Tot i no ser creient, m'agraden les ritualitzacions i les litúrgies que tenen a veure amb el meu jo cultural. I, malgrat haver estat educat en un context catòlic, sento el luteranisme com un cosí-germà, sobretot gràcies al cinema dels "meus" Bergman i Dreyer i, és clar, a la música de Johann Sebastian Bach. Per això, cada any ritualitzo aquests dies de Setmana Santa amb l'audició de la Passió segons sant Mateu del músic d'Eisenach. Enguany, tocava fer-ho un cop més al Palau de la Música Catalana amb un dels millors directors de l'obra com és Philippe Herreweghe, davant del Collegium Vocale de Gant. Una versió ascètica, austera, de contenció dramàtica latent, com escau a la tradició protestant; impecablement llegida, tocada i cantada, i amb el millor Evangelista del moment, un pletòric Marc Padmore.A aquest blog no destino cap espai a la crítica musical, i per tant m'abstindré d'escriure la valoració que he fet en un altre context. Tan sols volia incidir en la importància d'aquella ritualització, a la que podria haver contribuït la imaginativa performance videoartística de Bill Viola en un altre context -i sense la maleducada resposta d'un sector de públic-, a punt de començar la primera o segona part de l'obra de Bach interpretada ahir al Palau i abans d'ahir a L'Atlàntida de Vic.
Molt més que una obra sacra o directament religiosa, la Passió segons sant Mateu és el relat d'un drama humà i que pot ser el de qualsevol ésser proper o llunyà que desvetlli en nosaltres un mínim de pietat o de compassió: Bach escriu les millors tres hores de música que podríem dedicar a algú proper a la mort i conscient de la seva fi imminent. És clar que també intervé la confessió i la fe sincera que el cantor de Sant Tomàs de Leipzig professava de manera insubornable, i que va saber plasmar en aquest moment crucial de la història musical d'Occident.
IL.LUSTRACIÓ: Emergence. Bill Viola.
