dimecres, 8 de febrer del 2012

TÀPIES: DIÀLEG AMB LA MATÈRIA

Potser caigui en els quatre tòpics de sempre -els que es repeteixen aquests dies als papers- per parlar d'Antoni Tàpies. Voldria, en tot cas, evitar-los. Però no renuncio a evocar el resultat que em produïa l'obra de l'artista recentment desaparegut: em feia sentir petit.
Tàpies tenia la virtut de dialogar amb la matèria i de fer-t'hi implicar. Opinadors, crítics, tertulians, tafaners i torracollons diversos estan dient i publicant que l'obra de Tàpies era difícil d'entendre., tot i que per salvar les naus s'omplen la boca amb això de la catalanitat universal.
Potser sí que era difícil d'entendre. De fet, i quan feia l'últim curs d'Història de l'Art, la millor lliçó que va impartir-me un professor (ja traspassat) va ser que calia renunciar a entendre l'obra de Tàpies. L'home es va quedar tan ample, sense donar-nos alternativa. a una afirmació tan contundent. Anys més tard, vaig arribar a la conclusió que gràcies a l'experiència estètica (sigui la que sigui) un es reconeix en l'obra d'art. Però l'obra que renuncia a la forma mimètica ajuda molt més al (re)coneixement. I és que aquell diàleg amb la matèria que caracteritza les teles de Tàpies és el resultat de la recerca de l'essencial. Un essencial que es tradueix en la voluntat de fer de l'objecte quotidià un camí per arribar al transcendent. I és en aquest camí quan un s'empetiteix i com un es (re)coneix.
IL.LUSTRACIÓ: Creu sobre gris XCVIII. Antoni Tàpies.

3 comentaris:

Xavier ha dit...

Plenament d'acord amb tu, Jaume. Del tot.
Xavie

Anònim ha dit...

Molt bé el que dius, però en Tapies va tenir un terrible handicap, podem dir drama personal, que com artista no va poder evolucionar gaire; va ser que quan va fer la "paret" i va triomfar, no es va poder moure dels parametres d'aquella pintura,
d'aquelles textures, potser una vegada consolidat i haver fet el seu establishment... Tothom esperava d'ell "la paret".
Mae

Anònim ha dit...

Molt bona síntesi!!! Jo no ho hauria dit millor!