tag:blogger.com,1999:blog-59990843551199481022024-03-13T18:52:25.951+01:00El bitlletUna mirada a l'actualitatJaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.comBlogger57125tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-34273748878238490572012-05-19T01:14:00.001+02:002012-05-19T01:17:26.404+02:00MOR FISCHER-DIESKAU<div style="text-align: justify;">
Enmig d'un dinar entranyable, el meu company <span style="color: blue;">Albert Torrens</span>, de Catalunya Música, m'envia un SMS: "Ha mort <span style="color: blue;">Dietrich Fischer-Dieskau</span>". La notícia m'arriba en un moment dolç, encara que durant tota la tarda em martelleja el remordiment en no poder canviar <i style="color: red;">Una tarda a l'òpera</i>, ja enregistrat, per a l'edició de diumenge. De fet, el baríton alemany era molt més que un cantant d'òpera: era un senyor del cant, un intel.lectual de la música. Però, evidentment, l'òpera va ser una part fonamental de la seva trajectòria artística, i la setmana que ve rebrà l'homenatge merescut en el programa en qüestió.</div>
<div style="text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhPZULQ8En93b3i-NbRwUslskxmNj5VsOheXXfthGVHMIerE2sJw3JMBCYCXPN-8ouANGNELwMU_V89ZBG7vO61PpBS9RoA8X0wwuwoimYUnSNjK1lWId3t06MZSMv141K8SN2RExB25mYZ/s1600/friedrich.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhPZULQ8En93b3i-NbRwUslskxmNj5VsOheXXfthGVHMIerE2sJw3JMBCYCXPN-8ouANGNELwMU_V89ZBG7vO61PpBS9RoA8X0wwuwoimYUnSNjK1lWId3t06MZSMv141K8SN2RExB25mYZ/s320/friedrich.jpg" width="251" /></a>Efectivament, <span style="color: blue;">Fischer-Dieskau</span> era molt més que un cantant. Artista complet, va fer del rigor i del compromís les seves màximes. El seu era un timbre peculiar, perfectament reconeixible, que podria agradar o no, però indubtablement el seu pas pel món del cant deixa una petjada inesborrable i no pocs deixebles. A la nit, tard, arribo a casa i faig el meu particular homenatge a l'artista desaparegut: projecció en DVD del segon acte del <i style="color: red;">Don Giovanni</i> dirigit per <span style="color: blue;">Fricsay</span> a la Deutsche Oper de Berlin (1961) i tres lieder de la mítica gravació del <i style="color: red;">Winterreise</i> de <span style="color: blue;">Schubert</span> (1955) amb la saviesa pianística de Gerald Moore com a complement perfecte a la manera de cantar de <span style="color: blue;">Dietrich Fischer-Dieskau</span>: "Gute Nacht", "Der Lindenbaum" i "Der Leiermann". I encara apuro una mica amb unes escenes del <i><span style="color: red;">Lear</span></i> de <span style="color: blue;">Reimann</span> gravades a Munic el 1979 amb la presència de la quarta esposa del baríton alemany, la soprano <span style="color: blue;">Julia Varady</span>. </div>
<div style="text-align: justify;">
Dubtava si penjar aquest post al <a href="http://dietarioperistic.blogspot.com/">Dietari Operístic</a>. Hauria estat reduir <span style="color: blue;">Fischer-Dieskau</span> a un cantant d'òpera quan ell era, com deia, molt més que això. Per a mi, ha estat un company de viatge, no tan sols d'hivern. Des dels onze anys, m'acompanya aquesta veu de timbre i color característics, una de les que vaig saber reconèixer a l'instant, juntament amb la de <span style="color: blue;">Maria Callas</span> o <span style="color: blue;">Elisabeth Schwarzkopf</span>. El baríton berlinès, mort deu dies abans de fer 87 anys, pertanyia a aquella generació mítica de grans de la lírica. Va ser un model a seguir, tot i que la seva personalitat i la seva figura són irrepetibles.</div>
<div style="text-align: justify;">
Artista exigent, mestre intransigent amb la mediocritat, va saber combinar el gran repertori amb obres del seu temps: de <span style="color: blue;">Bach</span> a <span style="color: blue;">Reimann</span>, passant per <span style="color: blue;">Mozart</span>, <span style="color: blue;">Schubert</span>, <span style="color: blue;">Verdi</span>, <span style="color: blue;">Wagner</span>, <span style="color: blue;">Pfitzner</span> o <span style="color: blue;">Hindemith</span>, <span style="color: blue;">Dietrich Fischer-Dieskau </span>deixa un llegat inabastable, afortunadament prolífic en disc i en gravacions audiovisuals, que en perpetuen la memòria. Òpera, oratori i lied van ser els dominis en què va regnar i en què va deixar una imprompta que marca un abans i un després en la història del cant.</div>
<div style="text-align: justify;">
A banda de les gravacions, cal rellegir dues obres fonamentals d'aquest gran home de la música: el volum sobre els lieder de <span style="color: blue;">Schubert</span> (Alianza) i l'assaig que al castellà va editar Turner amb el títol de <i style="color: red;">Hablan los sonidos, suenan las palabras</i> (Turner), fonamentals per completar el perfil d'un dels grans artistes del segle XX que ens ha deixat amb una edat provecta però, com sol passar amb els grans homes, massa aviat. </div>
<div style="color: orange; text-align: justify;">
IL.LUSTRACIÓ: <i>Caminant sobre un mar de núvols</i>, de Caspar David Friedrich</div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-11027700631240505612012-04-29T19:04:00.001+02:002012-04-29T19:04:11.651+02:00GUARDIOLA, PEP<div style="text-align: justify;">
No, no m'agrada el futbol i no he estat mai un seguidor del Barça. Sense viure-ho sentimentalment, sí que sento l'equip com a quelcom substancial a la meva ciutat i al meu país. I m'he alegrat dels seus èxits, especialment els darrers anys. Fins i tot escolto (o sento) ocasionalment les transmissions d'en <span style="color: blue;">Puyal</span> per Catalunya Ràdio mentre feinejo per la cuina alguns vespres o alguns diumenges a la tarda, quan cuino per a la setmana que comença. I he anat al Camp Nou en comptadíssimes ocasions quan algú m'hi ha convidat. Tot plegat, però, ni em fa aficionat al futbol ni seguidor del Barça, com es pot comprovar.</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhn-moDi-kxvsj7MrAHQGPFrj6KDpIJ02SAq086S754_FYA0ExLoHbcXTylEU6z4lPpaz1KYwEthJXQ7GhJoUixIc4yKtrOXZasobWHYE-VpaMYrUo3-TsUFqAejB3MdGe9EUO0CAJkwiwE/s1600/sardana.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhn-moDi-kxvsj7MrAHQGPFrj6KDpIJ02SAq086S754_FYA0ExLoHbcXTylEU6z4lPpaz1KYwEthJXQ7GhJoUixIc4yKtrOXZasobWHYE-VpaMYrUo3-TsUFqAejB3MdGe9EUO0CAJkwiwE/s1600/sardana.jpg" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
Però el cas de <span style="color: blue;">Pep Guardiola</span> és a part. Perquè transcendeix l'esport com a activitat lúdico-festiva. L'entrenador de Sampedor personifica un fenomen que es dóna poques vegades en un context social i cultural determinat. <span style="color: blue;">Guardiola</span> aplega en un sol individu voluntat de fer la feina ben feta, passió i capacitat per comunicar-ho als qui té al seu costat. Amb exigència i amb rigor, però sense renunciar a la passió pel que fa, <span style="color: blue;">Guardiola</span> ha sabut crear un sentiment de pertinença i un sentit de joc entès com a treball col.lectiu. I també ha estat capaç d'atenuar els egos propis d'onze mascles xutant una pilota, sense renunciar als millors. I és que aquests darrers anys, el terreny de joc ha estat un exhibidor de mestres absoluts en això de tenir una esfèrica entre les cames. Els millors per al millor i per a una afició de les millors del món. D'això ens en podem sentir ben orgullosos.</div>
<div style="text-align: justify;">
Sé que amb aquest post no dic res de nou al que aquests dies han reflectit els papers, les ràdios i les televisions. Però m'ha vingut de gust dir-hi la meva, especialment tenint en compte que aquest és un àmbit en què sóc del tot profà. I potser també perquè sospito que el Barça és de les poques coses que anaven bé en aquest país i que fomentaven la poca il.lusió que ens queda davant de contextos de crisi que van més enllà de circumstàncies purament econòmiques. La pregunta, doncs, s'obre a la incertesa, tant en el terreny de joc com fora. Alerta, doncs, amb el component opiaci que té el futbol com a manifestació innòcua per a les catarsis col.lectives. Perquè l'esport no fa més que ser un succedani, un placebo que resulta inútil més enllà del que es cou sobre la gespa d'un estadi. Perquè... i ara, què? </div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="color: #cc0000;">IL.LUSTRACIÓ: <i>Sardana</i>. Pablo Picasso</span></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-32363390301801277852012-04-10T22:16:00.008+02:002012-04-10T22:35:23.534+02:00CÀNONS<div style="text-align: justify;"><span style="font-family:georgia;color:black;">Al final de la impagable <span style="font-style: italic; color: rgb(255, 0, 0);">Manhattan</span>, Isaac (el personatge que interpreta <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Woody Allen</span>) s’estira al sofà i es pregunta per què la vida mereix ser viscuda. I n’enumera alguns dels motius: “Groucho Marx i Willie Mays; i el segon moviment de la Simfonia Júpiter; i la gravació de <i>Potatohead blues</i> per Louis Armstrong; i les pel.lícules sueques; i <i>L’educació sentimental</i> d</span><a style="font-family: georgia;" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhRxwQVtQvIwW-qAshQq1KGSf2Lbyxkcn_ZcMaJ0HjYIdQT9TiCQigaJNuLg-ylA45Tssy7-UzgY02kGrXaTzYtAS771v79G233G9rwMIbMDMLJtOim0Lu_mmi2dglBf5_Wyei1YI8JUpA9/s1600/manhattan.gif"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 232px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhRxwQVtQvIwW-qAshQq1KGSf2Lbyxkcn_ZcMaJ0HjYIdQT9TiCQigaJNuLg-ylA45Tssy7-UzgY02kGrXaTzYtAS771v79G233G9rwMIbMDMLJtOim0Lu_mmi2dglBf5_Wyei1YI8JUpA9/s320/manhattan.gif" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5729871119602990274" border="0" /></a><span style="font-family:georgia;color:black;">e Flaubert; i Marlon Brando, Frank Sinatra, les esplèndides pomes i peres de Cézanne, els crancs de Sam Wo, i el rostre de Tracy”. <span style="mso-spacerun:yes"> </span>Aquesta declaració de principis, del tot canònica, és una invitació a la vida, perquè en evocar el rostre de Tracy (l’amant adolescent) Isaac s’atura, s’alça i surt per encalçar la jove que es disposa a viatjar a Europa.</span><span style="font-family:georgia;color:black;"><br />He pensat sovint en aquesta escena. I he intentat, jo també, fer la llista dels motius pels quals val la pena viure. Alguns es repeteixen constantment, mentre que d'altres canvien en funció de la mutabilitat del temps, de la vida i de les seves circumstàncies. El problema, és clar, rau en el concepte de cànon, tan variable i al mateix temps tan necessari, com una mena d'inventari que elaborem en el nostre dia a dia: avui és això el que ens convé i desitgem, demà serà una altra cosa... Tot plegat ens converteix en individus assedegats de referents però, al mateix temps, víctimes d'una perenne insatisfacció.</span><span style="font-family:georgia;color:black;"><br />El personatge que encarna <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Woody Allen</span> en la pràctica totalitat de la seva filmografia és el d'un etern insatisfet a la recerca d'una utopia, d'un ideal impossible; però també el d'un narcisista compulsiu, permanentment instal.lat en l'adolescència del voler-ho tot i voler-ho ara, per quedar-se, al final sense res. Quantes vegades tenim el rostre de Tracy a tocar i no hi donem valor! Quants cops perseguim l'ideal projectat en base a estructures mentals complexes, sense fixar-nos que tenim al costat la senzillesa del gest pur i espontani, la rialla gratuïta, de qui tan sols hi és pel plaer de ser-hi! Que fàcil és construir-se quimeres i que difícil és constatar que hi hem de renunciar, sobretot quan ens adonem que aleshores ja no tenim ni tan sols el rostre de Tracy, per tornar-li el somriure que ens havia regalat!</span><span style="color:black;"><span style="font-family:georgia;"><span style="color: rgb(51, 102, 255); font-family:georgia;" ><br />IL.LUSTRACIÓ: <span style="font-style: italic;">Manhattan</span> (Woody Allen, 1979)</span><br /></span></span></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-11100094441060534942012-04-05T09:30:00.004+02:002012-04-10T22:28:16.154+02:00DIES DE PASSIÓ<div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEix2VOiaDUjylAbP1mDx5QyhUBkxIaD6bwsAx2ZlQwCDu03lJ4MNcc8RuIlYiicVQHprLrPnY40GtUD7UvoE3wMCT_33GzSMdKUgwISfYlj2Tizww5mgUeyjsUKmXiV78h1xdSNdpm7qs5Z/s1600/billviola.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 198px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEix2VOiaDUjylAbP1mDx5QyhUBkxIaD6bwsAx2ZlQwCDu03lJ4MNcc8RuIlYiicVQHprLrPnY40GtUD7UvoE3wMCT_33GzSMdKUgwISfYlj2Tizww5mgUeyjsUKmXiV78h1xdSNdpm7qs5Z/s320/billviola.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5727820576632687314" border="0" /></a>Tot i no ser creient, m'agraden les ritualitzacions i les litúrgies que tenen a veure amb el meu jo cultural. I, malgrat haver estat educat en un context catòlic, sento el luteranisme com un cosí-germà, sobretot gràcies al cinema dels "meus" <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Bergman</span> i <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Dreyer</span> i, és clar, a la música de <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Johann Sebastian Bach</span>. Per això, cada any ritualitzo aquests dies de Setmana Santa amb l'audició de la <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">Passió segons sant Mateu</span> del músic d'Eisenach. Enguany, tocava fer-ho un cop més al Palau de la Música Catalana amb un dels millors directors de l'obra com és <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Philippe Herreweghe</span>, davant del Collegium Vocale de Gant. Una versió ascètica, austera, de contenció dramàtica latent, com escau a la tradició protestant; impecablement llegida, tocada i cantada, i amb el millor Evangelista del moment, un pletòric <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Marc Padmore</span>.<br /></div><div style="text-align: justify;">A aquest blog no destino cap espai a la crítica musical, i per tant m'abstindré d'escriure la valoració que he fet en un altre context. Tan sols volia incidir en la importància d'aquella ritualització, a la que podria haver contribuït la imaginativa <span style="font-style: italic;">performance</span> videoartística de <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Bill Viola</span> en un altre context -i sense la maleducada resposta d'un sector de públic-, <span style="color: rgb(51, 102, 255);"></span> a punt de començar la primera o segona part de l'obra de <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Bach</span> interpretada ahir al Palau i abans d'ahir a L'Atlàntida de Vic.<br /></div><div style="text-align: justify;">Molt més que una obra sacra o directament religiosa, la <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">Passió segons sant Mateu</span> és el relat d'un drama humà i que pot ser el de qualsevol ésser proper o llunyà que desvetlli en nosaltres un mínim de pietat o de compassió: <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Bach</span> escriu les millors tres hores de música que podríem dedicar a algú proper a la mort i conscient de la seva fi imminent. És clar que també intervé la confessió i la fe sincera que el cantor de Sant Tomàs de Leipzig professava de manera insubornable, i que va saber plasmar en aquest moment crucial de la història musical d'Occident.<br /></div><span style="color: rgb(51, 51, 255);">IL.LUSTRACIÓ: <span style="font-style: italic;">Emergence</span>. Bill Viola.</span>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-71490919058036255822012-03-31T12:05:00.003+02:002012-03-31T12:26:33.285+02:00PONÇ AL CRÀTER<div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgmDL6fKm3j0ZWCUYhW_pa0AhRQYV3lYd6mIa60o4OWi6VXbhAb3Wvf3-09-HIlQJ9YDehl5bW1StyZ-5aNCCFn6oVTL_51Ons-zBK3ydJBaE84DYYQ1jDnJjlcQAIEiua8n1b57NkijU_g/s1600/quixot.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 243px; height: 320px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgmDL6fKm3j0ZWCUYhW_pa0AhRQYV3lYd6mIa60o4OWi6VXbhAb3Wvf3-09-HIlQJ9YDehl5bW1StyZ-5aNCCFn6oVTL_51Ons-zBK3ydJBaE84DYYQ1jDnJjlcQAIEiua8n1b57NkijU_g/s320/quixot.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5726005231306593970" border="0" /></a>Reconec que no he aprofundit mai en l'obra de <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Joan Ponç </span>(1928-1984), un dels pares del moviment Dau al Set i artista d'avantguarda fonamental per entendre l'imaginari plàstic català durant la nit de la postguerra. La seva obra s'ha passejat per museus i sales d'exposicions de casa nostra i d'arreu, encara que el nom d'aquest artista barceloní no ha estat tan mediàtic com el d'alguns dels seus contemporanis.<br /></div><div style="text-align: justify;">Una cosa que sempre m'ha atret de la seva obra és la barreja entre màgia, psicologisme i referents icònics que estableixen ponts de diàleg entre el surrealisme, els elements esotèrics i fantàstics i la representació de personatges literaris com el Quixot. El bestiari medieval, revisitat i redefinit, dialoga en l'obra de <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Ponç</span> amb rostres i figures seccionats que mostren els mecanismes interns de la complexa ment humana.<br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest matí, tafanejant i badant pel meu barri, he topat amb la sala <a href="http://www.salacrater.com/">Cràter</a>, al carrer dels Àngels nº16, que acull una sèrie de propostes de l'<a href="http://www.joanpons.cat/">Associació Joan Ponç</a>: l'exposició de llibres d'Edicions Poncianes, la de llibres d'artista de Ponç i una antologia de les il.lustracions sobre Don Quixot i Faust. La Laura, molt amable, em guia per l'itinerari i l'imaginari poncià al llarg i ample del nou espai situat al cor del Raval i inaugurat fa un parell de mesos. De debò que val la pena.<br /><span style="color: rgb(51, 102, 255);">IL.LUSTRACIÓ: Aiguafort de la sèrie Don Quixot (Joan Ponç, 1978)</span><br /></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-43141463149109464022012-03-14T00:03:00.003+01:002012-03-14T00:21:20.873+01:00TERESA PÀMIES<div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiOsz8xWWOirs9AWovMycppP5Eow2lCYl4p47C16Uy9SkLJ5bf3ALIwRwTf__ixJYTojTO3IanRGoj5Ats1VQaZnepA6uFqPdahuAdkgKusFhk7hn0w1lePVHybspZIjz59OiJFIpANWWLw/s1600/Dolor+de+Espa%25C3%25B1a+%2528Lam%252C+1938%2529.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 226px; height: 320px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiOsz8xWWOirs9AWovMycppP5Eow2lCYl4p47C16Uy9SkLJ5bf3ALIwRwTf__ixJYTojTO3IanRGoj5Ats1VQaZnepA6uFqPdahuAdkgKusFhk7hn0w1lePVHybspZIjz59OiJFIpANWWLw/s320/Dolor+de+Espa%25C3%25B1a+%2528Lam%252C+1938%2529.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5719524588210729842" border="0" /></a><span style="color: rgb(51, 102, 255);"><span style="color: rgb(0, 0, 0);">Dona, mare, escriptora... tot això i més va ser <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Teresa Pàmies</span> (1919-2012), a qui mentre escric aquestes línies veig a la televisió, en l'entrevista que <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Josep Maria Espinàs</span> va fer-li fa uns anys a TV3. Evidentment, la qualitat de la Pàmies memorialística està fora de dubte, i els seus escrits tenen una vàlua indiscutible per ser un excel.lent testimoni de l'exili forçós després de la Guerra Civil.</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);">Però sempre em va agradar la <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Pàmies</span></span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);">dona, que no deixava mai d'esbossar un somriure als llavis mentre sense pèls a la llengua deixava sentir amb contundència i amb vehemència un pensament insubornablement compromès amb uns valors defensats de manera incontestable. I també m'agradava aquella Teresa veïna del seu barri (l'Esquerra de l'Eixample) que anava diàriament a comprar al Mercat del Ninot, tal i com han mostrat les imatges televisives d'arxiu. Recordo haver-li sentit dir en més d'una ocasió -potser en la mateixa entrevista- que enyorava una Barcelona d'escala més humana; aquella ciutat en què, parafrasejant <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Josep Pla</span>, la gent es desitjava bon dia quan sortia al carrer. Una Barcelona més educada, en definitiva, i que per a <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Pàmies</span> no estava renyida amb la lluita pels valors socials i polítics que ella sempre va defensar. I va saber fer-ho amb una ploma tan esmolada com refinada, tan contundent com reflexiva. La ploma d'una dona sàvia perquè havia llegit, però també perquè sabia triar tomàquets a la parada corresponent del citat mercat barceloní mentre conversava amb la dependenta. Admirable que una dona com <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Teresa Pàmies</span> hagi deixat el llegat que deixa. Un llegat literari i un llegat humà i humanista a la vegada.</span></span><br /></div><span style="color: rgb(51, 102, 255);">IL.LUSTRACIÓ: <span style="font-style: italic;">Dolor de España</span> (Wifredo Lam, 1938)</span>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-83719922276471142232012-03-10T19:10:00.003+01:002012-03-10T19:21:42.379+01:00MONTSALVATGE (1912-2002-2012)<div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjOrXH6KeF93jOR_agjRU5ZXkt8kk2iAijI7uWCzjJdcCTj8KP2q74neoTQwb5pRwqZtjosqnuXgsmIF_x8Kj6yHVnKx082whiYuMuDWfwEcQkRMasMEzP2Cv8zgcirMozg3-B-AtObc-tZ/s1600/montsalvatge.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 242px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjOrXH6KeF93jOR_agjRU5ZXkt8kk2iAijI7uWCzjJdcCTj8KP2q74neoTQwb5pRwqZtjosqnuXgsmIF_x8Kj6yHVnKx082whiYuMuDWfwEcQkRMasMEzP2Cv8zgcirMozg3-B-AtObc-tZ/s320/montsalvatge.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5718334662370454402" border="0" /></a>Aquest país ha estat poc generós amb els seus artistes. O bé ha hagut d'esperar-ne el reconeixement internacional de la vàlua per aplaudir-los internament. Afortunadament, hi ha hagut excepcions. I aquest ha estat el cas de <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Xavier Montsalvatge</span> (1912-2002), gironí que demà diumenge festejaria cent anys.<br /></div><div style="text-align: justify;">L'<a href="http://www.montsalvatge.com/">Associació</a> que du el seu nom s'ha volcat en un seguit d'homenatges que ja han començat a veure alguns resultats, com ara l'exposició del Palau Robert o la pel.lícula <span style="font-style: italic; color: rgb(255, 0, 0);">Mig violí, una butaca i un piano</span> dirigida per <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Jesús Alvira</span> que dijous vèiem a la Filmoteca i que demà diumenge es passarà a TVC (9h.... no hi havia un altre horari disponible?). Un treball audiovisual complet, àgil i de durada adient per fer justícia a un dels músics més complets de casa nostra: compositor i intèrpret, crític i comentarista; des de la música de cambra fins al concert; des del cinema fins l'òpera; de la veu a la gran orquestra... <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Montsalvatge</span> sempre va saber estar en el seu lloc i en el seu temps. Sense amagar la seva fascinació per la música francesa, mai no va fer lletjos als ritmes antillans, al contrapunt de <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Bach </span>o a la música popular catalana. Eclecticisme i unitat, coherència i prudent distància dels excessos d'algunes avantguardes, refinament i ironia són algunes constants que vertebren entre d'altres obres personalíssimes i indispensables com ara les <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">Cinco canciones negras</span>, els <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">Tres divertiments</span> per a piano, el <span style="font-style: italic; color: rgb(255, 0, 0);">Concierto breve</span>, el <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">Cant espiritual</span>, la <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">Sonatina per a Yvette</span> o les òperes <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">El gato con botas</span>, <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">Una voce in off</span> o <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">Babel 46</span>. Per molts anys, Mestre!<br /></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-48944507492170891272012-02-29T09:34:00.004+01:002012-02-29T09:58:17.010+01:00CAPTURAR ELS SOMNIS<div style="text-align: justify;">Dues pel.lícules que competien en això dels Oscar de Hollywood (una cosa que no m'he cregut mai) ens recorden que el cinema no és tan sols una fàbrica, sinó també un giny per capturar els nostres somnis i projectar-los a perpetuïtat: <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">The Artist</span> (<span style="color: rgb(51, 51, 255);">Michel Hazanavicius</span>, 2011) i <span style="font-style: italic; color: rgb(255, 0, 0);">The invention of Hugo Cabret</span> (<span style="color: rgb(51, 51, 255);">Martin Scorsese</span>, 2011). Sorprèn, d'una banda, l'èxit de la pel.lícula francesa: muda, en blanc i negre i amb una història simple i linial, que parla de cinema des del cinema: l'èxit i la caiguda d'un actor que, durant la transició cap al cinema parlat, cau en desgràcia abans, esclar, d'un final feliç. Sorprèn perquè, malgrat la fascinació que exerceix la cinta de <span style="color: rgb(51, 51, 255);">Hazanavicius</span>, la gent no surt dels cinemes a comprar-se les assequibles edicions en DVD de les pel.lícules de <span style="color: rgb(51, 51, 255);">Griffith</span>, <span style="color: rgb(51, 51, 255);">Potter</span>, <span style="color: rgb(51, 51, 255);">Stroheim<span style="color: rgb(0, 0, 0);">,</span> Murnau</span> o <span style="color: rgb(51, 51, 255);">Lang</span> que reflecteixen aquella m<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg36VO3WUNB3TVTwFBdKyQ_96urEbcHBMacMgP1G7MAHfegBnWE9TvclWu0J8lr9XRbUw5jTxcdhqBODwYQfpZMiGn0UWxaPxDAiUb7aenbofde9-i_JPsn1PyGp1GhZPAvGejhOwdFhyLN/s1600/melies.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 240px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg36VO3WUNB3TVTwFBdKyQ_96urEbcHBMacMgP1G7MAHfegBnWE9TvclWu0J8lr9XRbUw5jTxcdhqBODwYQfpZMiGn0UWxaPxDAiUb7aenbofde9-i_JPsn1PyGp1GhZPAvGejhOwdFhyLN/s320/melies.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5714478701529013058" border="0" /></a>anera de fer pel.lícules. Com en el mite de la caverna de Plató, passa amb <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">The Artist</span> el mateix: ens fixem en la sensibilitat immediata, no en la font que ha donat origen a allò que ens captiva. I tanmateix, <span style="font-style: italic; color: rgb(255, 0, 0);">The Artist</span> és una pel.lícula altament recomanable, la projecció d'un somriure que durant dues hores ens recorda que el cinema pot seguir sent un gran espectacle.<br /></div><div style="text-align: justify;">D'altra banda, el mestre <span style="color: rgb(51, 51, 255);">Scorsese</span> recorre a una novel.la de <span style="color: rgb(51, 51, 255);">Brian Selznick</span> per parlar del primer (i potser únic, exceptuant <span style="color: rgb(51, 51, 255);">Orson Welles</span>) prestidigitador de la pantalla: l'entranyable <span style="color: rgb(51, 51, 255);">George Méliès</span>. <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">The invention of Hugo Cabret</span> és un hàbil treball cinematogràfic, un exercici d'estil (com <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">The Artist</span>) que recrea el món de <span style="color: rgb(51, 51, 255);">Méliès</span> amb ulls d'ara. I és que una de les principals virtuts de la pel.ícula és convidar-nos a reflexionar sobre com treballaria avui l'autor de <span style="font-style: italic; color: rgb(51, 51, 255);">Voyage à la lune</span>: pioner com va ser en l'ús de trucatges diversos, de la sincronització musical o del color, avui <span style="color: rgb(51, 51, 255);">Méliès</span> filmaria en 3D i retocaria els fotogrames amb sofisticats programes informàtics. D'entrada, sóc reaci a això de les tres dimensions. Els Cinemes Renoir exhibeixen la cinta de <span style="color: rgb(51, 51, 255);">Scorsese</span> en 2D, i allà vaig córrer a veure-la. Però la mirada entranyable i vagament nostàlgica de <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">The invention of Hugo Cabret</span> no amaga una reflexió molt seriosa sobre el cinema: per molt tecnificat que estigui, mai no ha de renunciar a ser el que <span style="color: rgb(51, 51, 255);">Méliès</span> va voler que fos des del principi, és a dir, el bagul per capturar somnis i il.lusions.<br /><span style="color: rgb(51, 51, 255);">IL.LUSTRACIÓ: Fotograma de </span><span style="font-style: italic; color: rgb(51, 51, 255);">Voyage à la lune</span><span style="color: rgb(51, 51, 255);"> de Georges Méliès</span><br /></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-21615605227998936492012-02-24T12:41:00.006+01:002012-02-24T12:59:00.722+01:00EL COS DESTRUÏT<div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiGlMRoU6W1SvUX9Cv3dMOSBexzj11HQ4VcAf6hC1NEDAEOtLkSKcGbZc19IMfLAUVm_Hd4yFqAAtbdDAUTheKUffShUX68c4vDhrkfbaEKtKzgHu53Me2u_NmSOxL2MBo4H1LR7COtT3ry/s1600/shame.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 245px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiGlMRoU6W1SvUX9Cv3dMOSBexzj11HQ4VcAf6hC1NEDAEOtLkSKcGbZc19IMfLAUVm_Hd4yFqAAtbdDAUTheKUffShUX68c4vDhrkfbaEKtKzgHu53Me2u_NmSOxL2MBo4H1LR7COtT3ry/s320/shame.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5712669687013222514" border="0" /></a>El cos és sagrat. I pot ser una porta oberta a la festa, però també a l'infern i a les seves infàmies en una mena d'acció ritualitzada que pot acabar sent letal. <span style="font-style: italic; color: rgb(51, 51, 255);">Shame</span> és una pel.lícula que parla d'un cos sense ànima, el de Brandon, un addicte al sexe magistralment interpretat per <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Michael Fassbender</span> en la tercera pel.lícula del britànic <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Steve McQueen</span> (Londres, 1969)<br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-style: italic; color: rgb(51, 51, 255);">Shame</span> és una pel.lícula que despulla i que et fa sentir nu. Allunyada dels paràmetres de l'erotisme o de la pornografia, no deixa de mostrar obertament els cossos a punt per a aquella sacralització: el pla inicial mostra un Brandon jacent, púdicament cobert per un llençol que amaga una mà que viatja a les regions genitals, a punt per iniciar una aventura que culmina, cap al final, amb el trio amb dues prostitutes. És en aquell pla terrible, acompanyat pels tristos compassos de <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Harry Escott</span>, quan entenem que <span style="color: rgb(255, 0, 0);">McQueen</span> parla de la soledat de l'individu ofegat en el marasme de la ciutat contemporània, que aliena uns individus refugiats en el sexe compulsiu i en la música de <span style="color: rgb(255, 0, 0);">J.S. Bach</span>. Brandon ho ha entès una estona abans, quan escolta Sissy, la seva germana, cantant en un club novaiorquès una magistral i lentíssima versió de "New York, New York" res a veure amb el glamour desenfadat d'un <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Frank </span><span style="color: rgb(255, 0, 0);">Sinatra</span> o d'una <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Liza Minnelli</span>.<br />Pudorosa en la seva nuesa, bruta en la seva netedat, impúdica en la seva contundència,<span style="color: rgb(51, 102, 255);"> </span><span style="font-style: italic; color: rgb(51, 51, 255);">Shame</span> és una obra mestra del cinema contemporani. Ningú no se l'hauria de perdre, tot i ser una pel.lícula que fa mal. Perquè parla del cos, dels seus tresors i de la seva inmundícia. Als cinemes Verdi, si us plau, i sempre en V.O.<br style="color: rgb(51, 51, 255);"><span style="color: rgb(51, 51, 255);">IL.LUSTRACIÓ: Fotograma de <span style="font-style: italic;">Shame</span> (Steve McQueen, 2011)</span><br /></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-76842339073096597742012-02-14T15:22:00.006+01:002012-02-14T16:18:41.610+01:00SANT VALENTÍ LÍQUID<div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiCj_A8KayQ_r0STQIvdTP0C-12JVnz7gNpPeUl6aNLRotwo3HNT2EvuT2EnFYfiVq6eXEmX7QgaguajPlsCVmHsddEqZAgxkL-qD435E8U3owuAFtz4_IugVSF5ygej7ElgbNqHq_oZF_B/s1600/vermeer.jpg"><span style="font-family:arial;"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5709003434553434338" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 282px; CURSOR: hand; HEIGHT: 320px" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiCj_A8KayQ_r0STQIvdTP0C-12JVnz7gNpPeUl6aNLRotwo3HNT2EvuT2EnFYfiVq6eXEmX7QgaguajPlsCVmHsddEqZAgxkL-qD435E8U3owuAFtz4_IugVSF5ygej7ElgbNqHq_oZF_B/s320/vermeer.jpg" border="0" /></span></a><span style="font-family:arial;">"L'amor em fa fàstic!" fa dir <span style="color:#3366ff;">Mercè Rodoreda</span> a la protagonista d'<span style="color:#ff0000;"><em>Aloma</em></span> al principi de la novel.la. Certament, l'amor pot ser fastigós quan és motiu de comercialització, sigui avui o, en el cas de Catalunya, la diada de Sant Jordi. L'anomenat "dia dels enamorats" és una estupidesa flagrant inventada, com el dia del Pare o de la Mare, per El Corte Inglés.<br />Se m'ha acudit que podria ser avui que compartís la recent lectura d'<span style="color:#ff0000;"><em>Amor líquido</em></span> de l'infal.lible <span style="color:#3366ff;">Zygmunt Bauman</span>. Un volum, com diu el seu subtítol, sobre la fragilitat dels vincles humans en una època en què la comunicació ràpida i instantània converteix també algunes relacions en ràpides i instantànies, amb obsolescència programada, com alguns electrodomèstics, precisament per manca real de comunicació entre les persones que presumiblement s'estimen. </span></div><br /><div align="justify"><span style="font-family:arial;">Per això, en aquests temps allunyats de la visió sòlida i solidificada de la vida, passem de l'amor al desamor sense haver après, de debò, a estimar. I per això no funcionen ni una cosa ni l'altra. Què haurem fet tan malament? </span></div><br /><div align="justify"><span style="font-family:arial;">Diu <span style="color:#3366ff;">Bauman</span> que "l'amor és proper a la transcendència; és tan sols un altre nom de l'impuls creatiu i, per tant, està carregat de riscos, ja que tota creació ignora sempre quin serà el seu producte final". És possible, per tant, que la incapacitat d'estimar estigui en la difícil assumpció de riscos per al futur, en la por al compromís i, per tant, en no voler (o no poder) estimar per sedimentació, sinó per compartimentació. O de voler estimar en base a satisfaccions immediates, quan de vegades aquestes satisfaccions requereixen paciència, crear pòsit i tenir clar que, com diu Bauman, "el camí que ens du a buscar una rosa sense espines està sempre present i és de difícil resistència". </span></div><br /><div align="justify"><span style="font-family:arial;">Tinc la sort de tenir avis. I m'entendreix veure'ls, cada cop que es fiquen a l'ascensor de casa seva, fent-se un petó als llavis amb aquell deix de picardia propi de les primeres vegades: això converteix els meus avis, ancians, en perennement joves. Perquè sempre han volgut una cosa: envellir junts, i fer-ho amb la "humilitat i el coratge" (<span style="color:#3366ff;">Bauman</span>) que implica tot acte d'estimació. Els meus avis s'estimen per sedimentació, és a dir per acumulació de vivències i d'experiències, algunes doloroses i d'altres de ben felices. I amb la sòlida -i no pas líquida- convicció que, malgrat tot, val la pena compartir, estimar i deixar-se estimar. Perquè és quan ens deixem estimar que ens estimem a nosaltres mateixos i quan saciem també la necessitat d'estimar de qui tenim abnegadament al costat.</span></div><br /><div align="justify"><span style="font-family:arial;color:#3366ff;">IL.LUSTRACIÓ: Interior de Vermeer</span></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-89655970484950337002012-02-08T09:53:00.005+01:002012-02-10T18:20:32.449+01:00TÀPIES: DIÀLEG AMB LA MATÈRIA<div style="text-align: justify;"><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhfXw1j1F0ajYpgkgLamundTYspWNsWN5Te4IYNlrY4WaP2BOWt7EhpTH7FNIN4T2retAPGJflc6mwrC9TIhVjzyInp6jD8QK6U-m6qetWdOER8c8vdycclirWtUmMF6_-upl9OSkwxWGVz/s1600/creusobregrisXCVIII.jpg"><img style="float: right; margin: 0pt 0pt 10px 10px; cursor: pointer; width: 320px; height: 258px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhfXw1j1F0ajYpgkgLamundTYspWNsWN5Te4IYNlrY4WaP2BOWt7EhpTH7FNIN4T2retAPGJflc6mwrC9TIhVjzyInp6jD8QK6U-m6qetWdOER8c8vdycclirWtUmMF6_-upl9OSkwxWGVz/s320/creusobregrisXCVIII.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5706690845735524610" border="0" /></a>Potser caigui en els quatre tòpics de sempre -els que es repeteixen aquests dies als papers- per parlar d'<span style="color: rgb(51, 102, 255);">Antoni Tàpies</span>. Voldria, en tot cas, evitar-los. Però no renuncio a evocar el resultat que em produïa l'obra de l'artista recentment desaparegut: em feia sentir petit.<br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="color: rgb(51, 102, 255);">Tàpies</span> tenia la virtut de dialogar amb la matèria i de fer-t'hi implicar. Opinadors, crítics, tertulians, tafaners i torracollons diversos estan dient i publicant que l'obra de<span style="color: rgb(51, 102, 255);"> Tàpies</span> era difícil d'entendre., tot i que per salvar les naus s'omplen la boca amb això de la catalanitat universal.<br />Potser sí que era difícil d'entendre. De fet, i quan feia l'últim curs d'Història de l'Art, la millor lliçó que va impartir-me un professor (ja traspassat) va ser que calia renunciar a entendre l'obra de <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Tàpies</span>. L'home es va quedar tan ample, sense donar-nos alternativa. a una afirmació tan contundent. Anys més tard, vaig arribar a la conclusió que gràcies a l'experiència estètica (sigui la que sigui) un es reconeix en l'obra d'art. Però l'obra que renuncia a la forma mimètica ajuda molt més al (re)coneixement. I és que aquell diàleg amb la matèria que caracteritza les teles de <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Tàpies</span> és el resultat de la recerca de l'essencial. Un essencial que es tradueix en la voluntat de fer de l'objecte quotidià un camí per arribar al transcendent. I és en aquest camí quan un s'empetiteix i com un es (re)coneix.<br /><span style="color: rgb(51, 102, 255);">IL.LUSTRACIÓ: <span style="font-style: italic;">Creu sobre gris XCVIII</span>. Antoni Tàpies. </span><br /></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-59277941283625549812012-01-31T15:25:00.012+01:002012-02-10T18:20:57.907+01:00FESTA PELS ULLS AL CAIXAFÒRUM<div style="text-align: justify;">Fins al 12 de febrer, es pot veure l'exposició dels impressionistes al Caixafòrum. <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Sterli</span><span style="color: rgb(51, 102, 255);">ng</span> i <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Fr</span><span style="color: rgb(51, 102, 255);">ancine Clark</span> van ser uns mecenes nord-americans obsedits amb la pintura francesa de la segona meitat del segle XIX. Començant per Renoir i seguint per <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Sisley</span>, <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Pissarro</span>, <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Degas</span>, <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Monet</span>, <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Manet</span> o l'italià <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Giovanni Boldini</span> entre d'altres, els <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Clark</span> van aplegar un seguit de teles que avui configuren una de les col.leccions privades més<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjg2NfcLLO-Zf3o34lE5Uw-KghH_aOonPXFQKj1Ql__ILM1k2zRofNo_EsOi2rRgBIkz06zvukK5WyXKseSDo3zg96lm5gdJ8iY02vNcMrkrmxgXthb8vHDTztPAqlZE6OGqhOLQJwHaS-C/s1600/renoir.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5703805493732304450" style="FLOAT: right; MARGIN: 0px 0px 10px 10px; WIDTH: 255px; CURSOR: hand; HEIGHT: 320px" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjg2NfcLLO-Zf3o34lE5Uw-KghH_aOonPXFQKj1Ql__ILM1k2zRofNo_EsOi2rRgBIkz06zvukK5WyXKseSDo3zg96lm5gdJ8iY02vNcMrkrmxgXthb8vHDTztPAqlZE6OGqhOLQJwHaS-C/s320/renoir.jpg" border="0" /></a> interessants pel que fa a pintura impressionista.</div><div style="text-align: justify;">Les cues per accedir-hi són llargues i es mantenen des que, a mitjans de novembre, Caixafòrum va inaugurar la mostra. Un punt d'esperança en aquests moments de crisi (i ara no parlo tant de crisi econòmica sinó de crisi de valors), tot i que la mitjana d'edat era de cinquanta en amunt: on són els nostres joves inconformistes? La pintura impressionista va suposar la celebració de la festa per als ulls d'aquells francesos del XIX que, allunyats de l'academicisme del saló, van voler copsar en les seves teles la llibertat que els conferia la "impressió" primera davant dels esclats de llum, de les gradacions cromàtiques o de la pastositat de la boira baixa. Va ser el resultat d'un instint de revolta contra les bases assentades d'una societat que perfilava la seva decadència. Sortint fora i plantant el cavallet "au plein air", <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Monet</span>, <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Manet</span>, <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Sisley</span>, <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Seurat</span>, <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Gauguin</span> o <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Van Gogh </span>van convidar la pintura a respirar. Van ser la nota alternativa a una manera de fer encarcarada i lletraferida. ¿On són ara els alternatius, quan haurien de córrer a fer cua i visitar el Caixafòrum per prendre bona nota? Potser vivim el desencís de la rutina, instal.lats permanentment en la seguretat del que no és arriscat. I tanmateix, els impressionistes segueixen somrient des de les seves teles emmarcades, convidant els nostres ulls a una festa de colors i d'inventiva, de formes i de moviments perpetus.<br /></div><span style="color: rgb(51, 102, 255);">IL.LUSTRACIÓ: <span style="font-style: italic;">Retrat de noia cosint</span>. Auguste Renoir. Col.lecció Sterling i Francine Clark</span><br /><div align="justify"></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-40384843482527546922012-01-25T01:01:00.001+01:002012-02-10T18:21:13.359+01:00L'ÚLTIM VIATGE DE THEO ANGELOPOULOS<div style="text-align: justify;">Ha mort <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Theo Angelopoulos</span>. Ho llegeixo al Twitter i m'ho confirma internet. No ha sobreviscut a l'atropellament mortal d'una motocicleta, als afores d'Atenes, on el realitzador grec localitzava exteriors per a una nova pel.lícula. El cineasta del viatge, que havia fet del cinema una finestra oberta a la contemplació, ha estat embestit per un mitjà de transport: macabra ironia per un director que sempre havia fet de la serietat i la reflexió el seu material bàsic.<br /></div><div style="text-align: justify;">És curiós que fa dies hagués penjat un post sobre <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Alexandre el Gran</span>, i que ara evoqui el director d'<span style="font-style: italic; color: rgb(255, 0, 0);">O Megalexandrós</span> (1980), reflexió cinematogràfica sobre el militarisme a Grècia a partir del rei macedoni. Angelopoulos va saber pensar el present rellegint el passat. I va fer-ho utlitzant la poètica com a principi estètic i la literatura com a referent inel.ludible. Amb <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">El viatge dels </span><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjozFb_Pvw9tihoDR2TrI8g1BW3k-jqGOV5Xy8ZwSkT8mJXUG17j59qCDTxNv91OOiEwdO0bFFJODAY0q9_77oXthsh77m6fpQJC3yQtlPpRfaiz5Ti-ZTaCz2H31u6hWwCvzY5PbSHKk9Y/s1600/mirada_ulises_16.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 182px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjozFb_Pvw9tihoDR2TrI8g1BW3k-jqGOV5Xy8ZwSkT8mJXUG17j59qCDTxNv91OOiEwdO0bFFJODAY0q9_77oXthsh77m6fpQJC3yQtlPpRfaiz5Ti-ZTaCz2H31u6hWwCvzY5PbSHKk9Y/s320/mirada_ulises_16.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5701357682714267826" border="0" /></a><span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">comediants</span> (1975), va prendre l'<span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">Orestíada</span> esquiliana com a punt de partença per condemnar la dictadura militar grega. I, no cal dir-ho, a <span style="font-style: italic; color: rgb(255, 0, 0);">La mirada d'Ulisses</span> (1995), l'<span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">Odissea</span> homèrica va esdevenir la clau de lectura de la fratricida Guerra dels Balcans, convertint Sarajevo en una Ítaca post-postmoderna, on A. buscava els rotlles de la primera mirada.<br /></div><div style="text-align: justify;">Enrere queden moltes altres mirades, les d'un cineasta inconformista, tan exigent en el seu mètode de treball com amb l'espectador, a qui no sempre li ho posava fàcil per la densitat i la lentitud dels seus treballs. En temps de rapidesa, d'activitats trepidants i de relacions personals amb data de caducitat, com els electrodomèstics amb obsolescència programada, <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Angelopoulos</span> demanava mirar el transcendent a partir d'aturar l'instant, com un Faust contemporani sense deixar enrere l'esperit d'Odisseu. Viatjar sense tenir emplaçament on plantar arrels va ser la preocupació constant d'un dels cineastes que podem col.locar al costat d'un <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Dreyer</span> o d'un <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Tarkovski</span>. Ha emprès el seu darrer viatge. I, com sempre en aquests casos, ho ha fet massa aviat.<br style="color: rgb(51, 102, 255);"><span style="color: rgb(51, 102, 255);">IL.LUSTRACIÓ: Fotograma de <span style="font-style: italic;">La mirada d'Ulisses </span>(1995)</span><br /></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-54486445355422815762012-01-21T15:34:00.001+01:002012-02-10T18:21:28.769+01:00PLUTARC I ALEXANDRE EL GRAN<div style="text-align: justify;">Matí de dissabte, gaudint la lectura del volum que <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Plutarc</span> consagra a les <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">Vides paral.leles</span> d'<span style="color: rgb(51, 102, 255);">Alexandre</span> i <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Cèsar</span>. De petit vaig començar a sentir una irrefrenable fascinació per la Grècia clàssica i per alguns dels seus personatges més rellevants. El cuquet me'l va despertar la sèrie de dibuixos animats francesa <span style="font-style: italic; color: rgb(255, 0, 0);">Il était une fois... </span><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiOS6j6MDNyuYoOVARfkJLJlPkW4TMrzQFaXbYZZK781T4Ka7dschB6HfjCPv5XGNYB2hGwRuT4hgvqwV1gLqu6TO-Fg89SNClWVvpnWFNA931qK68K1jS8qD1_h4M7MVyikCbTtlJchTZD/s1600/batallaissosnapolsIIaC.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 184px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiOS6j6MDNyuYoOVARfkJLJlPkW4TMrzQFaXbYZZK781T4Ka7dschB6HfjCPv5XGNYB2hGwRuT4hgvqwV1gLqu6TO-Fg89SNClWVvpnWFNA931qK68K1jS8qD1_h4M7MVyikCbTtlJchTZD/s320/batallaissosnapolsIIaC.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5700099220320816994" border="0" /></a><span style="font-style: italic; color: rgb(255, 0, 0);">l'homme</span>, encapçalada per aquella cançó basada en el cèlebre minuet del <span style="font-style: italic; color: rgb(255, 0, 0);">Septimí</span> de <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Beethoven</span>. La lectura del llibre m'ha fet evocar jocs al pati de l'escola, quan amb el meu amic A. jugàvem a una cosa tan estrambòtica com ara "grecs i perses". Estrambòtica pel nom, perquè òbviament es tractava de córrer, tocar i aturar. Això sí, abans d'iniciar el joc ens barallàvem per qui assumia el rol d'<span style="color: rgb(51, 102, 255);">Alexandre</span> que era, és clar, el nostre heroi, perquè cap dels dos no volia ser <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Darius III</span>. Doncs bé, <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Plutarc</span> esmenta que en temps del rei macedoni la mainada ja jugava a grecs i perses: "Un dels seus companys li contà un dia [a Alexandre], com una cosa de riure, que els vailets, per jugar, s'han dividit en dos bàndols, cadascun amb un general en cap, anomenat l'un Alexandre i l'altre Darios; que han començat per una picabaralla tirant-se terrossos, de seguida han passat als cops de puny, i a l'últim, escalfats amb el punt de vèncer, han arribat als cops de pedra i d'estaca, de manera que són molts i no els poden decompartir" (XXXI, 2-3).<br /></div><div style="text-align: justify;">Evidentment, l'A. i jo no no arribàvem a tant. Com a màxim acabàvem amb alguna esgarrinxada i, això sempre, amb alguns botons de menys a les bates que vestíem, per desesperació de les sofertes mares respectives. Però no deixa de ser curiós que, 2.300 anys després de la vida d'Alexandre el Gran, uns infants de Barcelona assumissin el rol del deixeble predilecte de l'Estagirita per als seus jocs escolars.<br /></div><span style="color: rgb(51, 102, 255);">IL.LUSTRACIÓ: <span style="font-style: italic;">Batalla d'Issos</span>. Mosaic (s. II a.C. Museu Arqueològic de Nàpols)</span>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-565078039013077752012-01-17T23:23:00.001+01:002012-02-10T18:21:45.149+01:00MIRÓ I LA FUNCIÓ SOCIAL<div style="text-align: justify;">Els records s'acumulaven i es presentaven com un filtre de llàgrimes resseques entre els ulls del visitant i les teles exposades. No era amb aquelles condicions que havia d'assistir a <span style="font-style: italic; color: rgb(51, 102, 255);">L'escala de </span><span style="font-style: italic; color: rgb(51, 102, 255);">l'evasió</span>, l'exposició antològica sobre <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Joan Miró</span> ubicada a la <a href="http://www.fundaciomiro-bcn.org/escalaevasio.php?idioma=4">Fundació</a> que du el nom del pintor i que el juny havia vist anunciada a la Tate Modern <a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiU17_AQsgmPTuoJKoqFKQfonI0PFXPZSaRmZmzFpnzJKaodcnROYOloCzhwrZcT4fPiiyCVP0GmT_7RXTZkV8wcXwULv3EguEoxFLObP-dOPXN_6ibE-sofm0C6x_oVx3lJrA0yCZvg00a/s1600/miro.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 222px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiU17_AQsgmPTuoJKoqFKQfonI0PFXPZSaRmZmzFpnzJKaodcnROYOloCzhwrZcT4fPiiyCVP0GmT_7RXTZkV8wcXwULv3EguEoxFLObP-dOPXN_6ibE-sofm0C6x_oVx3lJrA0yCZvg00a/s320/miro.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5698733984127876226" border="0" /></a>londinenca. Però ben aviat l'encís dels quadres va guanyar pes a la tristor, i la força i la màgia de l'artista barceloní van donar pas a un estat hipnòtic, el que aconsegueix determinada experiència estètica quan és sincera i enriquidora. Màxima intensitat amb els mínims mitjans per a una obra indiscutible, coherent en la seva diacronia, inapel.lable en el seu compromís ètic i en la seva funció social: “Entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil, sinó quelcom que faci servei als homes”, escrivia <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Miró</span>.<br /></div><div style="text-align: justify;"><div style="text-align: justify;">La puresa del color buscat fins a la seva essència; l’amabilitat del traç; la profunditat de la idea i la depuració sintètica, gairebé minimalista, del conjunt defineixen l’obra d’un dels grans artistes del segle XX. I l’exposició –que al final deixa esgotat per la quantitat d'obra exposada- li fa plena justícia. Fins al 18 de març a la <a href="http://fundaciomiro-bcn.org/horari.php?idioma=4">Fundació Miró</a> de Barcelona.<br /></div><span style="color: rgb(51, 102, 255);">IL.LUSTRACIÓ: Bleu II de Joan Miró</span><br /></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-19082643807897840792011-06-22T09:29:00.002+02:002012-02-10T18:21:57.678+01:00FESTA GROSSA A CAN SUBIRÀ<div align="justify">Diumenge a la tarda, mentre una corrua d'indignació s'escolava Via Laietana avall, uns quants celebràvem el 250è aniversari de la cereria Subirà. Fundada per <span style="color:#3366ff;">Jacint Galí</span> el 1761 a l'actual carrer de Corders, el 1902 el negoci es va traslladar a l'emplaçament actual del carrer de la<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNbpPxjs-oC9plKCRQLolf6Cc2wvKXaH0MrztcU5-ph-i7ShrVKkf_FHVR_LEpbMbtKasE1tQEXNOUoabZNXFF06xDJ4cDHv3KlLMOmiQ0JzjhE5IFpeBdTdO2aJJUZPRtGckC66Df2MKu/s1600/La+Tour.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5620947620773530802" style="FLOAT: right; MARGIN: 0px 0px 10px 10px; WIDTH: 146px; CURSOR: hand; HEIGHT: 200px" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNbpPxjs-oC9plKCRQLolf6Cc2wvKXaH0MrztcU5-ph-i7ShrVKkf_FHVR_LEpbMbtKasE1tQEXNOUoabZNXFF06xDJ4cDHv3KlLMOmiQ0JzjhE5IFpeBdTdO2aJJUZPRtGckC66Df2MKu/s200/La+Tour.jpg" border="0" /></a> Llibeteria, i 37 anys més tard se'n va fer càrrec <span style="color:#3366ff;">Paulí Subirà</span>. Avui, el negoci familiar es manté sota la mirada múrria de <span style="color:#3366ff;">Jordi Subirà</span>, que amb orgull ha vist com això de l'espelma dóna molt de si.<br />La música del contrabaix de la <span style="color:#3366ff;">Joana</span> i l'arpa de la <span style="color:#3366ff;">Marina</span> personificaven la dialèctica entre tradició i noves generacions, que haurien de mantenir viva la flama del negoci. I és que això de l'espelma no és cosa exclusiva de capelletes o rosegaltars: l'espelma com a objecte decoratiu, o com a complement per fer més acollidora una estança de casa nostra. I a can Subirà sempre hi ha l'objecte precís que un busca per a tal o tal altra celebració.<br />La festa de diumenge va ser un plebiscit en què, entre línies, es podia llegir la voluntat que negocis com aquests haurien de durar, com a mínim, 250 anys més. Ni que sigui per encarar el futur mantenint el que de fet no deixa de ser part substancial del patrimoni de la nostra ciutat.</div><span style="color: rgb(51, 102, 255);" >IL.LUSTRACIÓ: Detall de La Magdalena amb làmpada. Georges de la Tour.</span>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-37597625849639456342011-06-08T21:53:00.002+02:002012-02-10T18:22:11.254+01:00SEMPRÚN (1923-2011)<div style="text-align: justify;"><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjLz43MZVX_0ndCapp9WXvaBq05kg5VT3NBs5hWEL7wAapVba7ciODW8EPIAkGYhn9bhYgCjBj9d58UZFXPnUWAnaoQDCA8SM-Xk84GfOL6MhVKZttTSAVsSSrIInDL_DbTf-_hI453-4Os/s1600/music.jpg"><img style="float: right; margin: 0pt 0pt 10px 10px; cursor: pointer; width: 286px; height: 191px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjLz43MZVX_0ndCapp9WXvaBq05kg5VT3NBs5hWEL7wAapVba7ciODW8EPIAkGYhn9bhYgCjBj9d58UZFXPnUWAnaoQDCA8SM-Xk84GfOL6MhVKZttTSAVsSSrIInDL_DbTf-_hI453-4Os/s320/music.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5615942605350281138" border="0" /></a>Curiós que avui <span style="font-style: italic; color: rgb(255, 0, 0);">La Vanguardia</span> dediqui tan sols una pàgina a la mort de <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Jorge Semprún</span>, i que <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">El País</span> destini una desena de fulls per glossar la figura i la personalitat d'una figura tan immensa com incòmoda per a alguns. Fa un parell de mesos devorava el llibre <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">Lealtad y traición. Jorge Semprún y su siglo</span> de <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Franziska Augstein</span> (Tusquets), interessant volum que repassa la biografia del supervivent més cèlebre de Buchenwald despullant-ne les contradiccions amb permís i amb intervencions del propi biografiat. Una mostra més de l'honestedat d'aquest home, autor d'un llegat amb emotius treballs que, al costat dels de <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Levi</span> o <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Amat Piniella</span>, contribueixen a dignificar la literatura concentracionària.<br /></div><div style="text-align: justify;">Tinc un record personal lligat a <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Semprún</span>, quan vaig aconseguir dur-lo a la Facultat de Comunicació Blanquerna l'abril de 1998, coincidint amb l'aparició al mercat de la traducció castellana d'<span style="font-style: italic; color: rgb(255, 0, 0);">Adieu, vive clarté</span>. La conferència va ser seguida per més de sis-cents alumnes (es va habilitar un circuit tancat de televisió per seguir-la en dues aules plenes a vessar), però el millor va ser el dinar que cinc o sis companys vam fer amb l'autor de <span style="color: rgb(255, 0, 0); font-style: italic;">L'ecriture ou la vie</span> en un menjador privat del restaurant Quo Vadis. <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Semprún</span> parlava molt, però escoltava més. Els ulls petits, de mirada viva, resultaven poca cosa sota la majestàtica cabellera blanca d'un home que emetia sons lleugerament rogallosos però musicals analitzant la situació política nacional, estatal, europea o internacional. Jo contenia l'emoció davant d'aquell personatge, supervivent de Buchenwald, i que em va convidar a mantenir-hi relació epistolar. Lamentablement, no ho vaig fer mai. Aquest és un dels tants errors que he comès a la vida. No ho va ser convidar <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Jorge Semprún</span>, que ahir moria al seu domicili de la parisenca Rue de l'Université, a Saint Germain-des-Près.<br /><span style="color: rgb(51, 102, 255);">IL.LUSTRACIÓ: <span style="font-style: italic;">No som els últims</span>, de Zoran Music</span><br /></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-22234188511117055892011-02-20T10:53:00.001+01:002012-02-10T18:22:45.278+01:00"LA HIGUERA": TENIM UN PROBLEMA<div style="text-align: justify;">Dissabte, 19 de febrer. Vespre, sortint de L'Auditori. Vaig a La Higuera, restaurant ubicat al nº101 del carrer de Sicília. Demanem la carta: en castellà i en anglès. El cambrer, català i en català, ens diu que "encara" no la tenen en català. Els dic que és una llàstima, tot i que penso que aquest "encara" és trampós perquè el restaurant no és pas nou. El cambrer, català i en català, em diu amb sornegueria: "Si hi ha alguna cosa que no entens, t'ho tradueixo". Ens aixequem i marxem i li comento al cambrer, català i en català: "Tornarem quan tingueu la carta en català". Català i en català, el cambrer em respon que ja m'avisaran.<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEikHMz6HrVgJ1Thf5kkGenn4NJBdhlbNSk4l_vq7Yww_I2TYnDNXqd047cr0wEWyYB8yZa5cJvYXs64ZmJNY9zncEvlT6yrUeaaRnNW3jSDDc48A5oLV32X_Gr6OPRUFMXGBZrAfQe-9PYn/s1600/dali.jpg"><img style="float: right; margin: 0pt 0pt 10px 10px; cursor: pointer; width: 250px; height: 183px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEikHMz6HrVgJ1Thf5kkGenn4NJBdhlbNSk4l_vq7Yww_I2TYnDNXqd047cr0wEWyYB8yZa5cJvYXs64ZmJNY9zncEvlT6yrUeaaRnNW3jSDDc48A5oLV32X_Gr6OPRUFMXGBZrAfQe-9PYn/s320/dali.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5575710032512567346" border="0" /></a></div><div style="text-align: justify;">És evident que tenim un problema, i aquest problema es diu català. Perquè som nosaltres els qui ens tirem pedres a la teulada. Si nosaltres som els primers en no respectar aquest dret fonamental que es diu llengua, com volem que els de fora ens la respectin? No es tracta de fanatisme, sinó de defensa òbvia a quelcom que és nostre i que ningú, i menys des de dins, té cap dret a arrabassar-nos.<br />Caminant pels carrers propers al barri de Sant Pere, topem amb L'Econòmic, restaurant amb decoració modernista a la Plaça de Sant Agustí Vell. La carta és en català, castellà i anglès. L'amo és un argentí que parla castellà i que ens diu que sempre ha volgut respectar les essències del lloc on està. Això és ser sensible i respectuós i jo ho agraeixo. Tornaré, segurament, a L'Econòmic, però a La Higuera que no m'hi esperin perquè encara estan a la figuera i no s'han assabentat que tenim, de debò, un greu problema.<br /><span style="color: rgb(51, 102, 255);">IL.LUSTRACIÓ: <span style="font-style: italic;">Cistella de pa, </span><span>de</span> Salvador Dalí</span><br /></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-19162835270737341402011-02-09T16:54:00.001+01:002012-02-10T18:23:07.415+01:00LINÒLEUM<div style="text-align: justify;">"linòleum <span style="font-style: italic;">m</span>. <span style="font-weight: bold;">1</span>: Tela forta i impermeable formada per un teixit de jute obert per una pasta feta d'oli de llinosa, colofònia, goma, colorant, serradures i càrregues minerals, que s'utilitza com a paviment interior i com a material de recobriment i també per a planxes d'impressió. <span style="font-style: italic;">m</span>. <span style="font-weight: bold;">2</span> Estampa obtinguda per la impressió d'un gravat fet amb linòleum, d'execució similar a la xilografia".<br /></div><div style="text-align: justify;">El <span style="font-style: italic; color: rgb(255, 0, 0);">Diccionari de la llengua catalana</span> (IEC) no inclou, a la pàgina 1.013 de la meva edició (la segona, del 2007) la següent definició del terme Linòleum: "<span style="font-style: italic;">m</span>. <span style="font-style: italic;">f</span>. <span style="font-weight: bold;">3</span>. Disc de <a href="http://www.mariacoma.com/"><span style="color: rgb(51, 102, 255);">Maria Coma</span></a>,<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjP64VQlw1pF4Hv-aHgmjk_t9hfyX4MEuNBvZeHIuEC0wyEI-_Lgr3L8Q6c61fvsECDB-8Ea5icCWE6xYBz5OePD4oyLzvitVtKq434Yg6MfKOt_IvQ3pj2r5u9TNK-aYVx4bEQ9n-exBJF/s1600/linoleum.jpg"><img style="float: right; margin: 0pt 0pt 10px 10px; cursor: pointer; width: 225px; height: 225px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjP64VQlw1pF4Hv-aHgmjk_t9hfyX4MEuNBvZeHIuEC0wyEI-_Lgr3L8Q6c61fvsECDB-8Ea5icCWE6xYBz5OePD4oyLzvitVtKq434Yg6MfKOt_IvQ3pj2r5u9TNK-aYVx4bEQ9n-exBJF/s320/linoleum.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5571723090524192450" border="0" /></a> cantautora exquisida que fa de la volguda ingenuïtat amb què percep la realitat un treball exquisit i d'alta sensibilitat. So envejable i bones mescles fan d'aquest treball discogràfic una experiència estètica que ningú no s'hauria de deixar perdre". Hi afegeixo que és un treball per comprar i per gaudir, si és que no volem perdre la gràcia i l'originalitat del disc com a objecte, en aquest cas bonic i ben maquetat, dissenyat per la pròpia compositora.<br />La Maria va ser, fa uns quants anys, una de les meves alumnes al seminari de narració a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Es desmarcava de la resta i confesso no haver estat capaç de treure-li tot el suc, potser perquè quan la mediocritat intel.lectual fruit de la ignorància militant és el que trobes en entrar a segons quines aules universitàries, optes per salvar les naus perquè naufraguin els mínims possibles. I això fa que et perdis l'oportunitat d'esprémer com es mereixen alguns diamants en brut que el temps converteix en joies que brillen amb llum pròpia. Aquests dies, <span style="font-style: italic; color: rgb(255, 0, 0);">Linòleum</span> m'acompanya i el gaudeixo... tot i que no m'agraden els gats<span style="color: rgb(255, 255, 0);"><span style="color: rgb(0, 0, 0);">.</span></span> <span style="color: rgb(255, 255, 0);"><br /><span style="color: rgb(51, 102, 255);">Il:LUSTRACIÓ: </span><span style="font-style: italic; color: rgb(51, 102, 255);">Linòleum</span><span style="color: rgb(51, 102, 255);">, de Miu Mirambell</span></span><br /></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-21901718006008857152011-02-04T08:51:00.001+01:002012-02-10T18:23:19.600+01:00PANEM ET CIRCENSES<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgFyV0HmQ5HROVxwbzLxSiqjEPIR1_cNc9GMqWTi0aShgqtddEQcr8vOIhunqkN8WOasFcBcHWtHwUr8Ufclk5CyPS5jowaiaMl-NRGFd6eVlmyKbYb3nVA50eGoOLFQlWWvd2n5lGIN2fp/s1600/pomme.JPG"><img style="float: right; margin: 0pt 0pt 10px 10px; cursor: pointer; width: 200px; height: 200px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgFyV0HmQ5HROVxwbzLxSiqjEPIR1_cNc9GMqWTi0aShgqtddEQcr8vOIhunqkN8WOasFcBcHWtHwUr8Ufclk5CyPS5jowaiaMl-NRGFd6eVlmyKbYb3nVA50eGoOLFQlWWvd2n5lGIN2fp/s200/pomme.JPG" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5569739904803492562" border="0" /></a><span style="font-size:12pt;">De vegades penso que vivim o volem viure una permanent adolescència, indiferent a tot, moguda tan sols per impulsos lúdics. Ja no es gestiona l’esperit, al que no posem edat, i al que instal.lem en la queixa permanent, reclamant drets sense tenir presents els deures, quan oblidem que el benestar ha de ser per a tots i equitatiu, sense condicions.<o:p></o:p></span><br /><div style="text-align: justify;"> <span style="font-size:12pt;">És absurd pensar que qualsevol temps va ser millor. Però també resulta insultant no pensar en les preocupacions del dia d’avui. Val més viure descontents mirant-nos al mirall cara a cara que no pas mirar-nos de reüll entre el baf dels banys de mentides en què ens submegirm per fugir dels veritables problemes. I aquests són problemes que tan sols nosaltres com a individus podem gestionar. O aprendre a fer-ho, sense necessitat que ens distreguin amb els putxinel.lis d’un gran guinyol farcit de pilotes d’or i moguts pels fils d’uns mitjans de comunicació del tot prostituïts i girats d’esquena al que realment fa fucionar el món.</span><br /><span style="color: rgb(51, 102, 255);font-size:12pt;" ><span style="color: rgb(255, 255, 0);">IL.LUSTRACIÓ: <span style="font-style: italic;">Ceci n'est pas une pomme</span> de René Magritte</span></span><br /></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-12058871224587973462010-09-21T11:31:00.001+02:002012-02-10T18:23:34.246+01:00LLIBRES A LA TAULETA DE NIT<div style="text-align: justify;"><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJ36EEyIeFoqKPlzinXY-WK1lr52ny0p5ZoX-_s-KD08KtH3upUMJzRadCHOSL9RUSUb22PxleoHTL-NYwTl7USyXX9d9b_p0Qa6zohoflnS-IxsY8NVJqsmb4X0e-yvzZEGvpbJ8dA5of/s1600/kells.gif"><img style="float: left; margin: 0pt 10px 10px 0pt; cursor: pointer; width: 200px; height: 152px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJ36EEyIeFoqKPlzinXY-WK1lr52ny0p5ZoX-_s-KD08KtH3upUMJzRadCHOSL9RUSUb22PxleoHTL-NYwTl7USyXX9d9b_p0Qa6zohoflnS-IxsY8NVJqsmb4X0e-yvzZEGvpbJ8dA5of/s200/kells.gif" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5519298940563967170" border="0" /></a><!--[if gte mso 9]><xml> <w:worddocument> <w:view>Normal</w:View> <w:zoom>0</w:Zoom> <w:hyphenationzone>21</w:HyphenationZone> <w:punctuationkerning/> <w:validateagainstschemas/> <w:saveifxmlinvalid>false</w:SaveIfXMLInvalid> <w:ignoremixedcontent>false</w:IgnoreMixedContent> <w:alwaysshowplaceholdertext>false</w:AlwaysShowPlaceholderText> <w:compatibility> <w:breakwrappedtables/> <w:snaptogridincell/> <w:wraptextwithpunct/> <w:useasianbreakrules/> <w:dontgrowautofit/> </w:Compatibility> <w:browserlevel>MicrosoftInternetExplorer4</w:BrowserLevel> </w:WordDocument> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <w:latentstyles deflockedstate="false" latentstylecount="156"> </w:LatentStyles> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 10]> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> <![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <o:shapedefaults ext="edit" spidmax="1026"> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <o:shapelayout ext="edit"> <o:idmap ext="edit" data="1"> </o:shapelayout></xml><![endif]--> <!--[if gte mso 9]><xml> <w:worddocument> <w:view>Normal</w:View> <w:zoom>0</w:Zoom> <w:hyphenationzone>21</w:HyphenationZone> <w:punctuationkerning/> <w:validateagainstschemas/> <w:saveifxmlinvalid>false</w:SaveIfXMLInvalid> <w:ignoremixedcontent>false</w:IgnoreMixedContent> <w:alwaysshowplaceholdertext>false</w:AlwaysShowPlaceholderText> <w:compatibility> <w:breakwrappedtables/> <w:snaptogridincell/> <w:wraptextwithpunct/> <w:useasianbreakrules/> <w:dontgrowautofit/> </w:Compatibility> <w:browserlevel>MicrosoftInternetExplorer4</w:BrowserLevel> </w:WordDocument> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <w:latentstyles deflockedstate="false" latentstylecount="156"> </w:LatentStyles> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 10]> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> <![endif]--><span style="font-family:georgia;">Se m’acumulen llibres a la tauleta de nit, alguns separats fa molt de temps de les lleixes de la </span><span style="font-family: georgia;font-family:georgia;" >meva biblioteca. M’entretinc a mirar-los: </span><i style="font-family: georgia; color: rgb(51, 102, 255);">Beber de cine</i><span style="font-family: georgia;font-family:georgia;" > de <span style="color: rgb(255, 0, 0);">José Luis Garci</span>; la biografia de <span style="color: rgb(51, 102, 255);">Sade</span> de <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Maurice Lever</span>; una <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Marina Tsevaeva</span> les </span><i style="font-family: georgia; color: rgb(51, 102, 255);">Confessions</i><span style="font-family: georgia;font-family:georgia;" > de la qual se’m van fer, a la meitat del volum, impossibles de seguir llegint; </span><i style="font-family: georgia; color: rgb(51, 102, 255);">La novela de la ópera</i><span style="font-family: georgia;font-family:georgia;" > de <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Franz Werfel</span>. Aquests llibres resten aturats, expectants, frisosos que els obri per acabar-los o per abordar-ne la lectura des del principi. D’altres, com el volum amb la poesia completa de <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Vinyoli,</span> formen part de la lectura diària, sistemàtica però escassa i escollida, i que respon a un ritual fix i que no vull deixar de practicar. Tres o quatre –màxim cinc- poemes cada nit, llegits en veu alta, alguns d’ells seleccionats amb un senyal fet a llapis, per a una futura relectura: “La vida/ val només per moments/ inesperats d’intensa/ felicitat que no podem/ fer nostra del tot/ ni retenir-la gaire estona”. (“L’ocell negre”, a </span><i style="font-family: georgia;">Ara que és tard</i><span style="font-family: georgia;font-family:georgia;" >)</span><span style="font-family: georgia;font-family:georgia;font-size:12pt;" >.</span></div><p class="MsoNormal" style="text-align: justify; font-family: georgia;font-family:georgia;"><span style="font-size:12pt;"><span style="color: rgb(255, 0, 0);">Vinyoli</span> és un mestre de la paraula feta artifici. No és tant el sentit com la música de les seves paraules el que escolto, poc abans d’arrecerar-me en la foscor d’una nit inevitable i que m’aboca al descans quan ja no puc més i els ulls se’m tanquen, mentre els records del dia esdevenen boira.</span></p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;font-family:georgia;"><span style="font-size:12pt;"><span style="color: rgb(51, 102, 255);font-family:georgia;" >IL.LUSTRACIÓ: Llibre de Kells (Trinity College, Dublin)</span><br /></span></p><!--[if gte mso 9]><xml> <w:worddocument> <w:view>Normal</w:View> <w:zoom>0</w:Zoom> <w:hyphenationzone>21</w:HyphenationZone> <w:punctuationkerning/> <w:validateagainstschemas/> <w:saveifxmlinvalid>false</w:SaveIfXMLInvalid> <w:ignoremixedcontent>false</w:IgnoreMixedContent> <w:alwaysshowplaceholdertext>false</w:AlwaysShowPlaceholderText> <w:compatibility> <w:breakwrappedtables/> <w:snaptogridincell/> <w:wraptextwithpunct/> <w:useasianbreakrules/> <w:dontgrowautofit/> </w:Compatibility> <w:browserlevel>MicrosoftInternetExplorer4</w:BrowserLevel> </w:WordDocument> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <w:latentstyles deflockedstate="false" latentstylecount="156"> </w:LatentStyles> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 10]> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> <![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <o:shapedefaults ext="edit" spidmax="1026"> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <o:shapelayout ext="edit"> <o:idmap ext="edit" data="1"> </o:shapelayout></xml><![endif]-->Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-85634573969992975522010-07-26T14:41:00.001+02:002012-02-10T18:23:47.074+01:00BARCELÓ A BARCELONA<div style="text-align: justify;"><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEixqRVHJeEM6CbcD4hMvcsmqZmO5511JkjMml-iSFtnGW5VabEk4LwQsSrw_Zn5fJCKTOYnTAl1xjlswS-mnrt_XzwUcDvMacLPFfN4LHbDXC5Bovu0ANKJLx9XKQzI5MEgRA2SrmteFzWg/s1600/solitudorganitzativa.jpg"><img style="float: right; margin: 0pt 0pt 10px 10px; cursor: pointer; width: 200px; height: 151px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEixqRVHJeEM6CbcD4hMvcsmqZmO5511JkjMml-iSFtnGW5VabEk4LwQsSrw_Zn5fJCKTOYnTAl1xjlswS-mnrt_XzwUcDvMacLPFfN4LHbDXC5Bovu0ANKJLx9XKQzI5MEgRA2SrmteFzWg/s200/solitudorganitzativa.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5498194379993423314" border="0" /></a><meta equiv="Content-Type" content="text/html; charset=utf-8"><meta name="ProgId" content="Word.Document"><meta name="Generator" content="Microsoft Word 11"><meta name="Originator" content="Microsoft Word 11"><!--[if gte mso 9]><xml> <w:worddocument> <w:view>Normal</w:View> <w:zoom>0</w:Zoom> <w:hyphenationzone>21</w:HyphenationZone> <w:punctuationkerning/> <w:validateagainstschemas/> <w:saveifxmlinvalid>false</w:SaveIfXMLInvalid> <w:ignoremixedcontent>false</w:IgnoreMixedContent> <w:alwaysshowplaceholdertext>false</w:AlwaysShowPlaceholderText> <w:compatibility> <w:breakwrappedtables/> <w:snaptogridincell/> <w:wraptextwithpunct/> <w:useasianbreakrules/> <w:dontgrowautofit/> </w:Compatibility> <w:browserlevel>MicrosoftInternetExplorer4</w:BrowserLevel> </w:WordDocument> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <w:latentstyles deflockedstate="false" latentstylecount="156"> </w:LatentStyles> </xml><![endif]--><style> <!-- /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-parent:""; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-font-family:"Times New Roman";} @page Section1 {size:612.0pt 792.0pt; margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm; mso-header-margin:36.0pt; mso-footer-margin:36.0pt; mso-paper-source:0;} div.Section1 {page:Section1;} --> </style><!--[if gte mso 10]> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> <![endif]-->L’exposició al Caixafòrum sobre <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Miquel Barceló</span> és el complement just i continuista de l’altra exposició dedicada al pintor mallorquí, i que es pot veure al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Aquesta explica la formació i presa de consciència artística, mentre que la de Caixafòrum, més extensa, col.loca <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Barceló </span>al punt de partença de la seva consolidació, a partir de la Documenta de Kassel (1982). </div><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span style="font-family:georgia;">M’interessa, de fa molts anys, el pintor de Felanitx per la seva capacitat d’interrelacionar la idea amb la matèria i de plasmar-ho en teles suggerents, dinàmiques, agressives, líriques, sorprenents. Equilibri esperit-matèria, que servia per definir l’art clàssic segons </span><span style="color: rgb(255, 0, 0);font-family:georgia;" >Hegel</span><span style="font-family:georgia;">: </span><span style="color: rgb(255, 0, 0);font-family:georgia;" >Barceló</span><span style="font-family:georgia;"> és un clàssic, però? Vejam, els grumolls de pasta pictòrica s’entossudeixen a romandre a la tela, desafiant la tradició però sense renunciar-hi, com si </span><span style="color: rgb(255, 0, 0);font-family:georgia;" >Barceló</span><span style="font-family:georgia;"> no volgués bandejar la concreció i el reconeixement de les formes. No és una pintura il.lusionista (o il.lusòria), però sí altament suggerent per la invitació a anar endevinant, aquí i allà, el que a primera vista pot semblar un caos sense rumb i sense sentit.</span></p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span style="color: rgb(51, 102, 255);">IL.LUSTRACIÓ: </span><span style="font-style: italic; color: rgb(51, 102, 255);">La solitud organitzativa</span><span style="color: rgb(51, 102, 255);"> (Miquel Barceló)</span><br /><o:p></o:p></p>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-55861130025657162222010-07-11T20:13:00.001+02:002012-02-10T18:24:01.961+01:00EMMAGATZEMAR LA MORT<div style="text-align: justify;"><meta equiv="Content-Type" content="text/html; charset=utf-8"><meta name="ProgId" content="Word.Document"><meta name="Generator" content="Microsoft Word 11"><meta name="Originator" content="Microsoft Word 11"><!--[if gte mso 9]><xml> <w:worddocument> <w:view>Normal</w:View> <w:zoom>0</w:Zoom> <w:hyphenationzone>21</w:HyphenationZone> <w:punctuationkerning/> <w:validateagainstschemas/> <w:saveifxmlinvalid>false</w:SaveIfXMLInvalid> <w:ignoremixedcontent>false</w:IgnoreMixedContent> <w:alwaysshowplaceholdertext>false</w:AlwaysShowPlaceholderText> <w:compatibility> <w:breakwrappedtables/> <w:snaptogridincell/> <w:wraptextwithpunct/> <w:useasianbreakrules/> <w:dontgrowautofit/> </w:Compatibility> <w:browserlevel>MicrosoftInternetExplorer4</w:BrowserLevel> </w:WordDocument> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <w:latentstyles deflockedstate="false" latentstylecount="156"> </w:LatentStyles> </xml><![endif]--><style> <!-- /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-parent:""; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-font-family:"Times New Roman";} @page Section1 {size:612.0pt 792.0pt; margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm; mso-header-margin:36.0pt; mso-footer-margin:36.0pt; mso-paper-source:0;} div.Section1 {page:Section1;} --> </style><!--[if gte mso 10]> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> <![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <o:shapedefaults ext="edit" spidmax="1026"> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <o:shapelayout ext="edit"> <o:idmap ext="edit" data="1"> </o:shapelayout></xml><![endif]-->Podria començar parlant de la manifestació d’ahir, en què molts vam demanar ser lliures per <a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhmPZZPx5zDqa-pMzt8M07iqWK_vCKw3kSGSH6d-QHUgIhmxupoD0uNGauH9gOE-PY8jNMn2OPBC-cr2gFkftLcXpJvrAXuFvy8FrITtve8IsYER_ahaaVFGVLrpWuJwbRIxEexGbtQBAOt/s1600/AjaxCassandra.jpg"><img style="float: right; margin: 0pt 0pt 10px 10px; cursor: pointer; width: 260px; height: 320px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhmPZZPx5zDqa-pMzt8M07iqWK_vCKw3kSGSH6d-QHUgIhmxupoD0uNGauH9gOE-PY8jNMn2OPBC-cr2gFkftLcXpJvrAXuFvy8FrITtve8IsYER_ahaaVFGVLrpWuJwbRIxEexGbtQBAOt/s320/AjaxCassandra.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5492714244212542834" border="0" /></a>decidir com i què volem ser. Però la data d’avui és rellevant per recordar un dels darrers signes de barbàrie europea, com si després de la descoberta dels camps d’extermini nazis no haguéssim après la lliçó: la fàbrica de Potocari és testimoni de la matança de Srebrenica, perpetrada a 8000 bosnis musulmans per una Sèrbia que no tan sols no ha demanat perdó, sinó que esresisteix a lliurar <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Mladic</span> a la justícia internacional i a sobre –són imatges d’avui a la televisió- abraça l’esposa de <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Karadzic</span>. </div><p class="MsoNormal" style="font-family: georgia; text-align: justify;">Les imatges de l’enterrament de les restes de cadàvers identificats tenen la càrrega pròpia de situacions com aquestes i que remeten als episodis més obscurs de la nostra història. Però el que m’inquieta més de tot plegat és el tractament “industrial” a què són sotmeses les despulles dels bosnis massacrats. Identificades les restes, es col.loquen en bosses de plàstic i són literalment emmagatzemades a les caixes que, tal dia com avui, són enterrades a les tombes disposades per a l’ocasió. Consola, en tot cas, pensar que poc a poc els familiars de les víctimes poden enterrar els seus morts. Tanmateix, cap d’elles no reposarà en pau fins que no s’identifiquin tots els cossos i fins que els culpalbles no paguin com cal la seva criminalitat.</p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span style="color: rgb(51, 102, 255);font-family:georgia;" >Il.LUSTRACIÓ: <span style="font-style: italic;">Ajax i Cassandra</span>. Terracotta (390-360 a.C.)</span><br /></p>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-8302173508885972642010-07-06T09:46:00.001+02:002012-02-10T18:24:13.729+01:00AVUI FA 25 ANYS<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtXrMQWA22Vx9F_2IOf5xIk3S0WyIDqjTNdarHpvFDl8C5lFIteqOBfVcvZWSxM73H_VFdQ20C865NFnrBCNDGWwoud_ADXrPBHMTpcKbDwp4_2g5N-0cZyG9PlC5vYQfMuRUkz6RZMu3s/s1600/joan-miro-vuelo-de-pajaros-83993.jpg"><img style="float: right; margin: 0pt 0pt 10px 10px; cursor: pointer; width: 248px; height: 320px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtXrMQWA22Vx9F_2IOf5xIk3S0WyIDqjTNdarHpvFDl8C5lFIteqOBfVcvZWSxM73H_VFdQ20C865NFnrBCNDGWwoud_ADXrPBHMTpcKbDwp4_2g5N-0cZyG9PlC5vYQfMuRUkz6RZMu3s/s320/joan-miro-vuelo-de-pajaros-83993.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5490699844477328530" border="0" /></a><div style="text-align: justify;">Avui és 6 de juliol. Fa exactament 25 anys jo en tenia 15, a punt de fer-ne 16. Tal dia com avui recordo que era de colònies a un poble d'Osona. A Barcelona,<span style="color: rgb(255, 0, 0);"> Lluís Llach</span> omplia el Camp Nou. <span style="font-style: italic; color: rgb(51, 102, 255);">Maremar</span>, que havia sortit recentment, era el darrer àlbum per al segell Ariola abans del concepte electrònic del disc <span style="font-style: italic; color: rgb(51, 102, 255);">Astres</span> que sortiria al cap d'un parell d'anys.<br />Aquell concert fa ser un plebiscit. Jo no vaig poder-hi anar perquè era amb els meus amics a la casa de colònies de Santa Maria de Corcó. Vam enyorar no anar al Camp Nou i vam suplir-ho castigant les nostres guitarres a cops d'acords mal esgarrapats. Érem xiruquers, dúiem "macuto" i crèiem que crèiem en un Déu que crèiem d'esquerres.<br />Avui, sé que Déu no és ni de dretes ni d'esquerres, senzillament perquè crec que no hi crec. Però voldria seguint creure en un país, per bé que la consciència crítica sembli callada pel pes d'una política esdevinguda burocràcia. 25 anys després d'aquell concert al Camp Nou, enyoro en<span style="color: rgb(255, 0, 0);"> </span><span style="color: rgb(255, 0, 0);">Llach</span>, en <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Raimon</span>, l'<span style="color: rgb(255, 0, 0);">Ovidi Montllor</span>, en <span style="color: rgb(255, 0, 0);">Pau Riba</span> o en<span style="color: rgb(255, 0, 0);"> Quico Pi de la Serra</span>. Intento endevinar què pensarien (l'Ovidi se'n deu fotre des de vés a saber on) en aquests dies en què la voluntat d'un poble ha quedat com aquell "julivert meu" de què parla la cançó popular. No sé si aniran a la manifestació de dissabte i, d'anar-hi, seran un més en la massa anònima. Potser per això, per aquest anonimat a què hem rellegat aquelles veus crítiques, els trobo a faltar. Ja no me'n recordo de tocar la guitarra, però segueixo necessitant que algú canti, amb veu de cop de puny, "No és això, companys, no és això". O, millor: "Diguem no".<br /><span style="color: rgb(51, 102, 255);">Il.LUSTRACIÓ: <span style="font-style: italic;">Vol d'ocell</span>. Joan Miró</span><br /></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-5999084355119948102.post-82577897744093749772010-06-09T23:53:00.002+02:002012-02-10T18:29:14.103+01:00PUJOL FA 80 ANYS<div style="text-align: justify;"><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi3rskoea6rm5-wICvItj31oZlF8STw-tTeLtKQyzqUfDDO8QvdTHaqAXTVcPJjO6oSXH2OA3rcRRfhuS3-d34XLBZF-y41ecZCnxQ_unTVSzBLWpOC8B7x8q25__k84bBeD4NK0L1TiHe4/s1600/catalunya.jpg"><img style="float: right; margin: 0pt 0pt 10px 10px; cursor: pointer; width: 213px; height: 320px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi3rskoea6rm5-wICvItj31oZlF8STw-tTeLtKQyzqUfDDO8QvdTHaqAXTVcPJjO6oSXH2OA3rcRRfhuS3-d34XLBZF-y41ecZCnxQ_unTVSzBLWpOC8B7x8q25__k84bBeD4NK0L1TiHe4/s320/catalunya.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5480898375743381666" border="0" /></a><span style="color: rgb(0, 0, 0);"><span style="color: rgb(0, 0, 0);"><span style="color: rgb(0, 0, 0);">Sóc dels qui mai no vaig votar (ni tinc intenció de fer-ho ara) CiU. Sóc dels qui he rigut amb les dues versions de l'</span><span style="font-style: italic; color: rgb(51, 102, 255);">Ubú</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);">a mans d'</span><span style="color: rgb(255, 0, 0);">Albert Boadella</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);">i Els Joglars i les seves descarnades mordacitats. Sóc dels qui he defugit sempre qualsevol mostra externa de nacionalisme amb regust folclòric. Però sóc dels qui, com deia </span><span style="color: rgb(0, 0, 0);">Espriu</span><span style="color: rgb(0, 0, 0);">, "He mirat aquesta terra", de vegades amb la música d'en </span><span style="color: rgb(255, 0, 0);">Raimon</span>.</span></span><br style="color: rgb(0, 0, 0);"></div><div style="text-align: justify;"><span style="color: rgb(0, 0, 0);"><span style="color: rgb(0, 0, 0);"><span style="color: rgb(153, 255, 255);"><span style="color: rgb(0, 0, 0);">Avui sento tristor pel que vivim a casa nostra. Per la crisi que ens assota, i no em refereixo a l'econòmica i laboral (que també em preocupa) sinó per la crisi ideològica i de valors. Sóc dels qui, no havent votat mai CiU, enyoro</span> </span><span style="color: rgb(255, 0, 0);">Jordi Pujol</span>. <span style="color: rgb(0, 0, 0);">Admiro aquest home, la seva obra, el seu compromís i el seu amor insubornable. Amb no pocs errors, els més de vint anys de </span><span style="color: rgb(255, 0, 0);">Pujol</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);">al poder han tanmateix estat del millor que li podia passar a aquest país. Els seus dos volums de memòries, que he devorat quan els he tingut a les mans, revelen l'honestedat d'un home que creu en el que fa, tot i que no sempre ho fa bé.</span><br style="color: rgb(0, 0, 0);"><span style="color: rgb(0, 0, 0);">Aquell seny que tant ens defineix; aquell sentit comú que és el menys comú dels sentits; aquell pragmatisme resolutiu; aquella voluntat de servei, de ser-hi sempre i a tot arreu (de vegades, certament, com aquell pare que renya els seus fills) han estat marca de la casa quan </span><span style="color: rgb(255, 0, 0);">Pujol</span> <span style="color: rgb(0, 0, 0);">ha ocupat la màxima poltrona de poder d'aquest país nostre, tan ric i tan miserable a la vegada.</span></span></span><br style="color: rgb(0, 0, 0);"><span style="color: rgb(0, 0, 0);"><span style="color: rgb(0, 0, 0);"><span style="color: rgb(0, 0, 0);">Avui em sumo a les felicitacions que han plogut al </span><span style="color: rgb(255, 0, 0);">President Pujol</span>. <span style="color: rgb(0, 0, 0);">I ho faig de cor</span></span></span><span style="color: rgb(0, 0, 0);">. L'</span><a style="color: rgb(0, 0, 0);" href="http://www.tv3.cat/elsmatins">entrevista</a><span style="color: rgb(0, 0, 0);"> </span><span style="color: rgb(0, 0, 0);">que avui ha fet </span><span style="color: rgb(0, 0, 0);">Josep Cuní</span><span style="color: rgb(0, 0, 0);"> a </span><span style="color: rgb(0, 0, 0);">Jordi Pujol</span><span style="color: rgb(0, 0, 0);"> m'ha fet pensar que no tot està perdut. Malgrat tot. President, no li puc dir que en faci vuitanta més, però sí li puc demanar que no mori mai.</span><br style="color: rgb(0, 0, 0);"><span style="color: rgb(51, 51, 255);"><span style="color: rgb(255, 255, 102);">IL.LUSTRACIÓ: </span><span style="font-style: italic; color: rgb(255, 255, 102);">Terra de gegants</span><span style="color: rgb(255, 255, 102);">. Fotografia de Sergi Monsegur</span></span><br /></div>Jaume Radigaleshttp://www.blogger.com/profile/00360596489671587737noreply@blogger.com3