Ha mort Theo Angelopoulos. Ho llegeixo al Twitter i m'ho confirma internet. No ha sobreviscut a l'atropellament mortal d'una motocicleta, als afores d'Atenes, on el realitzador grec localitzava exteriors per a una nova pel.lícula. El cineasta del viatge, que havia fet del cinema una finestra oberta a la contemplació, ha estat embestit per un mitjà de transport: macabra ironia per un director que sempre havia fet de la serietat i la reflexió el seu material bàsic.
És curiós que fa dies hagués penjat un post sobre Alexandre el Gran, i que ara evoqui el director d'O Megalexandrós (1980), reflexió cinematogràfica sobre el militarisme a Grècia a partir del rei macedoni. Angelopoulos va saber pensar el present rellegint el passat. I va fer-ho utlitzant la poètica com a principi estètic i la literatura com a referent inel.ludible. Amb El viatge dels 
comediants (1975), va prendre l'Orestíada esquiliana com a punt de partença per condemnar la dictadura militar grega. I, no cal dir-ho, a La mirada d'Ulisses (1995), l'Odissea homèrica va esdevenir la clau de lectura de la fratricida Guerra dels Balcans, convertint Sarajevo en una Ítaca post-postmoderna, on A. buscava els rotlles de la primera mirada.
comediants (1975), va prendre l'Orestíada esquiliana com a punt de partença per condemnar la dictadura militar grega. I, no cal dir-ho, a La mirada d'Ulisses (1995), l'Odissea homèrica va esdevenir la clau de lectura de la fratricida Guerra dels Balcans, convertint Sarajevo en una Ítaca post-postmoderna, on A. buscava els rotlles de la primera mirada.Enrere queden moltes altres mirades, les d'un cineasta inconformista, tan exigent en el seu mètode de treball com amb l'espectador, a qui no sempre li ho posava fàcil per la densitat i la lentitud dels seus treballs. En temps de rapidesa, d'activitats trepidants i de relacions personals amb data de caducitat, com els electrodomèstics amb obsolescència programada, Angelopoulos demanava mirar el transcendent a partir d'aturar l'instant, com un Faust contemporani sense deixar enrere l'esperit d'Odisseu. Viatjar sense tenir emplaçament on plantar arrels va ser la preocupació constant d'un dels cineastes que podem col.locar al costat d'un Dreyer o d'un Tarkovski. Ha emprès el seu darrer viatge. I, com sempre en aquests casos, ho ha fet massa aviat.
IL.LUSTRACIÓ: Fotograma de La mirada d'Ulisses (1995)
IL.LUSTRACIÓ: Fotograma de La mirada d'Ulisses (1995)
