A banda de la bellesa de les pintures al fresc, molt semblants a les de la veïna Pompeia, Ercolano fascina pel seu estat de conservació, superior al de la ciutat veïna, per bé que aquesta sigui molt més gran i que estigui més excavada: d’Ercolano tan sols s’ha tret a la llum un 25% i la resta serà difícil que s’excavi, per manca de fons que financiïn la recerca. La qualitat de les construccions de la ciutat es visibilitza a l’interior de les cases, botigues, termes o gimnassos. Un té la sensació d’envair una intimitat que no li pertany, un espai aliè pel que no hem demanat permís per entrar. Moltes de les cases semblen talment espais deixats momentàniament per algú que hagi penjat a la porta el rètol de “ara torno”. Amb quin dret, doncs, exercim el voyeurisme? La crònica de la catàstrofe volcànica del 79 d.C. esfereeix pel 
factor sorpresa que va assotar Ercolano, a diferència del que va passar a Pompeia, molt més prolongat però igualment devastador. En una de les cases, els motlles de tres esquelets (un adolescent de quinze anys i un home i una dona d’uns vint) revelen, per la seva postura, el sofriment curt però intens de qui va morir per l’alta temperatura de l’aire després de l’erupció del proper Vesuvi. Paradoxalment, i com si no haguessin escarmentat dels seus antecessors, els actuals habitants d’Ercolano viuen molt més enganxats al volcà, com si busquessin la protecció d’un pare que, quan s’enfada molt, pot arribar a devorar les seves criatures amb una força i voracitat saturnianes. L’ascensió a la base del cràter es fa per una carretera que serpenteja entre una vegetació canviant, rica i que paradoxalment és un esclat de vida a la falda d’una muntanya que sovint ha escopit foc i tota mena de gasos tòxics. La carretera acaba a la zona d’aparcament i a les taquilles des d’on es pot pujar al cràter. El bastó ofert gentilment a l’entrada s’agraeix i resulta molt útil per a una ascensió amb un desnivell d’uns 300 metres i que es fa per un camí en ziga-zaga, rocós i polsos i amb pedres volcàniques poroses i de formes variades. Al cim, la vista del cràter impressiona. Les fumaroles aquí i allà ajuden a entendre que el Vesuvi és un gegant no pas mort sinó que dorm, un colós que en qualsevol moment pot reivindicar el seu dret a existir, a emprenyar-se i a escopir foc i rius de lava. La natura és atzarosa i capriciosa i el Vesuvi n’és una bona mostra.
Il:LUSTRACIÓ: Pintura de la seu dels Augustals (Ercolano)
factor sorpresa que va assotar Ercolano, a diferència del que va passar a Pompeia, molt més prolongat però igualment devastador. En una de les cases, els motlles de tres esquelets (un adolescent de quinze anys i un home i una dona d’uns vint) revelen, per la seva postura, el sofriment curt però intens de qui va morir per l’alta temperatura de l’aire després de l’erupció del proper Vesuvi. Paradoxalment, i com si no haguessin escarmentat dels seus antecessors, els actuals habitants d’Ercolano viuen molt més enganxats al volcà, com si busquessin la protecció d’un pare que, quan s’enfada molt, pot arribar a devorar les seves criatures amb una força i voracitat saturnianes. L’ascensió a la base del cràter es fa per una carretera que serpenteja entre una vegetació canviant, rica i que paradoxalment és un esclat de vida a la falda d’una muntanya que sovint ha escopit foc i tota mena de gasos tòxics. La carretera acaba a la zona d’aparcament i a les taquilles des d’on es pot pujar al cràter. El bastó ofert gentilment a l’entrada s’agraeix i resulta molt útil per a una ascensió amb un desnivell d’uns 300 metres i que es fa per un camí en ziga-zaga, rocós i polsos i amb pedres volcàniques poroses i de formes variades. Al cim, la vista del cràter impressiona. Les fumaroles aquí i allà ajuden a entendre que el Vesuvi és un gegant no pas mort sinó que dorm, un colós que en qualsevol moment pot reivindicar el seu dret a existir, a emprenyar-se i a escopir foc i rius de lava. La natura és atzarosa i capriciosa i el Vesuvi n’és una bona mostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada