MOR FISCHER-DIESKAU

Enmig d'un dinar entranyable, el meu company Albert Torrens, de Catalunya Música, m'envia un SMS: "Ha mort Dietrich Fischer-Dieskau". La notícia m'arriba en un moment dolç, encara que durant tota la tarda em martelleja el remordiment en no poder canviar Una tarda a l'òpera, ja enregistrat, per a l'edició de diumenge. De fet, el baríton alemany era molt més que un cantant d'òpera: era un senyor del cant, un intel.lectual de la música. Però, evidentment, l'òpera va ser una part fonamental de la seva trajectòria artística, i la setmana que ve rebrà l'homenatge merescut en el programa en qüestió.

Efectivament, Fischer-Dieskau era molt més que un cantant. Artista complet, va fer del rigor i del compromís les seves màximes. El seu era un timbre peculiar, perfectament reconeixible, que podria agradar o no, però indubtablement el seu pas pel món del cant deixa una petjada inesborrable i no pocs deixebles. A la nit, tard, arribo a casa i faig el meu particular homenatge a l'artista desaparegut: projecció en DVD del segon acte del Don Giovanni dirigit per Fricsay a la Deutsche Oper de Berlin (1961) i tres lieder de la mítica gravació del Winterreise de Schubert (1955) amb la saviesa pianística de Gerald Moore com a complement perfecte a la manera de cantar de Dietrich Fischer-Dieskau: "Gute Nacht", "Der Lindenbaum" i "Der Leiermann". I encara apuro una mica amb unes escenes del Lear de Reimann gravades a Munic el 1979 amb la presència de la quarta esposa del baríton alemany, la soprano Julia Varady.

Dubtava si penjar aquest post al Dietari Operístic. Hauria estat reduir Fischer-Dieskau a un cantant d'òpera quan ell era, com deia, molt més que això. Per a mi, ha estat un company de viatge, no tan sols d'hivern. Des dels onze anys, m'acompanya aquesta veu de timbre i color característics, una de les que vaig saber reconèixer a l'instant, juntament amb la de Maria Callas o Elisabeth Schwarzkopf. El baríton berlinès, mort deu dies abans de fer 87 anys, pertanyia a aquella generació mítica de grans de la lírica. Va ser un model a seguir, tot i que la seva personalitat i la seva figura són irrepetibles.

Artista exigent, mestre intransigent amb la mediocritat, va saber combinar el gran repertori amb obres del seu temps: de Bach a Reimann, passant per Mozart, Schubert, Verdi, Wagner, Pfitzner o Hindemith, Dietrich Fischer-Dieskau deixa un llegat inabastable, afortunadament prolífic en disc i en gravacions audiovisuals, que en perpetuen la memòria. Òpera, oratori i lied van ser els dominis en què va regnar i en què va deixar una imprompta que marca un abans i un després en la història del cant.

A banda de les gravacions, cal rellegir dues obres fonamentals d'aquest gran home de la música: el volum sobre els lieder de Schubert (Alianza) i l'assaig que al castellà va editar Turner amb el títol de Hablan los sonidos, suenan las palabras (Turner), fonamentals per completar el perfil d'un dels grans artistes del segle XX que ens ha deixat amb una edat provecta però, com sol passar amb els grans homes, massa aviat.

IL.LUSTRACIÓ: Caminant sobre un mar de núvols, de Caspar David Friedrich

GUARDIOLA, PEP

No, no m'agrada el futbol i no he estat mai un seguidor del Barça. Sense viure-ho sentimentalment, sí que sento l'equip com a quelcom substancial a la meva ciutat i al meu país. I m'he alegrat dels seus èxits, especialment els darrers anys. Fins i tot escolto (o sento) ocasionalment les transmissions d'en Puyal per Catalunya Ràdio mentre feinejo per la cuina alguns vespres o alguns diumenges a la tarda, quan cuino per a la setmana que comença. I he anat al Camp Nou en comptadíssimes ocasions quan algú m'hi ha convidat. Tot plegat, però, ni em fa aficionat al futbol ni seguidor del Barça, com es pot comprovar.

Però el cas de Pep Guardiola és a part. Perquè transcendeix l'esport com a activitat lúdico-festiva. L'entrenador de Sampedor personifica un fenomen que es dóna poques vegades en un context social i cultural determinat. Guardiola aplega en un sol individu voluntat de fer la feina ben feta, passió i capacitat per comunicar-ho als qui té al seu costat. Amb exigència i amb rigor, però sense renunciar a la passió pel que fa, Guardiola ha sabut crear un sentiment de pertinença i un sentit de joc entès com a treball col.lectiu. I també ha estat capaç d'atenuar els egos propis d'onze mascles xutant una pilota, sense renunciar als millors. I és que aquests darrers anys, el terreny de joc ha estat un exhibidor de mestres absoluts en això de tenir una esfèrica entre les cames. Els millors per al millor i per a una afició de les millors del món. D'això ens en podem sentir ben orgullosos.

Sé que amb aquest post no dic res de nou al que aquests dies han reflectit els papers, les ràdios i les televisions. Però m'ha vingut de gust dir-hi la meva, especialment tenint en compte que aquest és un àmbit en què sóc del tot profà. I potser també perquè sospito que el Barça és de les poques coses que anaven bé en aquest país i que fomentaven la poca il.lusió que ens queda davant de contextos de crisi que van més enllà de circumstàncies purament econòmiques. La pregunta, doncs, s'obre a la incertesa, tant en el terreny de joc com fora. Alerta, doncs, amb el component opiaci que té el futbol com a manifestació innòcua per a les catarsis col.lectives. Perquè l'esport no fa més que ser un succedani, un placebo que resulta inútil més enllà del que es cou sobre la gespa d'un estadi. Perquè... i ara, què?

IL.LUSTRACIÓ: Sardana. Pablo Picasso

CÀNONS

Al final de la impagable Manhattan, Isaac (el personatge que interpreta Woody Allen) s’estira al sofà i es pregunta per què la vida mereix ser viscuda. I n’enumera alguns dels motius: “Groucho Marx i Willie Mays; i el segon moviment de la Simfonia Júpiter; i la gravació de Potatohead blues per Louis Armstrong; i les pel.lícules sueques; i L’educació sentimental de Flaubert; i Marlon Brando, Frank Sinatra, les esplèndides pomes i peres de Cézanne, els crancs de Sam Wo, i el rostre de Tracy”. Aquesta declaració de principis, del tot canònica, és una invitació a la vida, perquè en evocar el rostre de Tracy (l’amant adolescent) Isaac s’atura, s’alça i surt per encalçar la jove que es disposa a viatjar a Europa.
He pensat sovint en aquesta escena. I he intentat, jo també, fer la llista dels motius pels quals val la pena viure. Alguns es repeteixen constantment, mentre que d'altres canvien en funció de la mutabilitat del temps, de la vida i de les seves circumstàncies. El problema, és clar, rau en el concepte de cànon, tan variable i al mateix temps tan necessari, com una mena d'inventari que elaborem en el nostre dia a dia: avui és això el que ens convé i desitgem, demà serà una altra cosa... Tot plegat ens converteix en individus assedegats de referents però, al mateix temps, víctimes d'una perenne insatisfacció.
El personatge que encarna Woody Allen en la pràctica totalitat de la seva filmografia és el d'un etern insatisfet a la recerca d'una utopia, d'un ideal impossible; però també el d'un narcisista compulsiu, permanentment instal.lat en l'adolescència del voler-ho tot i voler-ho ara, per quedar-se, al final sense res. Quantes vegades tenim el rostre de Tracy a tocar i no hi donem valor! Quants cops perseguim l'ideal projectat en base a estructures mentals complexes, sense fixar-nos que tenim al costat la senzillesa del gest pur i espontani, la rialla gratuïta, de qui tan sols hi és pel plaer de ser-hi! Que fàcil és construir-se quimeres i que difícil és constatar que hi hem de renunciar, sobretot quan ens adonem que aleshores ja no tenim ni tan sols el rostre de Tracy, per tornar-li el somriure que ens havia regalat!
IL.LUSTRACIÓ: Manhattan (Woody Allen, 1979)

DIES DE PASSIÓ

Tot i no ser creient, m'agraden les ritualitzacions i les litúrgies que tenen a veure amb el meu jo cultural. I, malgrat haver estat educat en un context catòlic, sento el luteranisme com un cosí-germà, sobretot gràcies al cinema dels "meus" Bergman i Dreyer i, és clar, a la música de Johann Sebastian Bach. Per això, cada any ritualitzo aquests dies de Setmana Santa amb l'audició de la Passió segons sant Mateu del músic d'Eisenach. Enguany, tocava fer-ho un cop més al Palau de la Música Catalana amb un dels millors directors de l'obra com és Philippe Herreweghe, davant del Collegium Vocale de Gant. Una versió ascètica, austera, de contenció dramàtica latent, com escau a la tradició protestant; impecablement llegida, tocada i cantada, i amb el millor Evangelista del moment, un pletòric Marc Padmore.

A aquest blog no destino cap espai a la crítica musical, i per tant m'abstindré d'escriure la valoració que he fet en un altre context. Tan sols volia incidir en la importància d'aquella ritualització, a la que podria haver contribuït la imaginativa performance videoartística de Bill Viola en un altre context -i sense la maleducada resposta d'un sector de públic-, a punt de començar la primera o segona part de l'obra de Bach interpretada ahir al Palau i abans d'ahir a L'Atlàntida de Vic.

Molt més que una obra sacra o directament religiosa, la Passió segons sant Mateu és el relat d'un drama humà i que pot ser el de qualsevol ésser proper o llunyà que desvetlli en nosaltres un mínim de pietat o de compassió: Bach escriu les millors tres hores de música que podríem dedicar a algú proper a la mort i conscient de la seva fi imminent. És clar que també intervé la confessió i la fe sincera que el cantor de Sant Tomàs de Leipzig professava de manera insubornable, i que va saber plasmar en aquest moment crucial de la història musical d'Occident.

IL.LUSTRACIÓ: Emergence. Bill Viola.

PONÇ AL CRÀTER

Reconec que no he aprofundit mai en l'obra de Joan Ponç (1928-1984), un dels pares del moviment Dau al Set i artista d'avantguarda fonamental per entendre l'imaginari plàstic català durant la nit de la postguerra. La seva obra s'ha passejat per museus i sales d'exposicions de casa nostra i d'arreu, encara que el nom d'aquest artista barceloní no ha estat tan mediàtic com el d'alguns dels seus contemporanis.

Una cosa que sempre m'ha atret de la seva obra és la barreja entre màgia, psicologisme i referents icònics que estableixen ponts de diàleg entre el surrealisme, els elements esotèrics i fantàstics i la representació de personatges literaris com el Quixot. El bestiari medieval, revisitat i redefinit, dialoga en l'obra de Ponç amb rostres i figures seccionats que mostren els mecanismes interns de la complexa ment humana.

Aquest matí, tafanejant i badant pel meu barri, he topat amb la sala Cràter, al carrer dels Àngels nº16, que acull una sèrie de propostes de l'Associació Joan Ponç: l'exposició de llibres d'Edicions Poncianes, la de llibres d'artista de Ponç i una antologia de les il.lustracions sobre Don Quixot i Faust. La Laura, molt amable, em guia per l'itinerari i l'imaginari poncià al llarg i ample del nou espai situat al cor del Raval i inaugurat fa un parell de mesos. De debò que val la pena.
IL.LUSTRACIÓ: Aiguafort de la sèrie Don Quixot (Joan Ponç, 1978)

TERESA PÀMIES

Dona, mare, escriptora... tot això i més va ser Teresa Pàmies (1919-2012), a qui mentre escric aquestes línies veig a la televisió, en l'entrevista que Josep Maria Espinàs va fer-li fa uns anys a TV3. Evidentment, la qualitat de la Pàmies memorialística està fora de dubte, i els seus escrits tenen una vàlua indiscutible per ser un excel.lent testimoni de l'exili forçós després de la Guerra Civil. Però sempre em va agradar la Pàmies dona, que no deixava mai d'esbossar un somriure als llavis mentre sense pèls a la llengua deixava sentir amb contundència i amb vehemència un pensament insubornablement compromès amb uns valors defensats de manera incontestable. I també m'agradava aquella Teresa veïna del seu barri (l'Esquerra de l'Eixample) que anava diàriament a comprar al Mercat del Ninot, tal i com han mostrat les imatges televisives d'arxiu. Recordo haver-li sentit dir en més d'una ocasió -potser en la mateixa entrevista- que enyorava una Barcelona d'escala més humana; aquella ciutat en què, parafrasejant Josep Pla, la gent es desitjava bon dia quan sortia al carrer. Una Barcelona més educada, en definitiva, i que per a Pàmies no estava renyida amb la lluita pels valors socials i polítics que ella sempre va defensar. I va saber fer-ho amb una ploma tan esmolada com refinada, tan contundent com reflexiva. La ploma d'una dona sàvia perquè havia llegit, però també perquè sabia triar tomàquets a la parada corresponent del citat mercat barceloní mentre conversava amb la dependenta. Admirable que una dona com Teresa Pàmies hagi deixat el llegat que deixa. Un llegat literari i un llegat humà i humanista a la vegada.

IL.LUSTRACIÓ: Dolor de España (Wifredo Lam, 1938)

MONTSALVATGE (1912-2002-2012)

Aquest país ha estat poc generós amb els seus artistes. O bé ha hagut d'esperar-ne el reconeixement internacional de la vàlua per aplaudir-los internament. Afortunadament, hi ha hagut excepcions. I aquest ha estat el cas de Xavier Montsalvatge (1912-2002), gironí que demà diumenge festejaria cent anys.

L'Associació que du el seu nom s'ha volcat en un seguit d'homenatges que ja han començat a veure alguns resultats, com ara l'exposició del Palau Robert o la pel.lícula Mig violí, una butaca i un piano dirigida per Jesús Alvira que dijous vèiem a la Filmoteca i que demà diumenge es passarà a TVC (9h.... no hi havia un altre horari disponible?). Un treball audiovisual complet, àgil i de durada adient per fer justícia a un dels músics més complets de casa nostra: compositor i intèrpret, crític i comentarista; des de la música de cambra fins al concert; des del cinema fins l'òpera; de la veu a la gran orquestra... Montsalvatge sempre va saber estar en el seu lloc i en el seu temps. Sense amagar la seva fascinació per la música francesa, mai no va fer lletjos als ritmes antillans, al contrapunt de Bach o a la música popular catalana. Eclecticisme i unitat, coherència i prudent distància dels excessos d'algunes avantguardes, refinament i ironia són algunes constants que vertebren entre d'altres obres personalíssimes i indispensables com ara les Cinco canciones negras, els Tres divertiments per a piano, el Concierto breve, el Cant espiritual, la Sonatina per a Yvette o les òperes El gato con botas, Una voce in off o Babel 46. Per molts anys, Mestre!