dilluns, 26 d’octubre del 2009

KARADZIC I EL TEMPS

Radovan Karadzic demana temps. El mateix que no va concedir a les víctimes a les que, entre 1992 i 1995, va arrabassar la vida. Avui, Srebrenica equival al mateix horror d’Auschwitz o la Sibèria. Milosevic, Mladic (pendent de captura) i Karadzic pertanyen a la mateixa infracategoria que Hitler o Stalin en matèria de massacre i genocidi. Tornar mal per mal mai. Però sí posar les coses al seu lloc. Karadzic mereix un judici just, però està clar que la justícia no pot encegar-se en una defensa davant de fets consumats com el setge de Sarajevo durant més de 40 mesos o la “matança de Srebrenica” a Potocari, on l’onze de juliol de 1995 es va cometre una de les massacres que pitjor exemplifiquen el com i el perquè de la condició humana, tan limitada.

Veure Karadzic com un perturbat mental o com un monstre és rebaixar-ne la responsabilitat. Al contrari, tant ell com Mladic o Milosevic personifiquen el fanatisme cec però conscient, la maldat mateixa en el context d’un dels pitjors desastres de finals de segle XX com van ser els conflictes als Balcans en general i la guerra a l’antiga Iugoslàvia en particular.

El Tribunal Internacional de L’Haia no pot ni ha de badar. Milosevic va morir abans de ser sentenciat. Mladic continua amagat en un lloc que dubto que sigui tan desconegut com diuen. I Karadzic mereix el càstig pels crims comesos. Crim i càstig, en definitiva, en la mesura d’un temps que ha de marcar i consensuar un tribunal, mai un assassí.

IL.LUSTRACIÓ: Goradze (Joe Sacco)

divendres, 23 d’octubre del 2009

EL NOBEL A OBAMA

Quatre ratlles sobre la concessió del Nobel de la Pau a Barack Obama. D’haver escrit quelcom al respecte quan va sortir la notícia a la premsa, hauria pogut caure en la demagògia de recordar que Obama presideix un país d’estats federats, en alguns dels quals s’aplica la pena de mort; o de fer memòria d’altres Nobel de la pau que fan caure la cara de vergonya, com ara Kissinger, Begin o Arafat; o de fer el llistat d’homes i dones molt més mereixedors del premi, a l’estil de Pau Casals, Gandhi, Vicenç Ferrer o Elisabeth Eidenbenz.

Em centraré, ni que sigui breument, en la precipitació d’un premi concedit, penso, sense reflexionar. Potser hi ha pressa en reconèixer Obama com l’esperança “blanca” (valgui la ironia) en un món sense la unilateralitat dels Bush; com una mà que s’estén a un món hostil. Però Obama encara ha de demostrar el què i com val. De moment, sembla anar per bon camí, tot i que el darrer atemptat a l’Iran, confús i d’autoria incerta, fa témer el pitjor i apunta a una mena de terrorisme d’estat al més pur estil de la CIA.

Ara, caldrà esperar i veure la successió dels fets en matèria internacional. De moment, és bo no ser ingenu i no deixar-se dur per l’entusiasme. S’haurà de deixar temps a Obama observant-lo de la vora, però no es premia ningú per alguna cosa que (encara) no ha fet, per molt que ho hagi promès i per molt que n’endevinem les bones intencions.

Il.LUSTRACIÓ: La ronde (Pablo Picasso)