que Obama presideix un país d’estats federats, en alguns dels quals s’aplica la pena de mort; o de fer memòria d’altres Nobel de la pau que fan caure la cara de vergonya, com ara Kissinger, Begin o Arafat; o de fer el llistat d’homes i dones molt més mereixedors del premi, a l’estil de Pau Casals, Gandhi, Vicenç Ferrer o Elisabeth Eidenbenz.Em centraré, ni que sigui breument, en la precipitació d’un premi concedit, penso, sense reflexionar. Potser hi ha pressa en reconèixer Obama com l’esperança “blanca” (valgui la ironia) en un món sense la unilateralitat dels Bush; com una mà que s’estén a un món hostil. Però Obama encara ha de demostrar el què i com val. De moment, sembla anar per bon camí, tot i que el darrer atemptat a l’Iran, confús i d’autoria incerta, fa témer el pitjor i apunta a una mena de terrorisme d’estat al més pur estil de la CIA.
Ara, caldrà esperar i veure la successió dels fets en matèria internacional. De moment, és bo no ser ingenu i no deixar-se dur per l’entusiasme. S’haurà de deixar temps a Obama observant-lo de la vora, però no es premia ningú per alguna cosa que (encara) no ha fet, per molt que ho hagi promès i per molt que n’endevinem les bones intencions.
Il.LUSTRACIÓ: La ronde (Pablo Picasso)
3 comentaris:
Però, qui creu avui en els premis Nobel? Els de literatura i de la pau estan comprats, home!!!!
TOTALMENT d'acord amb tu. Molt bé!
M.S.
Ha, ha! els premis Nobels, de literatura, i de la pau (no entro ens els cientifics, perquè no sóc "ducha" en la materia), llevat d'honroses excepcions, com la Mare Teresa de Calcuta, i Albert Camus, i algun que altre més, són una filfa. No sé per quin criteri es mouen, i m'agradaria saber-ho.
Sempre interessada pels teus comentaris rep una abraçada.
Mariàngels
Publica un comentari a l'entrada