EL COS DESTRUÏT

El cos és sagrat. I pot ser una porta oberta a la festa, però també a l'infern i a les seves infàmies en una mena d'acció ritualitzada que pot acabar sent letal. Shame és una pel.lícula que parla d'un cos sense ànima, el de Brandon, un addicte al sexe magistralment interpretat per Michael Fassbender en la tercera pel.lícula del britànic Steve McQueen (Londres, 1969)

Shame és una pel.lícula que despulla i que et fa sentir nu. Allunyada dels paràmetres de l'erotisme o de la pornografia, no deixa de mostrar obertament els cossos a punt per a aquella sacralització: el pla inicial mostra un Brandon jacent, púdicament cobert per un llençol que amaga una mà que viatja a les regions genitals, a punt per iniciar una aventura que culmina, cap al final, amb el trio amb dues prostitutes. És en aquell pla terrible, acompanyat pels tristos compassos de Harry Escott, quan entenem que McQueen parla de la soledat de l'individu ofegat en el marasme de la ciutat contemporània, que aliena uns individus refugiats en el sexe compulsiu i en la música de J.S. Bach. Brandon ho ha entès una estona abans, quan escolta Sissy, la seva germana, cantant en un club novaiorquès una magistral i lentíssima versió de "New York, New York" res a veure amb el glamour desenfadat d'un Frank Sinatra o d'una Liza Minnelli.
Pudorosa en la seva nuesa, bruta en la seva netedat, impúdica en la seva contundència, Shame és una obra mestra del cinema contemporani. Ningú no se l'hauria de perdre, tot i ser una pel.lícula que fa mal. Perquè parla del cos, dels seus tresors i de la seva inmundícia. Als cinemes Verdi, si us plau, i sempre en V.O.
IL.LUSTRACIÓ: Fotograma de Shame (Steve McQueen, 2011)