SAMARANCH I EL FEIXISME

Aquests dies en què tant es defensa Baltasar Garzón en pro de la seva exoneració com a imputat pels casos de prevaricació cap al franquisme, no deixa de sorprendre que els qui abans d'ahir es manifestaven a favor del jutge, ahir i avui fan lloances adreçades a Juan Antonio Samaranch. D'hipòcrites en aquest país en som molt, i exercim magistralment la professió del mirar sempre a l'altra banda.

Samaranch va ser un home llest, però aprofitat i pocavergonya. Mai no va ni demanar perdó per la seva connivència amb el franquisme, ni tan sols va justificar la seva pertinença a un estament controlat amb mà criminal. Això el fa còmplice de la barbàrie: no cal tenir les mans tacades de sang, ni tan sols ser un lladre per ser assenyalat com a col.laborador en el delicte. N'hi ha prou amb saber que s'ha col.laborat activament i amb convenciment en un context en què torturadors i assassins manaven i regien amb mà de ferro els destins d'un país massacrat i trinxat.
Es parla ara de Samaranch en relació als Jocs Olímpics de Barcelona: tan sols ell va ser-ne principal artífex? Fins i tot si fos així (cosa que dubto), oblidarem el seu passat feixista? Francament, divuit anys després de l'eufòria olímpica, penso que hauríem pogut passar sense aquells Jocs. Així, ningú no es sentiria obligat a besar la mà d'un personatge tan execrable i que la (des)memòria d'aquest país gaiebé ha convertit en heroi.
Ahir i avui sento fàstic, molt de fàstic. Voldria deixar de llegir durant uns quants dies els diaris, les pàgines web i els telenotícies i deixar d'escoltar la ràdio, per no sentir parlar d'aquest personatge tan negre de la nostra trista història.
Il.LUSTRACIÓ: Il primo libro del fascista

NÀPOLS: CRÒNICA D'UN VIATGE (i 4)

Una cosa és el viatge en si mateix, la visita i el gaudi dels espais recorreguts, i una altra el factor humà que l’acompanya. I, en el cas d’Itàlia en general i d’aquesta zona en particular, aquest factor humà és decisiu per a la conprensió d’una gent i d’un país.

El primer que cal fer en qualsevol ciutat italiana és demanar informació i contrastar-la. I fer-ho en funció del que diuen les guies o del que t’hagi explicat algun informant. El més lògic és que aquesta segona informació corrobori o confirmi la primera, però en aquesta terra això no passa, al contrari: un es pot trobar amb tres, quatre o cinc tipus d’informació diversa. Tan sols el sentit comú –que aquí es tradueix per tirar pel dret- o l’implorar clemència després de tanta informació diferent, permet arribar al lloc desitjat o trobar el que un buscava. L’italià del sud és amable, obert i parlador, però no està per servir el viatger. Li plau, això sí, entrar-hi en conversa, regalar-se les orelles amb el cant a les virtuts d’aquesta terra i les seves riqueses humanes i naturals. I poca cosa més.

L’italià del sud té aparença de sorrut, sembla dur (ho és) i vol ser pragmàtic, però sempre acaba embolicant la troca, encara que al final se n’acaba sortint. I això és metonímic perquè representa la manera de fer d’Itàlia, que converteix les eleccions en un autèntic carnaval. El caos del país es tradueix en l’apocal.líptic trànsit de ciutats com Nàpols: girs sobtats en carrils contra direcció, velocitats vertiginoses en carrers estrets, tres individus circulant dalt d’una moto i en direcció prohibida, marxes enrere de dos o tres quilòmetres… i el paper passiu, merament ornamental, dels semàfors i dels passos zebra formen part del que a Roma tan sols és anunciació i que a Nàpols esdevé veritable epifania. Integrar-se a Nàpols consisteix precisament en comportar-se com un napolità a l’hora d’enfrontar-se al trànsit quan s’és vianant -no crec que mai m’atreveixi a llogar un cotxe i circular en aquesta ciutat. Aquest comportament es basa en atravessar quan es vulgui i per on es vulgui, mirant tan sols de reüll el vehicle que aparentment se t’abraona. Ni cas. No s’han de donar mostres de temor, espant o prudència. Al contrari, cal atravessar amb parsimonios i displicent arrogància per amples carrers i àmplies avingudes atestades de trànsit. Aquest és el baptisme que et fa ciutadà de ple dret a la Campània.

IL.LUSTRACIÓ: Piazza del Plebiscito

NÀPOLS: CRÒNICA D'UN VIATGE (3)

A banda de la bellesa de les pintures al fresc, molt semblants a les de la veïna Pompeia, Ercolano fascina pel seu estat de conservació, superior al de la ciutat veïna, per bé que aquesta sigui molt més gran i que estigui més excavada: d’Ercolano tan sols s’ha tret a la llum un 25% i la resta serà difícil que s’excavi, per manca de fons que financiïn la recerca. La qualitat de les construccions de la ciutat es visibilitza a l’interior de les cases, botigues, termes o gimnassos. Un té la sensació d’envair una intimitat que no li pertany, un espai aliè pel que no hem demanat permís per entrar. Moltes de les cases semblen talment espais deixats momentàniament per algú que hagi penjat a la porta el rètol de “ara torno”. Amb quin dret, doncs, exercim el voyeurisme? La crònica de la catàstrofe volcànica del 79 d.C. esfereeix pel factor sorpresa que va assotar Ercolano, a diferència del que va passar a Pompeia, molt més prolongat però igualment devastador. En una de les cases, els motlles de tres esquelets (un adolescent de quinze anys i un home i una dona d’uns vint) revelen, per la seva postura, el sofriment curt però intens de qui va morir per l’alta temperatura de l’aire després de l’erupció del proper Vesuvi. Paradoxalment, i com si no haguessin escarmentat dels seus antecessors, els actuals habitants d’Ercolano viuen molt més enganxats al volcà, com si busquessin la protecció d’un pare que, quan s’enfada molt, pot arribar a devorar les seves criatures amb una força i voracitat saturnianes. L’ascensió a la base del cràter es fa per una carretera que serpenteja entre una vegetació canviant, rica i que paradoxalment és un esclat de vida a la falda d’una muntanya que sovint ha escopit foc i tota mena de gasos tòxics. La carretera acaba a la zona d’aparcament i a les taquilles des d’on es pot pujar al cràter. El bastó ofert gentilment a l’entrada s’agraeix i resulta molt útil per a una ascensió amb un desnivell d’uns 300 metres i que es fa per un camí en ziga-zaga, rocós i polsos i amb pedres volcàniques poroses i de formes variades. Al cim, la vista del cràter impressiona. Les fumaroles aquí i allà ajuden a entendre que el Vesuvi és un gegant no pas mort sinó que dorm, un colós que en qualsevol moment pot reivindicar el seu dret a existir, a emprenyar-se i a escopir foc i rius de lava. La natura és atzarosa i capriciosa i el Vesuvi n’és una bona mostra.

Il:LUSTRACIÓ: Pintura de la seu dels Augustals (Ercolano)

NÀPOLS: CRÒNICA D'UN VIATGE (II)

El caràcter senyorial i dominador de Nàpols roman, com a testimoni mut, a tres residències o edificacions de caràcter reial i militar: el Castello dell’ovo, el Castel Nuovo i el Palau Reial. Castel Nuovo és una edificació d’origen medieval, i testimoni del poder de la corona aragonesa. La petja catalana i mallorquina es veu en algunes solucions arquitectòniques com l’escala d’estil català (de cargol) o la radialitat de volta estelada de la Sala de’Baroni, dissenyada pel mallorquí Guillem Sagrera.

Molt a la vora hi ha la impressionant Piazza del Plebiscito, on dos edificis es reparteixen a parts iguals el poder terrenal i diví, respectivament el Palau Reial i l’església de San Francesco di Paola. Aquesta última és una còpia engrandida del Panteó de Roma, però sense la gràcia d’aquest últim. Davant per davant, el Palau Reial testifica el pas dels Borbons per la capital de la Campània. La conservació és moderadament acceptable, i algunes dependències romanen actualment tancades per obres de restauració. L’àmplia i majestuosa escala de l’entrada és una invitació a la sumptuositat, però el saló de ball o la sala del tron revelen que el poder és efímer per molt que s’extengui a terres, mars i continents sencers. “Sic transit gloria mundi”, que deien els antics.

Segons la llegenda, Castel dell’ovo, que segons la llegenda està construït sobre un ou que encara mai ningú no ha trobat i sobre el que el poeta Virgili va dir que menter no es trenqui la ciutat serà eterna. L’edifici és una bona mostra d’arquitectura militar, sense més curiositat que ser una de les construccions més emblemàtiques de Nàpols. Dues parelles de nuvis locals s’hi feien fotogrfies, acompanyats d’un estol de familiara que semblaven extrets d’una comèdia d’Edoardo de Filippo.

Un passeig pels carrerons emblanquinats de Santa Lucia permet retrobar-se amb el Nàpols autèntic, en el marc d’un antic barri de pescadors. La peculiar llengua i els seus girs d’aquesta banda d’Itàlia esdevenen música en boca dels qui habiten els empinats i vells carrers d’un barri que baixa fins al port nàutic, on diversos restaurants ofereixen àpats suculents a preus escandalosament mòdics.

La perillositat del Quartiere Spagnuolo (els carrers adjacents a la Via Toledo) no és tal a plena llum del dia i si es té la prudència d’anar amb les mans a les butxaques, no deixant veure ni la càmera fotogràfica ni els plànols de la ciutat, que revelarien ser un estrany i una temptació per als carteristes i lladregots. En tot cas, aquests són carrers que farien impensable una passejada nocturna.

IL.LUSTRACIÓ: Voltes de la Sala de'Baroni (Guillem Sagrera), al Castel Nuovo