dilluns, 26 de juliol del 2010

BARCELÓ A BARCELONA

L’exposició al Caixafòrum sobre Miquel Barceló és el complement just i continuista de l’altra exposició dedicada al pintor mallorquí, i que es pot veure al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Aquesta explica la formació i presa de consciència artística, mentre que la de Caixafòrum, més extensa, col.loca Barceló al punt de partença de la seva consolidació, a partir de la Documenta de Kassel (1982).

M’interessa, de fa molts anys, el pintor de Felanitx per la seva capacitat d’interrelacionar la idea amb la matèria i de plasmar-ho en teles suggerents, dinàmiques, agressives, líriques, sorprenents. Equilibri esperit-matèria, que servia per definir l’art clàssic segons Hegel: Barceló és un clàssic, però? Vejam, els grumolls de pasta pictòrica s’entossudeixen a romandre a la tela, desafiant la tradició però sense renunciar-hi, com si Barceló no volgués bandejar la concreció i el reconeixement de les formes. No és una pintura il.lusionista (o il.lusòria), però sí altament suggerent per la invitació a anar endevinant, aquí i allà, el que a primera vista pot semblar un caos sense rumb i sense sentit.

IL.LUSTRACIÓ: La solitud organitzativa (Miquel Barceló)

diumenge, 11 de juliol del 2010

EMMAGATZEMAR LA MORT

Podria començar parlant de la manifestació d’ahir, en què molts vam demanar ser lliures per decidir com i què volem ser. Però la data d’avui és rellevant per recordar un dels darrers signes de barbàrie europea, com si després de la descoberta dels camps d’extermini nazis no haguéssim après la lliçó: la fàbrica de Potocari és testimoni de la matança de Srebrenica, perpetrada a 8000 bosnis musulmans per una Sèrbia que no tan sols no ha demanat perdó, sinó que esresisteix a lliurar Mladic a la justícia internacional i a sobre –són imatges d’avui a la televisió- abraça l’esposa de Karadzic.

Les imatges de l’enterrament de les restes de cadàvers identificats tenen la càrrega pròpia de situacions com aquestes i que remeten als episodis més obscurs de la nostra història. Però el que m’inquieta més de tot plegat és el tractament “industrial” a què són sotmeses les despulles dels bosnis massacrats. Identificades les restes, es col.loquen en bosses de plàstic i són literalment emmagatzemades a les caixes que, tal dia com avui, són enterrades a les tombes disposades per a l’ocasió. Consola, en tot cas, pensar que poc a poc els familiars de les víctimes poden enterrar els seus morts. Tanmateix, cap d’elles no reposarà en pau fins que no s’identifiquin tots els cossos i fins que els culpalbles no paguin com cal la seva criminalitat.

Il.LUSTRACIÓ: Ajax i Cassandra. Terracotta (390-360 a.C.)

dimarts, 6 de juliol del 2010

AVUI FA 25 ANYS

Avui és 6 de juliol. Fa exactament 25 anys jo en tenia 15, a punt de fer-ne 16. Tal dia com avui recordo que era de colònies a un poble d'Osona. A Barcelona, Lluís Llach omplia el Camp Nou. Maremar, que havia sortit recentment, era el darrer àlbum per al segell Ariola abans del concepte electrònic del disc Astres que sortiria al cap d'un parell d'anys.
Aquell concert fa ser un plebiscit. Jo no vaig poder-hi anar perquè era amb els meus amics a la casa de colònies de Santa Maria de Corcó. Vam enyorar no anar al Camp Nou i vam suplir-ho castigant les nostres guitarres a cops d'acords mal esgarrapats. Érem xiruquers, dúiem "macuto" i crèiem que crèiem en un Déu que crèiem d'esquerres.
Avui, sé que Déu no és ni de dretes ni d'esquerres, senzillament perquè crec que no hi crec. Però voldria seguint creure en un país, per bé que la consciència crítica sembli callada pel pes d'una política esdevinguda burocràcia. 25 anys després d'aquell concert al Camp Nou, enyoro en Llach, en Raimon, l'Ovidi Montllor, en Pau Riba o en Quico Pi de la Serra. Intento endevinar què pensarien (l'Ovidi se'n deu fotre des de vés a saber on) en aquests dies en què la voluntat d'un poble ha quedat com aquell "julivert meu" de què parla la cançó popular. No sé si aniran a la manifestació de dissabte i, d'anar-hi, seran un més en la massa anònima. Potser per això, per aquest anonimat a què hem rellegat aquelles veus crítiques, els trobo a faltar. Ja no me'n recordo de tocar la guitarra, però segueixo necessitant que algú canti, amb veu de cop de puny, "No és això, companys, no és això". O, millor: "Diguem no".
Il.LUSTRACIÓ: Vol d'ocell. Joan Miró