TÀPIES: DIÀLEG AMB LA MATÈRIA

Potser caigui en els quatre tòpics de sempre -els que es repeteixen aquests dies als papers- per parlar d'Antoni Tàpies. Voldria, en tot cas, evitar-los. Però no renuncio a evocar el resultat que em produïa l'obra de l'artista recentment desaparegut: em feia sentir petit.

Tàpies tenia la virtut de dialogar amb la matèria i de fer-t'hi implicar. Opinadors, crítics, tertulians, tafaners i torracollons diversos estan dient i publicant que l'obra de Tàpies era difícil d'entendre., tot i que per salvar les naus s'omplen la boca amb això de la catalanitat universal.
Potser sí que era difícil d'entendre. De fet, i quan feia l'últim curs d'Història de l'Art, la millor lliçó que va impartir-me un professor (ja traspassat) va ser que calia renunciar a entendre l'obra de Tàpies. L'home es va quedar tan ample, sense donar-nos alternativa. a una afirmació tan contundent. Anys més tard, vaig arribar a la conclusió que gràcies a l'experiència estètica (sigui la que sigui) un es reconeix en l'obra d'art. Però l'obra que renuncia a la forma mimètica ajuda molt més al (re)coneixement. I és que aquell diàleg amb la matèria que caracteritza les teles de Tàpies és el resultat de la recerca de l'essencial. Un essencial que es tradueix en la voluntat de fer de l'objecte quotidià un camí per arribar al transcendent. I és en aquest camí quan un s'empetiteix i com un es (re)coneix.
IL.LUSTRACIÓ: Creu sobre gris XCVIII. Antoni Tàpies.

FESTA PELS ULLS AL CAIXAFÒRUM

Fins al 12 de febrer, es pot veure l'exposició dels impressionistes al Caixafòrum. Sterling i Francine Clark van ser uns mecenes nord-americans obsedits amb la pintura francesa de la segona meitat del segle XIX. Començant per Renoir i seguint per Sisley, Pissarro, Degas, Monet, Manet o l'italià Giovanni Boldini entre d'altres, els Clark van aplegar un seguit de teles que avui configuren una de les col.leccions privades més interessants pel que fa a pintura impressionista.

Les cues per accedir-hi són llargues i es mantenen des que, a mitjans de novembre, Caixafòrum va inaugurar la mostra. Un punt d'esperança en aquests moments de crisi (i ara no parlo tant de crisi econòmica sinó de crisi de valors), tot i que la mitjana d'edat era de cinquanta en amunt: on són els nostres joves inconformistes? La pintura impressionista va suposar la celebració de la festa per als ulls d'aquells francesos del XIX que, allunyats de l'academicisme del saló, van voler copsar en les seves teles la llibertat que els conferia la "impressió" primera davant dels esclats de llum, de les gradacions cromàtiques o de la pastositat de la boira baixa. Va ser el resultat d'un instint de revolta contra les bases assentades d'una societat que perfilava la seva decadència. Sortint fora i plantant el cavallet "au plein air", Monet, Manet, Sisley, Seurat, Gauguin o Van Gogh van convidar la pintura a respirar. Van ser la nota alternativa a una manera de fer encarcarada i lletraferida. ¿On són ara els alternatius, quan haurien de córrer a fer cua i visitar el Caixafòrum per prendre bona nota? Potser vivim el desencís de la rutina, instal.lats permanentment en la seguretat del que no és arriscat. I tanmateix, els impressionistes segueixen somrient des de les seves teles emmarcades, convidant els nostres ulls a una festa de colors i d'inventiva, de formes i de moviments perpetus.

IL.LUSTRACIÓ: Retrat de noia cosint. Auguste Renoir. Col.lecció Sterling i Francine Clark

L'ÚLTIM VIATGE DE THEO ANGELOPOULOS

Ha mort Theo Angelopoulos. Ho llegeixo al Twitter i m'ho confirma internet. No ha sobreviscut a l'atropellament mortal d'una motocicleta, als afores d'Atenes, on el realitzador grec localitzava exteriors per a una nova pel.lícula. El cineasta del viatge, que havia fet del cinema una finestra oberta a la contemplació, ha estat embestit per un mitjà de transport: macabra ironia per un director que sempre havia fet de la serietat i la reflexió el seu material bàsic.

És curiós que fa dies hagués penjat un post sobre Alexandre el Gran, i que ara evoqui el director d'O Megalexandrós (1980), reflexió cinematogràfica sobre el militarisme a Grècia a partir del rei macedoni. Angelopoulos va saber pensar el present rellegint el passat. I va fer-ho utlitzant la poètica com a principi estètic i la literatura com a referent inel.ludible. Amb El viatge dels comediants (1975), va prendre l'Orestíada esquiliana com a punt de partença per condemnar la dictadura militar grega. I, no cal dir-ho, a La mirada d'Ulisses (1995), l'Odissea homèrica va esdevenir la clau de lectura de la fratricida Guerra dels Balcans, convertint Sarajevo en una Ítaca post-postmoderna, on A. buscava els rotlles de la primera mirada.

Enrere queden moltes altres mirades, les d'un cineasta inconformista, tan exigent en el seu mètode de treball com amb l'espectador, a qui no sempre li ho posava fàcil per la densitat i la lentitud dels seus treballs. En temps de rapidesa, d'activitats trepidants i de relacions personals amb data de caducitat, com els electrodomèstics amb obsolescència programada, Angelopoulos demanava mirar el transcendent a partir d'aturar l'instant, com un Faust contemporani sense deixar enrere l'esperit d'Odisseu. Viatjar sense tenir emplaçament on plantar arrels va ser la preocupació constant d'un dels cineastes que podem col.locar al costat d'un Dreyer o d'un Tarkovski. Ha emprès el seu darrer viatge. I, com sempre en aquests casos, ho ha fet massa aviat.
IL.LUSTRACIÓ: Fotograma de La mirada d'Ulisses (1995)

PLUTARC I ALEXANDRE EL GRAN

Matí de dissabte, gaudint la lectura del volum que Plutarc consagra a les Vides paral.leles d'Alexandre i Cèsar. De petit vaig començar a sentir una irrefrenable fascinació per la Grècia clàssica i per alguns dels seus personatges més rellevants. El cuquet me'l va despertar la sèrie de dibuixos animats francesa Il était une fois... l'homme, encapçalada per aquella cançó basada en el cèlebre minuet del Septimí de Beethoven. La lectura del llibre m'ha fet evocar jocs al pati de l'escola, quan amb el meu amic A. jugàvem a una cosa tan estrambòtica com ara "grecs i perses". Estrambòtica pel nom, perquè òbviament es tractava de córrer, tocar i aturar. Això sí, abans d'iniciar el joc ens barallàvem per qui assumia el rol d'Alexandre que era, és clar, el nostre heroi, perquè cap dels dos no volia ser Darius III. Doncs bé, Plutarc esmenta que en temps del rei macedoni la mainada ja jugava a grecs i perses: "Un dels seus companys li contà un dia [a Alexandre], com una cosa de riure, que els vailets, per jugar, s'han dividit en dos bàndols, cadascun amb un general en cap, anomenat l'un Alexandre i l'altre Darios; que han començat per una picabaralla tirant-se terrossos, de seguida han passat als cops de puny, i a l'últim, escalfats amb el punt de vèncer, han arribat als cops de pedra i d'estaca, de manera que són molts i no els poden decompartir" (XXXI, 2-3).

Evidentment, l'A. i jo no no arribàvem a tant. Com a màxim acabàvem amb alguna esgarrinxada i, això sempre, amb alguns botons de menys a les bates que vestíem, per desesperació de les sofertes mares respectives. Però no deixa de ser curiós que, 2.300 anys després de la vida d'Alexandre el Gran, uns infants de Barcelona assumissin el rol del deixeble predilecte de l'Estagirita per als seus jocs escolars.

IL.LUSTRACIÓ: Batalla d'Issos. Mosaic (s. II a.C. Museu Arqueològic de Nàpols)

MIRÓ I LA FUNCIÓ SOCIAL

Els records s'acumulaven i es presentaven com un filtre de llàgrimes resseques entre els ulls del visitant i les teles exposades. No era amb aquelles condicions que havia d'assistir a L'escala de l'evasió, l'exposició antològica sobre Joan Miró ubicada a la Fundació que du el nom del pintor i que el juny havia vist anunciada a la Tate Modern londinenca. Però ben aviat l'encís dels quadres va guanyar pes a la tristor, i la força i la màgia de l'artista barceloní van donar pas a un estat hipnòtic, el que aconsegueix determinada experiència estètica quan és sincera i enriquidora. Màxima intensitat amb els mínims mitjans per a una obra indiscutible, coherent en la seva diacronia, inapel.lable en el seu compromís ètic i en la seva funció social: “Entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil, sinó quelcom que faci servei als homes”, escrivia Miró.

La puresa del color buscat fins a la seva essència; l’amabilitat del traç; la profunditat de la idea i la depuració sintètica, gairebé minimalista, del conjunt defineixen l’obra d’un dels grans artistes del segle XX. I l’exposició –que al final deixa esgotat per la quantitat d'obra exposada- li fa plena justícia. Fins al 18 de març a la Fundació Miró de Barcelona.

IL.LUSTRACIÓ: Bleu II de Joan Miró

FESTA GROSSA A CAN SUBIRÀ

Diumenge a la tarda, mentre una corrua d'indignació s'escolava Via Laietana avall, uns quants celebràvem el 250è aniversari de la cereria Subirà. Fundada per Jacint Galí el 1761 a l'actual carrer de Corders, el 1902 el negoci es va traslladar a l'emplaçament actual del carrer de la Llibeteria, i 37 anys més tard se'n va fer càrrec Paulí Subirà. Avui, el negoci familiar es manté sota la mirada múrria de Jordi Subirà, que amb orgull ha vist com això de l'espelma dóna molt de si.
La música del contrabaix de la Joana i l'arpa de la Marina personificaven la dialèctica entre tradició i noves generacions, que haurien de mantenir viva la flama del negoci. I és que això de l'espelma no és cosa exclusiva de capelletes o rosegaltars: l'espelma com a objecte decoratiu, o com a complement per fer més acollidora una estança de casa nostra. I a can Subirà sempre hi ha l'objecte precís que un busca per a tal o tal altra celebració.
La festa de diumenge va ser un plebiscit en què, entre línies, es podia llegir la voluntat que negocis com aquests haurien de durar, com a mínim, 250 anys més. Ni que sigui per encarar el futur mantenint el que de fet no deixa de ser part substancial del patrimoni de la nostra ciutat.

IL.LUSTRACIÓ: Detall de La Magdalena amb làmpada. Georges de la Tour.

SEMPRÚN (1923-2011)

Curiós que avui La Vanguardia dediqui tan sols una pàgina a la mort de Jorge Semprún, i que El País destini una desena de fulls per glossar la figura i la personalitat d'una figura tan immensa com incòmoda per a alguns. Fa un parell de mesos devorava el llibre Lealtad y traición. Jorge Semprún y su siglo de Franziska Augstein (Tusquets), interessant volum que repassa la biografia del supervivent més cèlebre de Buchenwald despullant-ne les contradiccions amb permís i amb intervencions del propi biografiat. Una mostra més de l'honestedat d'aquest home, autor d'un llegat amb emotius treballs que, al costat dels de Levi o Amat Piniella, contribueixen a dignificar la literatura concentracionària.

Tinc un record personal lligat a Semprún, quan vaig aconseguir dur-lo a la Facultat de Comunicació Blanquerna l'abril de 1998, coincidint amb l'aparició al mercat de la traducció castellana d'Adieu, vive clarté. La conferència va ser seguida per més de sis-cents alumnes (es va habilitar un circuit tancat de televisió per seguir-la en dues aules plenes a vessar), però el millor va ser el dinar que cinc o sis companys vam fer amb l'autor de L'ecriture ou la vie en un menjador privat del restaurant Quo Vadis. Semprún parlava molt, però escoltava més. Els ulls petits, de mirada viva, resultaven poca cosa sota la majestàtica cabellera blanca d'un home que emetia sons lleugerament rogallosos però musicals analitzant la situació política nacional, estatal, europea o internacional. Jo contenia l'emoció davant d'aquell personatge, supervivent de Buchenwald, i que em va convidar a mantenir-hi relació epistolar. Lamentablement, no ho vaig fer mai. Aquest és un dels tants errors que he comès a la vida. No ho va ser convidar Jorge Semprún, que ahir moria al seu domicili de la parisenca Rue de l'Université, a Saint Germain-des-Près.
IL.LUSTRACIÓ: No som els últims, de Zoran Music