dimecres, 25 de gener del 2012

L'ÚLTIM VIATGE DE THEO ANGELOPOULOS

Ha mort Theo Angelopoulos. Ho llegeixo al Twitter i m'ho confirma internet. No ha sobreviscut a l'atropellament mortal d'una motocicleta, als afores d'Atenes, on el realitzador grec localitzava exteriors per a una nova pel.lícula. El cineasta del viatge, que havia fet del cinema una finestra oberta a la contemplació, ha estat embestit per un mitjà de transport: macabra ironia per un director que sempre havia fet de la serietat i la reflexió el seu material bàsic.
És curiós que fa dies hagués penjat un post sobre Alexandre el Gran, i que ara evoqui el director d'O Megalexandrós (1980), reflexió cinematogràfica sobre el militarisme a Grècia a partir del rei macedoni. Angelopoulos va saber pensar el present rellegint el passat. I va fer-ho utlitzant la poètica com a principi estètic i la literatura com a referent inel.ludible. Amb El viatge dels comediants (1975), va prendre l'Orestíada esquiliana com a punt de partença per condemnar la dictadura militar grega. I, no cal dir-ho, a La mirada d'Ulisses (1995), l'Odissea homèrica va esdevenir la clau de lectura de la fratricida Guerra dels Balcans, convertint Sarajevo en una Ítaca post-postmoderna, on A. buscava els rotlles de la primera mirada.
Enrere queden moltes altres mirades, les d'un cineasta inconformista, tan exigent en el seu mètode de treball com amb l'espectador, a qui no sempre li ho posava fàcil per la densitat i la lentitud dels seus treballs. En temps de rapidesa, d'activitats trepidants i de relacions personals amb data de caducitat, com els electrodomèstics amb obsolescència programada, Angelopoulos demanava mirar el transcendent a partir d'aturar l'instant, com un Faust contemporani sense deixar enrere l'esperit d'Odisseu. Viatjar sense tenir emplaçament on plantar arrels va ser la preocupació constant d'un dels cineastes que podem col.locar al costat d'un Dreyer o d'un Tarkovski. Ha emprès el seu darrer viatge. I, com sempre en aquests casos, ho ha fet massa aviat.
IL.LUSTRACIÓ: Fotograma de La mirada d'Ulisses (1995)

3 comentaris:

Lourdes ha dit...

Precioso homenaje a un gran creador; mejor prosa. Gracias por compartirlo.
Besos
Lourdes

Cristins ha dit...

És un plaer llegir-te. Gràcies per "RE"-conectar-me amb un món que m'apassiona i que ara, com ja saps, tinc una mica abandonat a la cuneta... Però tornarem a agafar pista, ben aviat...
Petons!
Cris

Anònim ha dit...

M'ha entristit la notícia de l'Angelopoulos... i et dec estar-ne informat, gràcies a tu ho he sabut. Merci.
Sense que sigui, com tu, un fan de l'Angelopoulos, crec que saps que sóc un admirador d'una pel·lícula seva que per mi és molt especial: "L'eternitat i un dia". Vaig anar al cine unes quantes vegades a veure-la quan la van estrenar, vaig repetir! Així com respecto molt "La mirada d'Ulisses" o "Elene" però em van deixar més fred, "L'eternitat i un dia" em va emocionar, em va arribar a l'ànima i encara em commou quan la recordo. Aquest film és poesia pura, humanitat exquisida, bellesa commovedora.
Preciós l'homenatge que li has dedicat al teu blog. Sintonitzo plenament amb totes les paraules que li dediques. Llàstima que no esmentis "L'eternitat i un dia", un dels meus films preferits de la meva tria cinèfila de tots els temps. Suposo que no el tens en menys a "La mirada d'Ulisses", per exemple.