dimarts, 17 de gener del 2012

MIRÓ I LA FUNCIÓ SOCIAL

Els records s'acumulaven i es presentaven com un filtre de llàgrimes resseques entre els ulls del visitant i les teles exposades. No era amb aquelles condicions que havia d'assistir a L'escala de l'evasió, l'exposició antològica sobre Joan Miró ubicada a la Fundació que du el nom del pintor i que el juny havia vist anunciada a la Tate Modern londinenca. Però ben aviat l'encís dels quadres va guanyar pes a la tristor, i la força i la màgia de l'artista barceloní van donar pas a un estat hipnòtic, el que aconsegueix determinada experiència estètica quan és sincera i enriquidora. Màxima intensitat amb els mínims mitjans per a una obra indiscutible, coherent en la seva diacronia, inapel.lable en el seu compromís ètic i en la seva funció social: “Entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil, sinó quelcom que faci servei als homes”, escrivia Miró.
La puresa del color buscat fins a la seva essència; l’amabilitat del traç; la profunditat de la idea i la depuració sintètica, gairebé minimalista, del conjunt defineixen l’obra d’un dels grans artistes del segle XX. I l’exposició –que al final deixa esgotat per la quantitat d'obra exposada- li fa plena justícia. Fins al 18 de març a la Fundació Miró de Barcelona.
IL.LUSTRACIÓ: Bleu II de Joan Miró

5 comentaris:

Ll. ha dit...

Gràcies per fer-me cas. Aquest blog val molt la pena. I aquest post ho confirma. Molt més lliure i sense el registre del teu blog d'òpera (impecable, però d'un terreny en què no entenc), aquest bloc "bitelletesc" és molt estimulant. Posts breus, sintètics, ben pensats i molt, molt ben escrits. És bonic llegir-te.

Ll. ha dit...

Afegeixo: és bonic llegir-te però encara és millor estimar-te!

Francesc ha dit...

Però quin text tan preciós!!! Sabia que eres un paio amb molta sensibiliat però això és una petita obra d'art!
Gràcies
F.

Mònica ha dit...

Ben dit, Jaume!

Anònim ha dit...

Crec que un petit comentari vol dir que lleigeixen els teus blogs. Saber que hi han seguidors fidels sempre és estimulant, no?
Mae