Una cosa és el viatge en si mateix, la visita i el gaudi dels espais recorreguts, i una altra el factor humà que l’acompanya. I, en el cas d’Itàlia en general i d’aquesta zona en particular, aquest factor humà és decisiu per a la conprensió d’una gent i d’un país.
El primer que cal fer en qualsevol ciutat italiana és demanar informació i contrastar-la. I fer-ho en funció del que diuen les guies o del que t’hagi explicat algun informant. El més lògic és que aquesta segona informació corrobori o confirmi la primera, però en aquesta terra això no passa, al contrari: un es pot trobar amb tres, quatre o cinc tipus d’informació diversa. Tan sols el sentit comú –que aquí es tradueix per tirar pel dret- o l’implorar clemència després de tanta informació diferent, permet arribar al lloc desitjat o trobar el que un buscava. L’italià del sud és amable, obert i parlador, però no està per servir el viatger. Li plau, això sí, entrar-hi en conversa, regalar-se les orelles amb el cant a les virtuts d’aquesta terra i les seves riqueses humanes i naturals. I poca cosa més.
L’italià del sud té aparença de sorrut, sembla dur (ho és) i vol ser pragmàtic, però sempre acaba embolicant la troca, encara que al final se n’acaba sortint. I això és metonímic perquè representa la manera de fer d’Itàlia, que converteix les eleccions en un autèntic carnaval. El caos del país es tradueix en l’apocal.líptic trànsit de ciutats com Nàpols: girs sobtats en carrils contra direcció, velocitats vertiginoses en carrers estrets, tres individus circulant dalt d’una moto i en direcció prohibida, marxes enrere de dos o tres quilòmetres… i el paper passiu, merament ornamental, dels semàfors i dels passos zebra formen part del que a Roma tan sols és anunciació i que a Nàpols esdevé veritable epifania. Integrar-se a Nàpols consisteix precisament en comportar-se com un napolità a l’hora d’enfrontar-se al trànsit quan s’és vianant -no crec que mai m’atreveixi a llogar un cotxe i circular en aquesta ciutat. Aquest comportament es basa en atravessar quan es vulgui i per on es vulgui, mirant tan sols de reüll el vehicle que aparentment se t’abraona. Ni cas. No s’han de donar mostres de temor, espant o prudència. Al contrari, cal atravessar amb parsimonios i displicent arrogància per amples carrers i àmplies avingudes atestades de trànsit. Aquest és el baptisme que et fa ciutadà de ple dret a la Campània.
IL.LUSTRACIÓ: Piazza del Plebiscito
L’exposició al Caixafòrum sobre Miquel Barceló és el complement just i continuista de l’altra exposició dedicada al pintor mallorquí, i que es pot veure al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Aquesta explica la formació i presa de consciència artística, mentre que la de Caixafòrum, més extensa, col.loca Barceló al punt de partença de la seva consolidació, a partir de la Documenta de Kassel (1982). 
