Aquests dies en què tant es defensa Baltasar Garzón en pro de la seva exoneració com a imputat pels casos de prevaricació cap al franquisme, no deixa de sorprendre que els qui abans d'ahir es manifestaven a favor del jutge, ahir i avui fan lloances adreçades a Juan Antonio Samaranch. D'hipòcrites en aquest país en som molt, i exercim magistralment la 
professió del mirar sempre a l'altra banda.
professió del mirar sempre a l'altra banda.Samaranch va ser un home llest, però aprofitat i pocavergonya. Mai no va ni demanar perdó per la seva connivència amb el franquisme, ni tan sols va justificar la seva pertinença a un estament controlat amb mà criminal. Això el fa còmplice de la barbàrie: no cal tenir les mans tacades de sang, ni tan sols ser un lladre per ser assenyalat com a col.laborador en el delicte. N'hi ha prou amb saber que s'ha col.laborat activament i amb convenciment en un context en què torturadors i assassins manaven i regien amb mà de ferro els destins d'un país massacrat i trinxat.
Es parla ara de Samaranch en relació als Jocs Olímpics de Barcelona: tan sols ell va ser-ne principal artífex? Fins i tot si fos així (cosa que dubto), oblidarem el seu passat feixista? Francament, divuit anys després de l'eufòria olímpica, penso que hauríem pogut passar sense aquells Jocs. Així, ningú no es sentiria obligat a besar la mà d'un personatge tan execrable i que la (des)memòria d'aquest país gaiebé ha convertit en heroi.
Ahir i avui sento fàstic, molt de fàstic. Voldria deixar de llegir durant uns quants dies els diaris, les pàgines web i els telenotícies i deixar d'escoltar la ràdio, per no sentir parlar d'aquest personatge tan negre de la nostra trista història.
Il.LUSTRACIÓ: Il primo libro del fascista
Es parla ara de Samaranch en relació als Jocs Olímpics de Barcelona: tan sols ell va ser-ne principal artífex? Fins i tot si fos així (cosa que dubto), oblidarem el seu passat feixista? Francament, divuit anys després de l'eufòria olímpica, penso que hauríem pogut passar sense aquells Jocs. Així, ningú no es sentiria obligat a besar la mà d'un personatge tan execrable i que la (des)memòria d'aquest país gaiebé ha convertit en heroi.
Ahir i avui sento fàstic, molt de fàstic. Voldria deixar de llegir durant uns quants dies els diaris, les pàgines web i els telenotícies i deixar d'escoltar la ràdio, per no sentir parlar d'aquest personatge tan negre de la nostra trista història.
Il.LUSTRACIÓ: Il primo libro del fascista
16 comentaris:
Samaranch va viure molts anys a Lausanne, i mira quina casualitat, durant els mateixos anys que jo hi vaig viure. Me’n recordo vivia al Lausanne Palace. Durant aquells anys hi vivia un altre català, que per mèrits propis va ser, discretament, i durant 25 anys, Director General d’una multinacional suïssa. Mai he vist el meu pare en companyia de Samaranch. Mai he vist Samaranch sopant a casa meva, o el meu pare convidat a “casa seva”. No he conegut mai el motiu (serà l’”omertà” i/o la “discreció” catalana?). El que se, es que n’estic orgullosa
Avui, al matí, quan escoltava a la ràdio, les coses tan bones que havia fet el Samaranch, pensava... ningú dirà la puta veritat d'aquest fatxa de merda?
Enhorabona. L'enviaré als meus amics
V.
El temps ho dilueix tot i tot es desdibuixa, i a més el vells tenim cataractes i mala memòria. Agraeixo que hi hagin persones valentes, com tú Jaume, que ens recordes el que va ser el personatge, que per cert el meu germà J. sempre havia reprobat, inclús en l'època franquista. Que debia saber d'ell? He escoltat avui el Primer Cafe, programa de comentaris de Radio Estel que el que alavaven d'en Samaranch era, unicament, la seva habilitat camaleònica d'adaptarse als moments, i poguer estar en una situació privilegiada en tots els casos.
No obstant resaré per ell.
Mariàngels
Noi, em falten mans per aplaudir!
No contesto mai els teus blogs on-line perquè sóc molt tímida i pudorosa... Però et contestaré a tu "en la intimidad" (com deia aquell...): Ja era hora que llegís quelcom tan rotund i clar sobre aquest paio! La gent no sap qui és -o millor dit qui era- aquest poca vergonya. S'ha fet i l'han fet passar com l'artífex dels Jocs i l'heroi de l'esport universal quan va ser un aprofitat. Ahir mentre dinava en un restaurant vaig escoltar la notícia per la tele i al·lucinava mentre entrepava un bon arròs negre (que per això estem vius i amb molta gana a certes hores!!!).
...Potser per això em vaig posar ben "negre" en escoltar com es desfeien en elogis els polítics i periodistes... Conyes al marge, recordo quan era petita els comentaris que feien els meus tiets i la meva mare (van ser de la mateixa quinta) i es veu que Samaranch va ser un bon cabronàs franquista.
En fi, que descansi on vulgui (si pot) i repeteixo: gràcies per la teva contundència!!! S'agraeix.
Petons
Cris
Totalment d'acord, Jaume
X.A.
Felicitats per l'article. "Necrologies" com les teves del tal personatge dignifiquen el nostre país, no pas l'homenatge indigne de la classe política, empresarila i periodística oficial.
Que no ens enganyin i recordem el passat feixista i anticatalanista d'en Samaranch.
Em sap greu escriure com a anònim, però no tinc proves, només declaracions de gent que ja ha mort. Un company de Samaranch durant la guerra, m'explicava que com era possible que aquest home tingués tant de prestigi quan ell en persona ho va copejar perquè no va voler ajudar-li a robar uns cotxes i altres estris requisats i que ambdós tenien al seu càrrec. Com el meu amic no va voler participar en el robatori, Samaranch i altre recluta ho van enviar a l'hospital, i es van apropiar del que van voler falsificant documents... No hi ha proves, només aquesta confesió d'un home que ja està mort.
Hipòcrites, desmemoriats i, sobretot, molts ignorants.
Gràcies per dir la teva!
L.
La gentussa que ens governa, des de fa generacions i generacions, en sap molt, de desmemòria, d'amnèsia i d'omertà. De tant en tant "saba" nova reforça aquesta dotzena i mitja de familíes que s'han repartit el poder a Catalunya des de 1714, guanyés qui guanyés la guerra corresponent.Una ja te una edat i encara no alzheimer: he viscut fets fantasmagòrics de tota mena, des del bandarra de Martí Jusmet, coautor del "Barcelona, a dónde vas?" posant la medalla de la ciutat al Porcioles fins ara, en què tripartit, ciu i cagamandúrries que viuen de la rifeta, portant el cadàver d'aquest impresentable al palau de la Generalitat!!!! Ja ningú se'n recorda de les seves declaracions franquistes? ja ningú se'n recorda de quan el van detenir a la URSS -on va ser nomenat ambaixador- per traficar/espoliar icones?
Els qui tenim memòria no tenim mitjans per fer-nos escoltar, i els que tenen els mitjans passen un ou de la memòria. Gentussa, més que gentussa!
Eres digno de admiración y te respeto por tus convicciones y la valentía y claridad con la que las defiendes.
Enhorabuena. Pienso que como tú deberían ser los demás, que en cambio son unos hipócritas de mierda. Sean cuales sean sus posturas o ideologías.
Un afectuoso saludo.
Paco
A la feina m'està costant molt no posar "Juan Antonio" quan he d'escriure el nom d'aquest franquista.
Bon article Dr. Radigales.
Porto dos dies llegint diaris i sentint ràdios esperant una veu que digués això.
Ja era hora!
CagumClos. Sí senyor. Molt bé Jaume. Gràcies. I pensar en tota la gent que he vist que fan cua per fer-li un petó als peus a la caixa...!
XKC9
Moltes gràcies. I molt ben dit. Un feixista menys. La justícia divina encara existeix.
Una abraçada ben forta,
F
Ja veig (i ja veus) que la quantitat de comentaris que generen els teus articles no musicals és desproporcionadament superior a la mitjana habitual dels que t’escriuen pels escrits dedicats al noble art dels silencis i els sons. Quan passi el tuf del mort, torna a la música que és on més et disfruto.
Aquí en va una del cadàver i la música que vaig viure en primera persona en motiu del casament de la infanta borbònica a Barcelona (4 octubre 1997). L’OBC va tocar algunes boniques músiques dintre la catedral de Barcelona quan es va casar aquella infanta (juraria que amb un esportista). El que ara és de cos present hi va ser present de cos i, com no, va sortir a les fotos envoltat de monàrquics i esportistes. Segons diuen, va contribuir a donar més rellevància a l’acte. En un bonic moment de la preparació, l’ara mort va ser entrevistat per la tele. L’encarregada de fer el superreportatge televisiu va ser, ni més ni menys, que la directora Pilar Miró. En l’enquadrament que va triar el càmera i l’ajudant de realització, l’ara cadàver era en primer pla i, al fons, però perfectament enfocada per la profunditat de camp triada, hi sortia l’orquestra amb l’insigne director Lawrence Foster assajant. Si teniu ocasió de veure el reportatge oficial de la cerimònia (que es va publicar en DVD, etc, etc) notareu que aquest plano va ser eliminat. En tot el reportatge no hi surt el cadàver. Un ésser tant important i mitològic va ser suprimit del muntatge final. Perquè? Va dir alguna inconveniència? És que Pilar Miró, amb bon criteri, el va eliminar? L’explicació és més simple, pero també parla en favor de la malaguanyada directora madrilenya: en la preparació del bodori, en Foster (el director de l’OBC) va dir-li a la Miró, en diverses ocasions, com volia sortir, on havia de posar la càmera, en quin moment era millor que sortís l’orquestra i, és clar, ell dirigint. L’emprenyada de la Pilar Miró amb en Foster va ser tant evident (es van escridassar amb tota l’orquestra al davant i més de 50 persones que preparàvem el tinglado escoltant-los) que va tenir les seves conseqüències: ni en la retransmissió televisiva en directe ni en el posterior reportatge surt ni un sol pla d’en Foster. L’orquestra surt de resquitllada (un trosset de secció de violins) en una panoràmica general. El pla on es podia veure millor l’orquestra (de fons, darrere l’ara mort quan era entrevistat) va ser suprimit. Sempre he cregut que la Pilar Miró va ser conseqüent i va castigar en Foster, però segur que també hi va tenir a veure la carota que surtia en primer pla.
Quan ella va morir (poques setmanes després d’aquest episodi), vaig llegir en algun lloc que Felipe González era el padrí del fill de la Miró. Vaig pensar en escriure-li una carta (al González) explicant-li l’episodi (obviant el detall de l’ara cadàver i centrant-me en els sants collons que va tenir aquesta dona plantant-li cara al Foster i posant les coses al seu lloc). Vaig pensar que en González li podria explicar al fill que sa mare els tenia molt ben posats. Un parell de pelis de la Miró sempre m’han agradat (d’altres, no), però veure-la i sentir-la deixant-li les coses clares a un director d’orquestra prepotent va ser un goig. I constatar que en el reportatge final va cuidar que no sortís en Foster ni de lluny, tot un plaer. Ara confirmo que el plaer és doble: tampoc hi va sortir el cadàver.
Salut i reverències.
Ei, molt ben dit. Necessitem més veus com la teva i que es publiquin als diaris per obrir els ulls de la gent. Jo, si no arriba a ser per la meva iaia, hagués seguit creient que tota aquesta pompa fúnebre estava merescuda. S'ha publicat algun article com aquest en, ni que sigui, en algun diari de Catalunya? Ara m'agradaria saber-ho.
Publica un comentari a l'entrada