FESTA GROSSA A CAN SUBIRÀ

Diumenge a la tarda, mentre una corrua d'indignació s'escolava Via Laietana avall, uns quants celebràvem el 250è aniversari de la cereria Subirà. Fundada per Jacint Galí el 1761 a l'actual carrer de Corders, el 1902 el negoci es va traslladar a l'emplaçament actual del carrer de la Llibeteria, i 37 anys més tard se'n va fer càrrec Paulí Subirà. Avui, el negoci familiar es manté sota la mirada múrria de Jordi Subirà, que amb orgull ha vist com això de l'espelma dóna molt de si.
La música del contrabaix de la Joana i l'arpa de la Marina personificaven la dialèctica entre tradició i noves generacions, que haurien de mantenir viva la flama del negoci. I és que això de l'espelma no és cosa exclusiva de capelletes o rosegaltars: l'espelma com a objecte decoratiu, o com a complement per fer més acollidora una estança de casa nostra. I a can Subirà sempre hi ha l'objecte precís que un busca per a tal o tal altra celebració.
La festa de diumenge va ser un plebiscit en què, entre línies, es podia llegir la voluntat que negocis com aquests haurien de durar, com a mínim, 250 anys més. Ni que sigui per encarar el futur mantenint el que de fet no deixa de ser part substancial del patrimoni de la nostra ciutat.

IL.LUSTRACIÓ: Detall de La Magdalena amb làmpada. Georges de la Tour.

SEMPRÚN (1923-2011)

Curiós que avui La Vanguardia dediqui tan sols una pàgina a la mort de Jorge Semprún, i que El País destini una desena de fulls per glossar la figura i la personalitat d'una figura tan immensa com incòmoda per a alguns. Fa un parell de mesos devorava el llibre Lealtad y traición. Jorge Semprún y su siglo de Franziska Augstein (Tusquets), interessant volum que repassa la biografia del supervivent més cèlebre de Buchenwald despullant-ne les contradiccions amb permís i amb intervencions del propi biografiat. Una mostra més de l'honestedat d'aquest home, autor d'un llegat amb emotius treballs que, al costat dels de Levi o Amat Piniella, contribueixen a dignificar la literatura concentracionària.

Tinc un record personal lligat a Semprún, quan vaig aconseguir dur-lo a la Facultat de Comunicació Blanquerna l'abril de 1998, coincidint amb l'aparició al mercat de la traducció castellana d'Adieu, vive clarté. La conferència va ser seguida per més de sis-cents alumnes (es va habilitar un circuit tancat de televisió per seguir-la en dues aules plenes a vessar), però el millor va ser el dinar que cinc o sis companys vam fer amb l'autor de L'ecriture ou la vie en un menjador privat del restaurant Quo Vadis. Semprún parlava molt, però escoltava més. Els ulls petits, de mirada viva, resultaven poca cosa sota la majestàtica cabellera blanca d'un home que emetia sons lleugerament rogallosos però musicals analitzant la situació política nacional, estatal, europea o internacional. Jo contenia l'emoció davant d'aquell personatge, supervivent de Buchenwald, i que em va convidar a mantenir-hi relació epistolar. Lamentablement, no ho vaig fer mai. Aquest és un dels tants errors que he comès a la vida. No ho va ser convidar Jorge Semprún, que ahir moria al seu domicili de la parisenca Rue de l'Université, a Saint Germain-des-Près.
IL.LUSTRACIÓ: No som els últims, de Zoran Music

"LA HIGUERA": TENIM UN PROBLEMA

Dissabte, 19 de febrer. Vespre, sortint de L'Auditori. Vaig a La Higuera, restaurant ubicat al nº101 del carrer de Sicília. Demanem la carta: en castellà i en anglès. El cambrer, català i en català, ens diu que "encara" no la tenen en català. Els dic que és una llàstima, tot i que penso que aquest "encara" és trampós perquè el restaurant no és pas nou. El cambrer, català i en català, em diu amb sornegueria: "Si hi ha alguna cosa que no entens, t'ho tradueixo". Ens aixequem i marxem i li comento al cambrer, català i en català: "Tornarem quan tingueu la carta en català". Català i en català, el cambrer em respon que ja m'avisaran.

És evident que tenim un problema, i aquest problema es diu català. Perquè som nosaltres els qui ens tirem pedres a la teulada. Si nosaltres som els primers en no respectar aquest dret fonamental que es diu llengua, com volem que els de fora ens la respectin? No es tracta de fanatisme, sinó de defensa òbvia a quelcom que és nostre i que ningú, i menys des de dins, té cap dret a arrabassar-nos.
Caminant pels carrers propers al barri de Sant Pere, topem amb L'Econòmic, restaurant amb decoració modernista a la Plaça de Sant Agustí Vell. La carta és en català, castellà i anglès. L'amo és un argentí que parla castellà i que ens diu que sempre ha volgut respectar les essències del lloc on està. Això és ser sensible i respectuós i jo ho agraeixo. Tornaré, segurament, a L'Econòmic, però a La Higuera que no m'hi esperin perquè encara estan a la figuera i no s'han assabentat que tenim, de debò, un greu problema.
IL.LUSTRACIÓ: Cistella de pa, de Salvador Dalí

LINÒLEUM

"linòleum m. 1: Tela forta i impermeable formada per un teixit de jute obert per una pasta feta d'oli de llinosa, colofònia, goma, colorant, serradures i càrregues minerals, que s'utilitza com a paviment interior i com a material de recobriment i també per a planxes d'impressió. m. 2 Estampa obtinguda per la impressió d'un gravat fet amb linòleum, d'execució similar a la xilografia".

El Diccionari de la llengua catalana (IEC) no inclou, a la pàgina 1.013 de la meva edició (la segona, del 2007) la següent definició del terme Linòleum: "m. f. 3. Disc de Maria Coma, cantautora exquisida que fa de la volguda ingenuïtat amb què percep la realitat un treball exquisit i d'alta sensibilitat. So envejable i bones mescles fan d'aquest treball discogràfic una experiència estètica que ningú no s'hauria de deixar perdre". Hi afegeixo que és un treball per comprar i per gaudir, si és que no volem perdre la gràcia i l'originalitat del disc com a objecte, en aquest cas bonic i ben maquetat, dissenyat per la pròpia compositora.
La Maria va ser, fa uns quants anys, una de les meves alumnes al seminari de narració a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Es desmarcava de la resta i confesso no haver estat capaç de treure-li tot el suc, potser perquè quan la mediocritat intel.lectual fruit de la ignorància militant és el que trobes en entrar a segons quines aules universitàries, optes per salvar les naus perquè naufraguin els mínims possibles. I això fa que et perdis l'oportunitat d'esprémer com es mereixen alguns diamants en brut que el temps converteix en joies que brillen amb llum pròpia. Aquests dies, Linòleum m'acompanya i el gaudeixo... tot i que no m'agraden els gats.
Il:LUSTRACIÓ: Linòleum, de Miu Mirambell

PANEM ET CIRCENSES

De vegades penso que vivim o volem viure una permanent adolescència, indiferent a tot, moguda tan sols per impulsos lúdics. Ja no es gestiona l’esperit, al que no posem edat, i al que instal.lem en la queixa permanent, reclamant drets sense tenir presents els deures, quan oblidem que el benestar ha de ser per a tots i equitatiu, sense condicions.

És absurd pensar que qualsevol temps va ser millor. Però també resulta insultant no pensar en les preocupacions del dia d’avui. Val més viure descontents mirant-nos al mirall cara a cara que no pas mirar-nos de reüll entre el baf dels banys de mentides en què ens submegirm per fugir dels veritables problemes. I aquests són problemes que tan sols nosaltres com a individus podem gestionar. O aprendre a fer-ho, sense necessitat que ens distreguin amb els putxinel.lis d’un gran guinyol farcit de pilotes d’or i moguts pels fils d’uns mitjans de comunicació del tot prostituïts i girats d’esquena al que realment fa fucionar el món.
IL.LUSTRACIÓ: Ceci n'est pas une pomme de René Magritte

LLIBRES A LA TAULETA DE NIT

Se m’acumulen llibres a la tauleta de nit, alguns separats fa molt de temps de les lleixes de la meva biblioteca. M’entretinc a mirar-los: Beber de cine de José Luis Garci; la biografia de Sade de Maurice Lever; una Marina Tsevaeva les Confessions de la qual se’m van fer, a la meitat del volum, impossibles de seguir llegint; La novela de la ópera de Franz Werfel. Aquests llibres resten aturats, expectants, frisosos que els obri per acabar-los o per abordar-ne la lectura des del principi. D’altres, com el volum amb la poesia completa de Vinyoli, formen part de la lectura diària, sistemàtica però escassa i escollida, i que respon a un ritual fix i que no vull deixar de practicar. Tres o quatre –màxim cinc- poemes cada nit, llegits en veu alta, alguns d’ells seleccionats amb un senyal fet a llapis, per a una futura relectura: “La vida/ val només per moments/ inesperats d’intensa/ felicitat que no podem/ fer nostra del tot/ ni retenir-la gaire estona”. (“L’ocell negre”, a Ara que és tard).

Vinyoli és un mestre de la paraula feta artifici. No és tant el sentit com la música de les seves paraules el que escolto, poc abans d’arrecerar-me en la foscor d’una nit inevitable i que m’aboca al descans quan ja no puc més i els ulls se’m tanquen, mentre els records del dia esdevenen boira.

IL.LUSTRACIÓ: Llibre de Kells (Trinity College, Dublin)

BARCELÓ A BARCELONA

L’exposició al Caixafòrum sobre Miquel Barceló és el complement just i continuista de l’altra exposició dedicada al pintor mallorquí, i que es pot veure al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Aquesta explica la formació i presa de consciència artística, mentre que la de Caixafòrum, més extensa, col.loca Barceló al punt de partença de la seva consolidació, a partir de la Documenta de Kassel (1982).

M’interessa, de fa molts anys, el pintor de Felanitx per la seva capacitat d’interrelacionar la idea amb la matèria i de plasmar-ho en teles suggerents, dinàmiques, agressives, líriques, sorprenents. Equilibri esperit-matèria, que servia per definir l’art clàssic segons Hegel: Barceló és un clàssic, però? Vejam, els grumolls de pasta pictòrica s’entossudeixen a romandre a la tela, desafiant la tradició però sense renunciar-hi, com si Barceló no volgués bandejar la concreció i el reconeixement de les formes. No és una pintura il.lusionista (o il.lusòria), però sí altament suggerent per la invitació a anar endevinant, aquí i allà, el que a primera vista pot semblar un caos sense rumb i sense sentit.

IL.LUSTRACIÓ: La solitud organitzativa (Miquel Barceló)