROVENÇA (i II): POBLES I POBLETS. AVINYÓ
Les carreteres de la regió permeten recórrer departaments com el Luberon, l’amabilitat dels paisatges del qual està esquitxada per plàtans, figueres, pins, pollancres i alguna alzina, com a paradigmes de la vegetació mediterrània, a la que s’uneixen les vinyes ordenades, els camps de blat i l’espígol que floreix entre finals de maig i juliol. L’espectacle, doncs, és visual i olfactiu, i es complementa amb el cant de les cigales.
Eguilles, Lourmarin, Bonnieux, Lacoste, Oppède le Vieux, Ménerbes i d’altres pobles mereixen una aturada. El turisme silenciós, selecte i amant de buscar (i trobar) l’excel.lència dels instants aturats, es dilueix a Gordes, població relativament propera a Avinyó i al límit del Luberon, a les portes del departament de Vaucluse. Té la seva gràcia, però es nota en excés que la disposició urbanística i les atraccions de la població estan pensades per a l’efecte immediat en el passavolant. Una mica com, a Vaucluse, Fontaine de Vaucluse, al costat de L’Isle-sur-la-Sorgue. Si el primer es veu envaït per la massa, la segona vil.la és molt més tranquil.la. Coneguda com a Venècia de
Per la seva banda, Avinyó és una ciutat pontifical. Vull dir que preserva la majestuositat del seu passat com a seu papal. És clar, han passat decennis, segles, i Avinyó ha viscut també les seves etapes decadents. Però preserva la majestàtica força del poder dels summes pontífexs que hi van viure el segle XIV a través dels murs rectilinis, aparentment inexpugnables, del seu palau-fortalesa, amb més trets militars que no pas de cultura humanista. La visita no emociona, però és interessant.
Avinyó convida a perdre’s pels carrers adjacents al seu centre històric, una “cité” envoltada de muralla. Hi ha botigues i comerços que, lluny d’exhibir els “souvenirs” prototípics, fan de la ciutat una interessant capital (en aquest cas del departament de Vaucluse), amb tota mena d’ofertes per a tot tipus de demanda.
Saint-Rémy de Provence és una mena d’Aix en petit. Situada a pocs quilòmetres d’Avinyó, la població demostra una vegada més que
IL.LUSTRACIÓ: Place des Albertas, Aix-en-Provence
diumenge, 9 d’agost del 2009
VIATGE AL COR DE LA PROVENÇA (I): EL FANTASMA DE SADE
IL.LUSTRACIÓ: Monument al Marquès de Sade. Lacoste (Provença, França)
dijous, 30 de juliol del 2009
EL PALAU I EL "CAS" MILLET
No estic dient que Fèlix Millet sigui culpable de res (presumpció d’innocència obliga), però qui té un passat corre el risc de tornar a caure en els mateixos paranys i en aquest sentit la casa ha fet bé en admetre’n la dimissió. Un equipament de la importància del Palau de
Il.LUSTRACIÓ: Lluernari central del Palau de la Música Catalana. Rigalt i Granell.
dissabte, 25 de juliol del 2009
CULTURA DE MASSES, ENCARA
L’òpera pot tornar a ser art de masses com ho va ser durant el segle XIX. Al.licients com el “Nessun dorma” que obre el tercer acte (i reviscut fa uns mesos amb el cèlebre vídeo de Josep Guardiola) o la presència de la mediàtica Ainhoa Arteta així semblen avalar-ho.
Que davant de la pantalla on es projectava Harold Lloyd o, avui, Calaf, Liù i Turandot hi hagi públic de totes les edats i condicions i que ho segueixin amb silenci reverencial indica que no tot està perdut, que tot és possible i que hi ha, encara, molta feina per fer.
IL.LUSTRACIÓ: Portada de l'edició de Ricordi de Turandot
diumenge, 19 de juliol del 2009
EL PERDÓ, ISRAEL I ESTEMIROVA
Abans d’ahir, R. va venir a sopar a casa. Parlem, entre d’altres coses, del seu recent viatge a Israel, del final de curs a la Universitat, del Pla Bolonya… La cosa havia de tenir (i així va ser) una significació especial. Va ser una vetllada preciosa. Durant la sobretaula, i sempre amb el Beyond the Missouri Sky de Path Metheny i Charlie Haden com a fons musical, vaig demanar-li perdó a R.
Ú
Sempre he cregut en el valor del perdó. En el perdonar set vegades set i set vegades més. El perdó té sentit i valor quan en les raons d’aquell qui el demana hi ha consciència i reconeixement d’haver-se equivocat i quan, des de l’altra banda, l’altre acull la demanda de perdó com una feblesa, com una mostra d’humilitat i de limitació humanes. Però el perdó també té sentit quan qui perdona ho fa amb generositat, mirant més enllà de la falta comesa i donant valor al que uneix o ha unit dues (o més) persones. El sentit de la disculpa, doncs, es va donar entre el meu amic R. i jo. Però, sorprenentment, i després d’haver expressat el que feia que jo demanés perdó, R. també me’l va demanar a mi. Tots dos ens vam reconèixer, finalment, enriquits pels límits de la nostra condició. I vam brindar per la salut d’una amistat renovada i enfortida.
Sovint, i fins i tot entre amics, amants, familiars, amaguem veritats o directament mentim. Les mentides són fruit de la por o de la vergonya per aquelles limitacions, tan (sortosament) humanes. Les mentides volen ser una fugida endavant i aleshores, sense voler-ho, fem mal. Perquè la mentida és una lesió, guarida tan sols per l’autoconeixement, pel reconeixement conscient, per la demanda humil del perdó i per l’escolta de qui volem que ens perdoni. I, és clar, la lesió per la mentida es guareix per la concessió d’aquell perdó.
El que menys esperava era que R. també em demanés perdó per postures ambigües, acomodatícies, que m’han afectat a mi però també a ell i a algú altre, en el marc d’un període d’embogiment, de parèntesi, que vaig obrir (i afortunadament tancar) durant quatre mesos dolorosos, en què jo no era jo. Confesso que el retrobament amb el meu espai natural, però, m’ha centrat de nou. Adonant-me objectivament, amb dolor però sense torturar-me pel que aquest no-jo va provocar, he demanat perdó però sobtadament m’he vist jo també perdonant.
DOS
Introdueixo aquest apunt tan personal perquè considero proper i normal perdonar les ofenses i les esgarrinxades del dia a dia. Però segueixo amb el deute pendent de perdonar actituds com la de dur algú a la tomba per abús de poder o per tirania indòmita. La jornada d’avui acaba amb aquest plantejament i amn aquesta reflexió, després d’haver-me assabentat, per televisió, de dues notícies fastigoses. La primera, que una ONG d’Israel ha fet públiques les confessions de soldats jueus, els quals diuen haver rebut ordres, durant les últimes intervencions a Gaza, de disparar indiscriminadament contra nens, dones i civils. Esperonat per la notícia, llegeixo per Internet que Avi Benayahu, membre d’aquell exèrcit, s’ha afanyat a dir que l’informe és una calúmnia. No, no ho és. Ho dic no pas des de la investigació periodística sinó des de la intuïció sensible d’un ésser humà sensibilitzat i indignat pel dolor dels altres. Quan, el mes de gener, vam sortir al carrer per dir prou a les atrocitats dels militars israelians, ja sabíem què passava. Ara, ha calgut una font oficial per confirmar-ho. On és, doncs, el sentit del perdó si, lluny de reconèixer la culpa, els assassins sostenen que les acusacions són falses? Caldria recordar a Benayahu, però també al govern de Benjamin Netanyahu i a tota la Knèsset, que han estat soldats del propi exèrcit els qui han confessat aquelles atrocitats. Com en una glopada, m’han vingut a la memòria les imatges i les paraules de Vals con Bashir, l’escruixidora pel.lícula d’Ari Folman que vaig veure a finals de febrer: l’actitud perversa de l’exèrcit d’Israel durant el seu “passeig” a Beirut es repeteix ara a Palestina, tot i que la passivitat d’aleshores és ara criminalitat activa. Fins quan? Com i quan podrem perdonar? Israel ha estat modèlica en la seva actitud cap a Alemanya, en aquell (tan humà) “perdonem però no oblidem”. Però el cas és que, precisament, Alemanya ja havia demanat prèviament perdó. Quan i com ho farà Israel?
TRES
La jornada no acaba malament tan sols per aquestes revelacions: rebo el segon cop de puny del mateix telenotícies, quan m’assabento de la mort de Natalia Estemirova, activista pro drets humans a Txetxènia i amiga de la periodista assassinada (aviat farà tres anys) Anna Politkovskaia. De seguida, m’abraono de nou damunt l’ordinador i busco, a internet, coses sobre Estemirova: Ramzan Kadirov, president txetxè (i titella mogut pels fils de Moscou i molt especialment pels del primer ministre Vladimir Putin) sembla que havia amenaçat l’activista txetxena en repetides ocasions.
Sento ràbia, fàstic, impotència i por: por de viure en un món governat per assassins emmascarats sota la ganyota de la política endogàmica, cada cop més al servei d’un mateix i menys al del que de debò dignifica la paraula “política” en el seu sentit etimològic: al servei de la “polis”, de la comunitat, del poble.
I tampoc no crec que això es pugui perdonar si Kadirov, Putin i els sicaris executors de les seves ordres no demanen un perdó convincent. Ens queda, però, el consol que cada cop que mor assassinada una periodista com Politkovskaia o una activista dels drets humans com Estemirova, les seves idees es propaguen, es multipliquen com a mínim per dos.
Politkovskaia, Estemirova i tants altres (com el recentment difunt Vicenç Ferrer) pertanyen a la mena d’éssers humans que no haurien de morir mai i que haurien de néixer cada dia. Perquè tenen la clau per mostrar les limitacions humanes i posar-nos en actitud de perdonar i de posar-los, als qui assenyalen, en actitud de demanar perdó.
QUATRE
Penso, de nou, en el motiu que em feia obrir avui aquest full de dietari: el perdó. En el dia a dia de la seva vida privada, Politkovskaia, Estemirova o els soldats de l’exèrcit israelià haurien demanat perdó per les seves faltes, pels seus errors, per l’embogiment fruit de la passió, la gelosia, de l’ambició professional… de qualsevol cosa que, potser, els hauria fet iracunds, geniüts, potser fins i tot mentiders, cleptòmans, cridaners, malparlats, violents, orgullosos, inamovibles en una opinió no sempre fonamentada… fos com fos, hagués quin hagués estat el seu error, això els fa humans i, per tant, perdonables en les seves misèries. Perdonables perquè segurament també sabien perdonar i demanar perdó.
Però totes aquestes persones han assenyalat recentment els monstres, els qui impedeixen que l’Home (en majúscula) sigui tan sols un ésser amb limitacions. Perquè la ment del tirà, encarnat en el capitost d’un exèrcit, en un dictador, en un primer ministre o en un president corrupte, trenca la utopia i fa emergir la monstruositat.
FINAL
I, tanmateix, sempre hi haurà música que ens aixoplugui. Abans d’ahir, Path Metheny i Charlie Haden. Avui ha estat Schubert i la seva Schöne Müllerin en la veu de Mathias Goerne els qui em fan companyia. I és aleshores quan penso que, malgrat tot, no tot està perdut. Sempre hi haurà un R. a qui perdonar i a qui demanar perdó; sempre hi haurà un soldat anònim disposat a denunciar els abusos comesos per un cos armat; sempre hi haurà les veus de Politkovskaia i d’Estemirova a punt d’assenyalar un monstre parasitant la carcassa d’algú que aparenta ser home (en minúscula).
IL.LUSTRACIÓ: Cendres d'Evard Munch